"SADAKO VOL VIURE" Bloc del director de l'escola Sadako

Prohibit jugar!


Ben aviat sortirà el proper número de la revista Sak de lletres de l’escola, dedicat al Joc. Per anticipar l’ editorial en aquest número, voldria compartir un petit vídeo que he fet al migdia i em fa molta il.lusió penjar en aquest blog, per què em sembla reflecteix molt bé l’esperit de l’espai d’aprenentatge que treballem per construir als patis de l’escola. Desitjo que us agradi.


PROHIBIT JUGAR
  
(Editorial del proper número de la revista Sak de lletres: “JUGUEM”

Amb el joc els infants exploren, es comuniquen, experimenten, representen, creen, i aprenen a relacionar-se amb altres infants. En definitiva és el primer assaig per viure en societat. Jugar és una experiència vital per a qualsevol nen o nena de la mateixa manera que ho és per la majoria de mamífers. Tots hem vist imatges de cadells de lleó jugant a perseguir-se, mossegar-se o esgarrapar-se, en definitiva aprenent de forma inconscient a caçar i sobreviure. Una característica comuna en tots els mamífers és la seva infància llarga. El procés maduratiu és llarg i amb una presència parental rellevant, de manera que el joc es basa principalment en la imitació i l’exploració de l’assaig error. A diferència dels mamífers l’ésser humà incorpora a partir dels dos anys el joc simbòlic. Una capacitat de reproduir accions de la vida quotidiana a través de la qual sovint l’infant canalitza tensions i desitjos afectius.

El joc és una eina educativa indispensable que estimula l’aprenentatge, desenvolupa les capacitats intel.lectuals i canalitza les frustracions. A l’escola entenem que el joc és un dels elements més determinants de l’aprenentage social i del desenvolupament del pensament creatiu. I és des d’aquesta perspectiva que als darrers anys s’ha engegat un procés per redissenyar tots els espais d’aprenentatge no formal de l’escola, amb la pretensió de que aquests espais complementin els mateixos valors i aprenentatges que també es promouen des de les aules.

Fa ja uns quants anys l’escola va participar en una tesi anomenada “sorra fina” en la que es va comparar el joc dels infants més petits en diferents centres educatius. Va ser sorprenent descobrir que cada alumne/a de l’escola feia la seva sorra fina en espais individuals, mentre que en centres d’alumnat amb situacions força més desestructurades la sorra era al centre del grup d’alumnes, que aquests compartien. Després de les observacions fetes del joc dels alumnes durant dos anys, a la tesi es van postular interpretacions molt interessants, entre les que s’apuntava a una protecció notable de les famílies i d’alguna manera també dels propis docents de l’escola per evitar el conflicte, amb un marcat paper de jutge per part de l’adult en la intervenció davant d’un conflicte entre infants. L’equilibri entre la seguretat que ha de trobar l’infant a l’espai de joc i la necessitat d’experimentar, arriscar, fracassar és molt determinar en el desenvolupament d’aquest infant. En aquest sentit als darrers anys a l’escola s’han pres decisions amb la voluntat de no defugir el conflicte sinó incorporar en el joc com un instrument útil per l’adquisició d’eines que fomentin la resiliència i les habilitats per abordar el conflicte. Citaré un parell d’exemples. Ja fa uns anys els alumnes poden dur joguina de casa, sabent que les poden perdre, es poden trencar i que les hauran de compartir. Que no ho puguin fer simplifica les intervencions als docents i minimitza el conflicte, però la situació actual promou la negociació, permet compartir interessos, incrementa el joc creatiu i fomenta el joc social, i és clar també l’adquisició d’estratègies per abordar el conflicte. I per una altra banda, també ja fa uns quants anys, que els cursos van deixar d’anar cadascú a un espai de joc concret de l’escola poden triar el espai per jugar segons els seus interessos o pretensions de joc. Aquesta decisió ha comportat la negociació entre alumnes d’edats i interessos diferents, ha permès una relació francament interessant entre alumnes de diferents generacions i ha permès més endavant que a cada espai de joc s’hi facin propostes educatives diferents que permeti la interacció d’alumnes d’edats diferents però interessos compartits, amb el que a nivell de modelatge això implica.

Centrant-nos de nou en el joc, m’agradaria relatar el procés que s’ha donat als nous espais de joc de l’escola amb l’arribada d’unes peces de joc anomenades Imagination Playground. Són uns peces molt grans de color blau intens que estan pensades per afavorir la creativitat, la interacció i el treball col·laboratiu. Actualment tinc la fortuna de poder presenciar en primera persona, des de la finestra del meu despatx, processos tan interessant com el que ha estat la incorporació d’aquestes peces en el joc de l’alumnat de l’escola. Els primers dies o quasi setmanes, cada alumne/a mirava d’apoderar-se del major nombre de peces que li cabessin a les mans. Per les seves dimensions, el que solia passar és que molts alumnes tenien molt poques peces per cap. D’una forma molt inconscient ha començat un procés interessantíssim de negociació i cooperació, transitant cap a un nou model de joc on molts alumnes junts han anat participant de construccions col·lectives espectaculars de moltes peces compartides. Em sembla un exemple excel·lent per comprendre millor com els espai i els materials no són neutres en el tipus d’interaccions que es promouen. No és el mateix disposar de materials inespecífics al sorral, que tenir-hi gronxadors individuals, no és el mateix deixar-hi una pilota de futbol que omplir la plaça de materials per fer malabars, tal com s’està fent als darrers sak lliure de l’escola.

No voldria acabar aquesta editorial sense fer esment del concepte de gamificació que tant s’està estenent avui en el món educatiu. És ben curiós, que avui l’escola del segle XXI estigui recuperant molts dels referents d’inicis del segle XIX: Treballar per projectes, aprendre a partir del context, aprendre fent, avui anomenat Learning by doing, i ara també gamificant, en definitiva jugant. De fet actualment tots les seqüències didàctiques d’aprenentatge dissenyades avui a l’escola inclouen la gamifiació com un instrument més per promoure aprenentatges competencials dins l’aula. Possiblement l’escola ha de ser aquest espai de transició entre la infància, el joc i la vida adulta, la vida laboral, però no puc estar més d’acord en que aprendre jugant, amb tots les accepcions que convingui, és la millor manera d’apropar alumnat a la seva forma més natural d’aprendre. Potser a més de treure els rètols de les places que no deixen jugar als infants, com diu Tonucci totes les escoles hauríem de tenir un rètol a l’entrada on es llegís aquí es prohibeix no jugar. I quan parlem de jugar, parlem d’un acte plaent que parteix de l’acceptació o acord d’unes normes i es basa amb la interacció, la simulació, la creativitat, el repte o la superació. Hi pot haver alguna manera millor d’aprendre? Potser fins i tot caldria gamificar els entorns laborals. Potser fins i tot les nostres vides necessiten de certes dosis de gamificació. De fet a la majoria dels infants els deleix jugar amb la seva família, per que comporta un espai i un temps, que massa sovint no tenim, de donar-se a l’altre, un espai d’interacció i un espai quasi sempre plaent.

Com diu Francesco Tonucci “per un infant jugar és la possibilitat de retallar un trosset de món i manipular-lo.”

5 comentaris

  1. dolors

    M’agrada el recull d’imatges, complementen molt bé el contingut de la propera revista,
    Estic llegint el llibre Educar en el asombro que recomana l’Imma Marín, especialista en jocs, que també és molt interessant.

  2. M’ha encantat el teu article.

    M’encanta la gent que m’obre alguna porteta al cervell que estava tancada o que em dona una visió que no era capaç de veure jo o em trenca algun dogma que semblava inamovible…

    El portar joguines a l’escola, donava per fet (de fet, tampoc hi havia reflexionat, sempre havia estat aixi i punt) que era una cosa dolenta i problemàtica, que no aportava res interessant als nens, només problemes i cap oportunitat util.

    I crec que tens raó, pot portar més conflictes, evidentment, però tens raó que es una oportunitat per que els nens aprenguin i rebin lliçons importants de convivència i respecte.

    I per la resta que dius, estic d’acord en tu.

    Felicitats per l’escrit!!

  3. Elisenda Ferrer, mare de la Cèlia de Gegants

    Gràcies, Jordi,per les teves reflexions i saviesa. Els pares i mares de l’escola en volem més🙂 No deixis de compartir-les, sisplau. Bon nadal i una abraçada,

    • Bon Nadal Elisenda. Gràcies pels teus comentaris

  4. Hola Jordi,
    Deixa’m dir-te, moltes felicitats!!
    Gràcies per compartir totes aquestes vivències i experiències, vostres amb l’alumnat i d’aquelles persones que ens aporten amb el seu pensament reflexiu, preguntes com el per què d’aquesta manera? i o per què no fer-ho així? etc.
    Gràcies per fer difusió d’un missatge d’il·lusió que diu “l’escola és viu”, i no es ven.
    Jo vaig tenir la sort d’estudiar en una escola, molt a prop d’on ara està Sadako, ja no existeix, ara hi ha la Quiron.
    Però els mestres i el director,van ensenyar-me a créixer i ser feliç com a estudiant i persona, utilitzant el sentit comú i tenint sempre els valors com s base de l’educació.
    Gràcies! per haver-me emocionat amb audiovisuals com l’organització del jocs al pati, per què,és gràcies a l’emoció que l’aprenentatge es consolida a la memòria de llarg termini i esdevé experiència. Ja ho deia L’Einstein:”l’aprenentatge és experiència, la resta és informació” que abraça les paraules de la Neus Sanmartí.
    Felicitats per les portes obertes d’ahir.
    Vaig quedar meravellat! Amb un projecte d’escola que il.lusiona, que emociona, que connecta, que s’adapta al temps, a les situacions, al moment.
    Com a mestre d’una altra escola, Immaculada Concepció, segur que et sona, voldria compartir amb vosaltres això :sou el viu exemple,d’una frase que tinc gravada en el meu disc dur emocional, surt al final de -Carros de Foc- “cuando alguien desea algo con afán lo consigue, no es así muchacho”.
    Quan un equip vol, tot és possible, només cal definir l’objectiu i triar la millor estratègia.
    Salut! Un goig seguir el teu bloc! Una abraçada
    , d’un que, des del pati, no perd l’esperança ni la il·lusió, de seguir amb la bonica feina d’educar el millor futur que ens espera!
    Atentament, Albert Ripoll Alcon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: