"SADAKO VOL VIURE" Bloc del director de l'escola Sadako

I a tú, com t’agradaria que fossin les escoles d’aquí deu anys?


James Spillane va ser un dels ponents del congrés  Liderar per aprendre organitzat per la Fundació Bofill. En aquest interessant congrés es va redundar sobre la necessitat ineludible de que s’esdevinguin canvis notables en el model educatiu actual. De nou tots els experts coincideixen en paraules clau com xarxes i entorns d’aprernentatge, connexions educatives, innovació contextualitzada, formació global, tecnologia, lideratges distribuïts, formació informal, assumir riscos o fracàs escolar, entre d’altres.

En aquest article al diari Ara en James Spillane amplia, amb cert pessimisme, algun d’aquests conceptes. Personalment em sento més involucrat en un procés més optimisme de reflexió i innovació pedagògica que al meu entendre és possible i requereix la formació dels nostres alumnes per tal que puguin accedir amb garanties, com adults a la societat que els espera. Us animo a llegir  les seves reflexions. I als més proactius a respondre el títol d’aquesta entrada que també comenta en James Spillane: I a tú com t’agradaria que fossin les escoles d’aquí 10 anys?

James Spillane: “Els mestres són conservadors. No els agrada la incertesa que ve amb els canvis”

JamesAquest expert en polítiques educatives creu que amb l’informe Pisa “el que mesures és el que obtens: els professors només se centren a millorar els aspectes pels quals seran avaluats” i que “les comparatives entre països són molt simplistes”

L’educació canvia tant com caldria?

Moltes coses estan canviant en l’educació. Hi ha un moviment bastant fort pel que fa a les avaluacions basades en el rendiment, un concepte que hem agafat del món empresarial. Hi veig coses bones i dolentes. Els professors han d’avaluar, i l’escola ha d’avaluar, però els aspectes que s’avaluen comporten una visió molt estreta sobre què és l’aprenentatge. S’avaluen les matemàtiques, s’avalua la lectura, l’escriptura… però l’educació és molt més que això. No ateny només les habilitats cognitives; l’educació també és el desenvolupament humà, la bona voluntat, crear ciutadans que aportin alguna cosa a la societat. ¿Es pot fer un test per a tot això? No ho crec. Així que hem d’anar amb compte. Quan fem de l’avaluació l’aspecte més important correm el risc de limitar què entenem per educació. Als Estats Units i en altres països ja hi ha evidències que els professors només se centren a millorar el que es pot avaluar. I al final el que mesures és el que obtens. És preocupant.

Què opina de l’educació que millora resultats a l’Àsia?

El problema de fer comparatives entre països és que són molt simplistes. Tothom vol ser com Finlàndia. Però cada sistema educatiu està emmarcat en una determinada societat i cultura. Alguns dels estudis més interessants que comparen l’Àsia i els Estats Units mostren com d’important és la cultura o la idea que els pares, en especial les mares, tenen sobre la intel·ligència o l’èxit. I així com els americans pensen que és una cosa que o tens o no tens, els japonesos i els xinesos, per contra, pensen que és una qüestió d’esforç. Aquestes dues maneres d’entendre la intel·ligència tenen resultats molt diferents. Si creus que és un do, no faràs res, però si creus que és una qüestió d’esforç, posaràs els teus nens a treballar. Que també té la seva part negativa. Al Japó, per exemple, tenen excés d’activitats i deures extraescolars.

¿La clau és posar altes expectatives en cada alumne?

Sí. I ho sabem des de fa 50 o 60 anys, és l’anomenat efecte Pigmalió . Si els professors o els pares no creuen que els seus fills siguin capaços de fer una determinada cosa, no la podran fer.

¿I els mestres estan disposats a fer-ho, això?

No som gaire bons a l’hora de fer autocrítica. Potser amb el temps es pot aconseguir tenir un grup de gent i de líders a l’escola que es preguntin: “Per què fem això així?”, “¿És això el que realment volem fer?” Però la majoria tendeixen a ser bastant conservadors, almenys això diuen les proves als Estats Units. No ens agrada la incertesa que ve amb els canvis. S’han de crear condicions perquè no hi hagi aquesta incertesa i inseguretat respecte al canvi, perquè es vegi que canviar està bé. El sistema d’avaluacions també mina la possibilitat de canvi: quan l’important són les avaluacions, no volem prendre gaires riscos. L’escola tendeix a ser una institució conservadora. En part perquè el seu propòsit clau és transmetre d’una generació a l’altra com es fan les coses.

¿La tecnologia ens està ajudant o ens està distraient?

Totes dues coses. Pots crear xarxes de professors, pots veure més fàcilment exemples rics i vívids de com pots ensenyar les coses d’una manera diferent. Però els nens estan tan acostumats als videojocs que van a una classe i no s’hi troben tan implicats, s’hi avorreixen. És una qüestió generacional; si no et mantens al dia amb ells, els perds.

Potser parlem més de pissarres digitals que de com transformar l’educació.

Sí, ens centrem en les menudeses en comptes de pensar en com redefinir la manera com fem les coses. Un professor d’àlgebra, per exemple, pot impartir la lliçó simplement passant un vídeo tutorial als alumnes. Però tenim por de quedar-nos sense feina… Tinc col·legues que han escrit llibres en què diuen que amb la tecnologia en vint anys ens quedarem sense escoles. Jo dic que no! Qui cuidarà els nostres nens? En comptes de veure la tecnologia com un repte o una amenaça, que la utilitzin en benefici seu. Els bons professors ja ho fan.

¿D’aquí deu anys les escoles seran molt diferents?

Em temo que seran més o menys com ara. L’escola té un llenguatge, i una gramàtica, que s’ha mantingut durant anys i anys. Suposo que en els últims cent anys a les escoles espanyoles hi ha hagut canvis, però, com més coses canvien, més es queden igual. Tenim ordinadors, televisors, però l’estructura segueix sent més o menys la mateixa.

I tindrem PISA i rànquings.

Sí, i de fet crec que aquests controls contribueixen a no canviar les coses. És a dir, què canviarà que ensenyem matemàtiques d’una manera o d’una altra?

Com haurien de ser les escoles d’aquí deu anys?

Crearia entorns més enriquidors per als nens. ¿Vols ensenyar-los la fotosíntesi? Com a escola, com a comunitat, ¿com podem crear les oportunitats d’aprendre això? ¿Ho podem aprendre a la classe o és millor sortir pel barri? Així és com intentaria crear centres d’innovació. Hi ha certs llocs on ja estan deixant de banda tanta mètrica i tanta avaluació i s’estan arriscant. Als barris rics dels EUA n’hi ha alguns. I també en aquells que són tan pobres que el fracàs és gran i, si han de crear alguna cosa nova, la creen totalment diferent. Veiem innovació als extrems del sistema, mai al mig.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: