"SADAKO VOL VIURE" Bloc del director de l'escola Sadako

CURS NOU, PROBLEMES VELLS (Participació al reportatge de 8tv)


Fa uns dies 8tv em van entrevistar per valorar l’inici de curs. En el reportatge definitiu, com sol pasar, només n’apareixen unes breus intervencions. Així que aprofitant el bloc miraré d’ampliar algunes de les idees respecte la percepció que tinc de l’inici d’aquest nou curs escolar.

El curs actual comença com va acabar l’anterior, eclipsat per una greu crisi econòmica i amb la mateixa incapacitat per aprofitar la crisi com una oportunitat per canviar aquelles qüestions endèmiques del sistema que malmeten d’una forma sistemàtica el model educatiu. Com ja és habitual darrerament, les mesures preses aquest curs sobretot incideixen en dos àmbits:

– L’econòmic, amb severes retallades en salaris dels docents (funcionaris o no) i retallades directes en les dotacions a les escoles.

– Pedagògic, capgirant de nou algunes peces d’un currículum absurdament encotillat.

La crisi, al meu entendre, s’hauria d’utilitzar per promoure canvis del sistema educatiu que el fessin més eficient i de més qualitat. A tall d’exemple proposaria algunes intervencions immediates e imprescindibles:

AUTONOMIA DE CENTRE
Un projecte si no és propi i dissenyat per l’equip docent no és creïble ni té capacitat real de millora. És imprescindible aconseguir un major nivell d’implicació dels equips directius i docents en els projectes educatius. I a més, aquests han de ser oberts de tal manera que cada centre s’esforci per innovar i adequar el seu projecte a la seva realitat i la del seu entorn. D’altra manera s’està promovent un funcionament similar a la revolució industrial del segle XVIII amb operaris desenvolupant projectes sense ànima ni capacitat d’intervenció. És imprescindible un país on el projectes educatius arrisquin per desenvolupar idees, estratègies o estructures que millorin el sistema. Sense autonomia real l’escola és una màquina amb data de caducitat.

Per descomptat l’escola pública no pot permetre l’alt grau de mobilitat de docents entre centres, prioritzant el benefici personal per davant de la cohesió d’un equip que empenyi un projecte. A més, en les escoles d’aquesta titularitat ha de canviar com un mitjó la capacitat d’autonomia dels equips directius si realment és pretén una implicació en una cerca de millora pedagògica i de gestió.

REDUCCIÓ DE LA BUROCRATITZACIÓ
L’estructura del Departament és massa gran i encallada en un engranatge antic i allunyat de la realitat dels centres. He sentit massa vegades a directors de centres educatius decepcionar-se per haver de donar massa vegades una mateixa informació. Sembla que l’objectiu final sigui el control i d’aquí se’n desprèn la rigidesa del sistema. Com succeeix en molts països europeus cal un sistema educatiu on es marquin unes línies de mínims sobre les quals cada centre pugui desenvolupar el seu projecte propi.

ESTABILITAT DEL SISTEMA
Tants caps tants barrets! Cada ministre, cada conseller/a se sent amb l’obligació d’engegar la seva pròpia reforma educativa, que s’escola a la força i sense consentiment a tots els centres per igual. Avui són més matemàtiques i emprenedoria, ahir eren el treball de recerca i la introducció de les tecnologies a l’aula amb l’Educat 1×1 i demà possiblement tornem a la revàlida, la pissarra de guix i el mapa mundi amb les provícies. Per quan una administració educativa intel·ligent i independent?

INCREMENT DE RATIO
Sense cap mena de dubte un augment del nombre d’alumnes a l’aula disminueix el nivell d’atenció individual que es pugui oferir. Aquesta ha estat una acció poc mesurada en la seva globalitat i implementada a mig període de preinscripció, generant un gran desconcert en les escoles i d’una forma molt especial a les famílies. Sense cap dubte aquest increment durà a una davallada de la qualitat educativa i a un pèrdua greu d’alumnes en algunes escoles. Afortunadament el nostre centre viu una situació de cert privilegi en què pot compensar amb més dotació d’hores de suport als cursos que compten amb un major nombre d’alumnes. Però aquesta no és la realitat de moltes escoles concertades i malauradament de pràcticament cap de les escoles públiques. Aquesta és una mesura que porta a un retrocés de la qualitat educativa que possiblement es manifestarà en la seva magnitud a mitjà termini.

EXIGÈNCIA DOCENT
A Finlàndia ho tenen molt clar. El primer gran sedàs és la selecció universitària i la validació d’un docent en els seus inicis com a mestre. Hi ha professions que no es poden exercir sense vocació, però tampoc sense una alta qualificació personal i acadèmica no s’hauria de poder exercir la docència. La selecció de personal no pot passar només per unes proves d’oposicions com ho faria un notari. I seria convenient que la formació universitària fos plena d’exigències mínimes com ara un nivell D de català i possiblement d’anglès, coneixements neurobiològics rigorosos i per descomptat pràctiques de la didàctica docent molt exigents. Som molts els que envegem la rigorositat en la formació des de la pràctica que acompanya els metges en la seva incorporació professional.

EFICÀCIA
La crisi econòmica òbviament que també ha d’afectar a les escoles com afecta a tots els àmbits de la societat, però en aquestes situacions és on menys es pot acceptar la ineficàcia o la incompetència. Algú em pot explicar com és possible que molts mestres de l’escola pública no sàpiguen a quina escola van fins un o dos dies abans de començar el curs? O com és possible que fins ja començat el curs no hem sabut de quantes hores d’un auxiliar de suport disposaríem? Algú em pot explicar per què cada curs les famílies no saben quan serà el període de prescripció i quins criteris se seguiran fins pocs dies abans de començar la preinscripció? Si això passés a la meva escola dimitiria tot l’equip directiu en pes. No es pot justificar en la crisi econòmica sinó en una greu crisi de gestió del Departament.

I no puc acabar aquesta entrada del bloc sense comentar la meva opinió, que vaig donar però no s’ha emès, sobre la JORNADA INTENSIVA. Sóc un gran defensor de la jornada intensiva. Em sembla que la presència i l’acompanyament de les famílies en l’educació dels seus fills/es és una de les eines educatives més potents. Però em sembla un disbarat que s’hagi engegat aquest curs. En una situació de major bonança econòmica s’hauria d’haver potenciat i fins i tot premiat una tendència cap a la jornada intensiva de totes les empreses. Però avui aquesta mesura només respon a una contrapartida del Departament a uns professionals que s’escanya econòmicament. En cap cas no té sentit que uns alumnes estiguin sols a casa, sense la presència d’adults, o bé que moltes famílies hagin de completar la jornada educativa dels seus fills amb extraescolars o cangurs. Perquè malauradament la situació laboral de la majoria de famílies està a les antípodes de la jornada intensiva.

Amb tot això reitero el que dic al reportatge. La nostra feina és un privilegi i la nostra actitud davant dels alumnes ha de ser positiva i entusiasta si volem afavorir un bon ambient i aprenentatge. Però aquesta actitud no és incompatible amb una bel·ligerància educada i sincera per millorar un sistema educatiu que s’empobreix i pel qual molts docents i moltes escoles lluitem dia a dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: