"SADAKO VOL VIURE" Bloc del director de l'escola Sadako

D’INSTRUCTOR A CATALITZADOR D’APRENENTATGES


 

Comparteixo el meu darrer article, en aquest cas a la revista Plurilingüisme e Innovacció Educativa, que parla de nosaltres, els i les docents que estem immersos en un procés de transformació docent, que sens dubte també ens porta a un procés de transformació personal.
Article original

D’INSTRUCTOR A CATALITZADOR D’APRENENTATGES
En l’actualitat, el consens sobre la urgència de consolidar canvis profunds que promoguin una educació centrada en l’alumnat, des d’una perspectiva activa de l’aprenentatge, és pràcticament universal. Però aleshores, per què es tan costosa la seva implantació en el si dels centres educatius? Per què, si tot i disposar de nombroses evidències que confirmen que per assolir un aprenentatge significatiu, contextualitzat en la realitat del segle XXI, calen canvis radicals a les nostres escoles, aquests canvis es donen amb tanta lentitud?

Possiblement els motius són diversos, però els requeriments de transformació del rol docent en aquest procés de canvi, n’esdevé un dels essencials. Encara que aquest tsunami de transició educativa que estem vivint inicialment s’ha plantejat des d’una visió focalitzada en l’alumnat, requereix sobretot d’una nova perspectiva en l’exercici de la docència. Una transformació docent que sacseja els fonaments més profunds de la pràctica docent, que no només implica aplicar noves metodologies o modificar els propòsits educatius, sinó que condueix a cada docent a un nou marc professional, i en molts casos personal.

Avui es replantegen pràcticament tots els formats de transmissió de coneixement que han estat estables durant generacions. Però no podem perdre de vista que molts dels docents actuals vàrem forjar els nostres propis aprenentatges sota el marc de l’homogeneïtzació i l’esforç, i el sobredimensionament de l’èxit i la competitivitat. I avui se’ns proposa educar des de la  motivació i l’acció, fomentant la cooperació i l’autonomia. Es proposa una educació inclusiva on l’èxit col·lectiu supera l’èxit individual i on el treball en equip es converteix en el pal de paller de l’aprenentatge. Aquesta nova perspectiva no és aliena al docent, que perd protagonisme dins l’aula i es converteix en gestor, dinamitzador o catalitzador de l’ecosistema d’aprenentatges que es succeeixen dins i fora de l’aula.

Si de debò acceptem aquestes noves bases de l’aprenentatge cooperatiu com a instrument sòlid de l’aprenentatge, els docents també serem interpel·lats per practicar-lo i en la mesura del possible convertir-nos en referents per l’alumnat. I és aleshores que afloren nous dilemes. Es pot educar en la cooperació, l’empatia, el pensament crític, la flexibilitat o la creativitat des d’una perspectiva personal com a docent en que no es disposi d’unes mínimes habilitats personals en aquestes competències? Com podem educar amb aquestes noves demandes docents sense haver-les treballat d’una forma explícita, ni en el marc de la formació rebuda, ni necessàriament en la nostra pràctica docent? Fins a quin punt els docents estem disposats a evolucionar per a reconstruir els nostres propis perfils personals?

A l’escola Sadako ja fa força anys que vàrem apostar per treballar en aules cooperatives on alumnat i docents treballem en equip. El fet de treballar en models de multidocència dins una mateixa aula ha permès crear un marc de cooperació docent totalment nou per a nosaltres en el que ens hem hagut d’endinsar i aprendre.  Compartir la docència amb altres companys/es de professió, fins i tot compartint especialitats diferents, permet construir un aprenentage globalitzat de més qualitat i summament gratificant. Però alhora, per exercir en models de codocència o multidocència es requereixen de competències professionals d’alt nivell i una predisposició personal indispensable. Hem hagut de treballar els nostres propis valors, les  nostres fortaleses i debilitats professionals i emocionals i crear un clima de confiança i cooperació que ens permeti continuar creixent com a equip. Hem hagut d’aprendre a abordar aquelles situacions quotidianes que mal gestionades dins l’equip comporten vivències que pertorben el propi benestar, el de l’equip de treball i sens dubte el del nostre alumnat.

La dinàmica actual de l’escola era inimaginable fa ben pocs anys. Però per arribar-hi hem hagut d’endinsar-nos en qüestions profundes de la nostra dinàmica de treball i de la pròpia concepció com a docents. Hem deixat enrere estàndards molt arrelats al sistema, basats en la llibertat de càtedra o allò de “tants caps tants barrets (cada maestrillo tiene su librillo)”.

Em sembla que aquesta vivència viscuda a l’escola és extrapolable a molts àmbits als quals s’ha d’encarar avui un/a docent, i que inexorablement porten a una transformació intrínseca del propi rol com a docents. Avui més que mai, l’educador estableix un compromís amb els seus destinataris, ja que no eduquem a partir del que sabem sinó del que som. Podem ensinistrar sense formar part d’allò que volem transmetre. Podem ensenyar a un gos a saltar una tanca o a bordar quan localitza un desaparegut sense que qui instrueix sigui capaç de reproduir l’exercici. Però aquest procés no és viable en l’educació actual. Qui educa, ho fa des del modelatge. Qui vol promoure la creativitat, el pensament crític, la capacitat de fer-se preguntes, l’empatia o la capacitat de treballar en equip difícilment no ho farà de forma consistent, si no és des del propi exercici d’aquestes competències. L’educació no és un procés asèptic des del qual es pot instruir l’adquisició d’actituds i competències, i és aquest el principal argument que justifica una reformulació dels propis requeriments per exercir com a docents i possiblement que replantegen tots els processos de formació que reben els futurs docents.

En aquest procés de transformació els docents ens veiem interpel·lats també a modificar la gestió de l’autoritat a l’aula, un altre dels eixos que tradicionalment han donat consistència al rol del docent dins l’aula. La posició de poder que ocupava el docent dins l’aula, era indispensable per assegurar-ne el control com a garant de gran part del saber. En l’actualitat el docent comparteix el saber a l’alumnat que hi pot accedir des de qualsevol dispositiu tecnològic, alhora que es converteix sobretot en un dissenyador d’experiències d’aprenentatge. Gestionar l’autoritat i l’ansietat personal en aquest nou context requereix d’un alt convenciment i de grans competències professionals. Un dels riscos de l’evolució educativa que s’està plantejant és que no sigui gestionada sota estàndards de qualitat i que s’implanti com una metodologia més. Sense docents o equips docents qualificats que siguin capaços d’abordar aquests nous reptes amb fermesa es podria donar una vivència col·lectiva en el sector de davallada d’aprenentatges i de gestió complexa o ineficaç de l’autoritat a les aules. Aquesta percepció podria provocar perillosament l’efecte pèndol que ens retornés a una educació tradicional, sens dubte obsoleta, però que donaria seguretat i control a aquells que la practiquen. En aquest procés de transformació és indispensable una implantació col·legiada de tot l’equip d’un centre, controlant-ne el ritme de consolidació de processos de canvi.

Estem parlant d’un canvi de cultura educativa que ha de ser abordada per tota la institució educativa, on l’alumnat, les famílies i per descomptat el PAS i docents del centre han de convergir en ritmes sincrònics vers els nous propòsits educatius que s’hi estan implantant. Els canvis de cultura de centre no són immediats, i mal gestionats porten a una diàspora de percepcions i objectius que impossibiliten una consolidació adequada i consistent. Així, els equips directius dels centres tenen un paper cabdal per coordinar harmònicament aquest procés d’implantació. De la mateixa manera que es demana a l’alumnat i als docents, els equips directius han de disposar de competències que els permetin comportar-se com un equip que coopera, reflexiona, dissenya i inspira. És clar que sense equips docents predisposats per endinsar-se en aquest procés profund de transformació de la identitat professional, la transformació no serà possible. Però també és clar que sense equips directius valents, cohesionats i competents tampoc. Estem vivim un moment clau per l’educació de futur dels nostres infants en què els dinamitzadors d’aquests procés no els podem fallar.

Al meu entendre tot just estem a l’inici de procés profund de transformació del rol docent. Tot just ens comencem a desencorsetar de pràctiques i rutines que romanen arrelades en el subconscient de la pràctica educativa col·lectiva. Possiblement l’educador/a del futur serà un mentor discret, que es concentrarà en acompanyar emocionalment als infants i joves i serà especialista del disseny d’experiències d’aprenentatge que catalitzin a l’alumnat a desenvolupar processos profunds i gratificants d’aprenentatge. I sinó potser simplement no serà. Plutarc, ja ho apuntava a la Grècia antiga quan deia que “la ment d’un infant no és un got per omplir sinó una làmpada per encendre”. Ara és el moment de treballar intensament per a poder encendre la làmpada d’una nova educació. La transformació només serà possible si volem que sigui possible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: