NOUS PROPÒSITS PER A UNA NOVA EDUCACIÓ

Resum 

Comparteixo l’article amb el que vaig participar al nº 8 de la revista enTERA2. Metodologies actives.

Resum

Sota el paraigües d’innovació educativa, avui a les escoles s’ha obert  una profunda crisi per redefinir quins són els seus veritables propòsits de  l’educació. La pandèmia del coronavirus ha fet encara més visible aquest  decalatge entre models educatius amb tendències divergents on alumnes i  docents s’han d’adaptar a un context nou i complex. Aquesta crisi sanitària,  econòmica i educativa reitera la necessitat d’evolucionar cap a una educació  molt més competencial, on la resiliència, la flexibilitat, l’autonomia o la creativitat esdevinguin objectius terminals de primer ordre. 

Paraules clau: agents de canvi, innovació, oportunitats, soft skills 

És clar que la pandèmia de la Covid19 ha estat la crisi social i sanitària  més important de la nostra generació, sobretot perquè ha afectat de ple al  sistema social, econòmic i sanitari del món occidental i ho ha fet de forma  pràcticament simultània a tots els estats i habitants del planeta. Tot i que  aquest virus podria haver mort mig milió de persones d’arreu del planeta, no  podem perdre de vista que, tot i el drama emocional i social de la pandèmia,  el nombre de víctimes no serà massa diferent del que s’ha produït a Síria  després de 8 anys de guerra i serà un nombre molt inferior als 25 milions de  vides que s’ha emportat el virus de la SIDA, per citar alguns exemples. És clar, però, que la forma en què ha impactat aquest virus en les nostres economies, en les nostres vides i en les nostres escoles no ens hauria de deixar  indiferents. Massa sovint el comportament humà tendeix a ensopegar dues  vegades amb la mateixa pedra, però aquest cop faríem bé de no tornar a  la casella d’inici d’una falsa nova normalitat. Aquesta pandèmia ha tret els  colors a totes les mancances del sistema educatiu i ha evidenciat totes les  fractures socials que d’aquest se’n desprenen. L’actual bretxa digital, econòmica, social i familiar ha agreujat les condicions de vida, i, per descomptat,  d’aprenentatge, dels infants i joves més vulnerables de la nostra societat.  Aprendre i viure confinat en un pis de dimensions reduïdes, amb poca llum,  sense connexió a la xarxa, sense un dinar escolar garantit o potser en condicions de maltractament o violencia familiar, fa molt difícil l’aprenentatge,  però sobretot evidencia problemes socials greus relacionats amb l’habitatge,  l’accés a la tecnologia, la violència de gènere o familiar, o la pobresa extrema  que a l’estat espanyol afecta a més de 4 milions de persones. Tot i que em  sembla que la nova educació ha de tenir una mirada molt més sistèmica, on  tota la comunitat s’ha de bolcar en garantir una educació de qualitat per a  tots els infants, el risc de que el sistema retorni a la casella del 12 de març en  què vam començar el confinament és molt gran. 

En aquest període, s’ha fet visible una profunda bretxa tecnològica. Però,  per què es va abandonar el projecte Escuela 2.0, que al 2009 el govern espanyol va engegar, i que Catalunya també va impulsar amb el nom d’Educat  1×1? Aquest programa de co-finançament d’un portàtil per a cada alumne/a  del primer curs de la secundària, que va morir només 3 anys després de la  seva creació, havia de ser una aposta decidida cap al foment de les competències digitals, però va sucumbir, abans de que s’hagués implantat, a les  retallades i als canvis de color polític. Deu anys més tard, amb la pandèmia  de la Covid19, ha aflorat aquesta fonda i coneguda bretxa digital que pateix  l’alumnat més vulnerable, que sense dispositius tecnològics al seu abast, i  sovint amb dificultats d’accés a la xarxa, no ha tingut manera de mantenir  l’aprenentatge virtual indispensable en aquest període. La manca de previsió  i inversió pública acaba en molts casos havent de fer accions assistencials,  com ha estat en aquesta ocasió, en què en ple confinament es van haver de  buscar ordinadors per tal que arribessin a algunes de les llars més necessitades i que malauradament en molts casos no hi van arribar. Un exemple més  de la importància de disposar de polítiques educatives fiables, sostingudes i  amb visió de futur, més enllà dels anuncis mediàtics que cada partit polític fa  després de guanyar unes eleccions, volent reformar de nou una llei educativa  ja prou grapejada. En aquestes circumstàncies, les escoles que han apostat  per donar continuïtat a aquesta idea i substituir el cost dels llibres de text  per inversions en tecnologia com a eina de suport a l’aprenentatge per tal que alumnat i docents fossin tecnològicament més competents, han superat  amb molta més facilitat aquesta crisi històrica. Però ser competent tecnolò gicament no és una necessitat per superar pandèmies, és un requeriment  indispensable per viure i aprendre en la societat actual. 

No podem tornar a l’escola que vam deixar abans del confinament. El  tràngol del coronavirus ens hauria de servir per reconèixer que l’escola, tal i  com la coneixem, ha perdut gran part del seu sentit. Però això ho hem vist  tots així? La televisió pública espanyola, assenyadament, va veure el poten cial de la televisió per fer arribar l’escola a totes les llars que no disposaven  de dispositius tecnològics. Jo, esperançat, vaig proposar a la meva filla que  assistís a les dues primeres emissions. La meva sorpresa va ser absoluta,  quan vaig assistir a dues sessions de matemàtiques amb una mestra i una  pissarra, ensenyant com fer divisions de 3 i 4 xifres al divisor, i com aprendre  a resoldre arrels quadrades. És a dir, de forma natural, afloraven tots els mantres d’una escola antiga descontextualitzada del món real i per descomptat  del moment que estàvem vivint. A la televisió pública es reproduïa la coneguda tripleta d’una hora de classe, una matèria i un/a mestre/a i es recorria a  uns conceptes suposadament indispensables que els alumnes no es podien  perdre ara que no eren a l’escola. Conceptes clàssics que formen part de  la història de les aules, però que difícilment seran utilitzats fora d’aquestes  i que avui qualsevol calculadora antiga pot resoldre en mil·lèsimes. Aquest  moment em sembla una imatge alegòrica excel·lent, que representa clara ment les dues concepcions educatives que avui mouen les escoles de pràcticament tot el planeta. Aquesta fractura també ha estat molt visible entre  l’oferta educativa que han ofert les diferents escoles del nostre país davant  la situació de confinament que hem patit. Mentre una part del sistema seguia  encallat en enviar deures al seu alumnat, amb una forta preocupació en la  pèrdua de nivell i de temari, altres escoles apostaven per donar continuïtat a  un aprenentatge virtual, competencial i autònom que permetés aprofundir en  la consolidació de competències com l’empatia, la resiliència o l’autoexigència. Dues cares d’una mateixa moneda.  

Estem vivint un moment francament emocionant des del punt de vista  educatiu, on el sistema educatiu es tensa en dues tendències educatives  d’inèrcies pràcticament oposades. Una ancorada, amb matisos és clar, en  l’individualisme, la competitivitat i el resultadisme i una altra que s’escora  cap a la cooperació, l’autonomia i l’aprenentatge competencial. I tot i que els  corrents educatius occidentals es mouen amb força en la segona direcció,  són tantes les capes de la memòria que ens arrosseguen cap al paradigma  tradicional d’ensenyament transmissor, que fan que l’evolució del sistema  sigui lenta i extremadament prudent. Al meu entendre, aquests darrers anys s’han fet passos molt importants de maquillatge escolar, on s’han incorporat  noves metodologies, nous espais i certament s’han evidenciat nous propòsits educatius. Però de la mateixa manera, que quan fem obres a casa, encara que tot llueixi més, i puguem aconseguir una millor operativitat, estètica i  benestar, l’estructura de l’habitatge no haurà pas canviat, en molts casos les  escoles també hem canviat els colors, el mobiliari o les metodologies però no  hem canviat veritablement els propòsits.  

Estem en un moment clau, on calen centres valents amb un esperit pio ner, que siguin capaços de crear nous formats educatius, amb llibertat, sense  encotillament d’horaris, assignatures o jornades laborals i que veritablement  s’endinsin en la creació de projectes educatius a partir dels nous propòsits i  no al revés. El sistema educatiu actual és com un carro al revés, on al davant,  ni que sigui d’una forma poc conscient, hi ha el carro ple de continguts i al  darrera els cavalls, que avui han substituït els procediments per competències, però que per més que empenyin dificilment el podran arrossegar. Avui  en educació es parla sovint, i amb força, de les soft skills, les competències  més socials mal anomenades competències toves, com la creativitat, la capacitat de prendre decisions, la flexibilitat o el lideratge. Però ben pocs projectes educatius construeixen els fonament de les seves línies estratègiques  en base a aquestes competències, de manera que posteriorment s’hi puguin  assentar les hard skills o competencies fortes, aquelles competències o habilitats més tècniques, que tot aprenent haurà d’adquirir en l’àmbit escolar.  La realitat, tot i que les soft skills solen aparèixer en moltes planes webs dels  nostres centres, és que en molts dels projectes educatius i sobretot en les  experiències d’aula es construeixen de forma inversa, de manera que primer es recorre a un suposat currículum freqüenment confós amb el temari  del llibre de text, a partir del qual s’articularà la resta d’aprenentatges que  donaran o no cabuda a les competències més socials. Però és francament  diferent crear experiències d’aprenentatge pensant primer en la creativitat,  la comunicació o la resiliència i després en les fraccions o l’anàlisi sintàctica  que al revés.  

És el moment d’iniciar una revolució educativa positiva, portant les competències toves al primer pla. Calen projectes educatius que vertebrin tota  l’estructura educativa en base a uns nous propòsits, on aquestes competències es converteixin en el pal de paller de tota la seva organització i aprenentatge. Aquesta mirada, que pot ser força compartida per molts docents,  sovint topa amb una por legítima a una suposada pèrdua de nivell, o a un  potencial fracàs dels joves adoptats en aquesta revolució educativa a l’hora  d’afrontar els estudis postobligatoris actuals, bàsicament transmissors i memorístics. Però si aprofundim en la realitat actual, no ens hauria de fer por abandonar el camí transmissiu traçat durant generacions. El fracàs escolar  a l’Estat es situa en el 17,9%, convertint-se en el país de la Unió Europea  amb més alt percentatge d’abandonament prematur. Pel contrari, calen nous  formats educatius que recuperin el sentit i la motivació per aprendre en contextos formals, ja que en contextos informals els joves ja han trobat diferents  formats d’aprenentatge que els atrapen amb facilitat. I és cert que a la punta  de tot l’iceberg educatiu es manté una prova essencialment memorística, la  selectivitat, que s’utilitza per construir gran part de l’argumentari docent i  que sovint acaba vertebrant gran part de l’aprenentatge en la memorització  i l’examen. De nou, i de forma mecànica, es torna a col·locar el carro davant  dels cavalls i les PAU es converteixen en el propòsit de gran part del sistema. 

Com deia, és molt legítim que els docents a l’hora d’abraçar aquesta  revolució educativa se sentin insegurs i preocupats perquè els seus alumnes  puguin no ser capaços de superar una prova que els acredita per accedir a  un grau universitari. Però cal tenir present que només el 47% del total d’estudiants donaran continuïtat als seus estudis en graus universitaris i no podem  oblidar que l’educació obligatòria hauria de proveir a tot l’alumnat d’eines  per a desenvolupar-se professionalment i personalment fora del món més  academicista. I per altra banda, algú s’imagina que un alumne que hagi desenvolupat una bona capacitat competencial per aprendre, sigui autoexigent,  disciplinat, tingui motivació per fer-se preguntes, sigui autònom i amb una  bona capacitat creativa, no serà més competent per adaptar-se a diferents  contextos d’aprenentatge, fins i tot els tradicionals, que un alumne que s’ha  desenvolupat en un aprenentatge monolític compartimentat en assignatures,  fonamentat en la memorització i arrelat en una actitud passiva cap a l’aprenentatge? Pel contrari, els estudis i l’experiència fan pensar que un/a alumne/a amb aprenentatges socials sòlids tindrà probablement més possibilitats  d’èxit acadèmic i per descomptat disposarà de moltes més oportunitats per  excel·lir en la societat del coneixement actual.  

Avui més que mai és indispensable crear expectatives positives per  aprendre, recuperar la motivació i la implicació dels infants, i especialment  dels joves, per a desenvolupar una capacitat natural per a continuar aprenent  molt més enllà de la seva vida a l’escola. El sistema educatiu actual està esgotat. Els infants i joves i la mateixa societat ja no hi troben el sentit que tenia  per a altres generacions. L’actual aprenentatge ha quedat descatalogat de la  realitat en la que aquests viuen. I la pandèmia ens ha donat un senyal inequívoc del món canviant en el que estem immersos. Els estudis apunten que el  món canviarà en els propers vint anys més del que ha canviat en els darrers  tres-cents. L’escola no es pot continuar movent a un ritme analògic mentre  el món canvia a un ritme digital, en el qual els infants hauran d’aprendre a adaptar-se i a viure en una societat de canvi exponencial. Cal una nova ecologia de l’aprenentatge, on tots els infants tinguin les mateixes oportunitats  per afrontar la realitat del món on viuen i no podem esperar a que una nova  pandèmia evidenciï totes les fractures del sistema educatiu i de la nostra societat. I no n’hi ha prou amb una educació que prepari els infants i joves per  al canvi, sinó que cal que els empoderi a transformar i abordar el canvi i els  grans reptes del planeta, exercint com agents de canvi actius. Possiblement  la propera gran pandèmia serà el canvi climàtic, i arribarà de forma implacable i sense vacuna. Una educació que es consideri de qualitat no pot esperar  impassible a un tsunami natural que posarà de nou en crisi tot el planeta. A  l’escola cal aprendre a prendre partit, a cooperar, a liderar projectes de transformació i millora de l’entorn, a desenvolupar un esperit crític actiu, solidari i  positiu que ens faci bons professionals, però també que ens prepari per a ser  millors ciutadans i persones. L’escola ha de deixar de ser una fàbrica de bons  futurs treballadors per convertir-se en una petita societat on es cooperi, es  construeixi coneixement i s’actuï. Cal una escola que es transformi per educar però que també eduqui per a transformar, i d’aquesta escola en depèn el  futur de les properes generacions. 

Conclusions 

En els últims anys s’ha iniciat una revolució educativa global al planeta,  en què es qüestiona de forma profunda el model educatiu actual i es redefineixen els propòsits educatius. El retorn a l’escola després de la pandèmia  que ha sacsejat tots els estaments de la nostra vida ha de ser una oportunitat  per revisar el sentit últim de l’educació que ha d’oferir el projecte educatiu  d’un centre, donant resposta a la realitat on viuen i aprenen els infants i joves  de la nostra societat. 

• Posted in: ARTICLES PERSONALS ♦ INFORMACIONS PEDAGÒGIQUES ♦ PARTICIPACIÓ MITJANS
• Tagged: Espiral