Una llei per a reinventar l’escola (Compareixença al Parlament Basc)

Per a un outsider, una persona aliena al sistema educatiu basc i director d’una escola modesta de Barcelona com Sadako, ser avui aquí és un autèntic privilegi. Vull aprofitar la meva breu intervenció per compartir amb totes i tots vosaltres algunes de les reflexions, que després de 25 anys de professió i amb ja 8 lleis educatives a les meves espatlles professionals, fa uns mesos vaig intentar recollir en un llibre que vaig titular Reinventar l’escola, perquè només des d’aquesta perspectiva la de reinventar-la crec que serà possible construir una educació que veritablement de resposta a la formació que necessitaran els nostres fills i filles a les dècades vinents.

• 

Tinc la sort de dirigir un centre, Sadako, que considero que disposa d’un projecte competencial, actiu, inclusiu, on els nens, nenes i joves poden desenvolupar els seus talents, disposar d’un aprenentatge profund i aprendre a ser agents de canvi i persones compromeses amb una societat més justa, sostenible i democràtica.

Però arribar-hi ha estat francament massa difícil, i amb l’actual sistema educatiu no serà fàcil la sostenibilitat d’aquest projecte, una vegada més sense un esforç sobrehumà del seu equip, poc transferible a la majoria d’escoles del país.

És clar i compartit que arrosseguem una inèrcia educativa en què malauradament ni les noves lleis educatives ni les nombroses evidències que ens aporta cada dia la neurociència canvien de manera significativa, el rumb de les moltes pràctiques docents. Encara avui, aquestes es basen majoritàriament en rutines heretades d’altres generacions on els mateixos docents i famílies vivim com a alumnes.

Sincerament, i amb el màxim respecte, sovint penso que viscuts en mons paral·lels, el polític i gosaria dir l’ideològic, en què cada nou govern estableix un debat públic sobre titularitat, religió i llengua, i per altra banda, la ciència que intenta evidenciar que la praxi docent actual està quedant descatalogada del món real on viuen i aprenen els nostres joves. I al mig, milers de docents, que absorts davant de tots aquests embats que continuen treballant amb la mateixa editorial i els mateixos propòsits que en dècades anteriors.

Com podem parlar d’aprenentatge competencial i contextualitzat i continuar culminant tot el procés educatiu previ a la universitat amb un examen, EAU crec que en diuen vostès, bàsicament memorístic i reproductiu, que ni la majoria d’adults que ho han passat, ni els mateixos alumnes que la van passar un any després, serien capaços d’aprovar-ho de nou? Una prova obsoleta que dona sentit a tot un argumentari docent que xoca de front amb la revolució educativa en què molts estem compromesos.

Actualment, estem vivint dues crisis educatives paral·leles. La micro, la directa a la praxi de l’aula on ens estem reformulant el perquè anem a l’escola i redefinint les finalitats d’aprenentatge de l’alumnat, i la macro, la del sistema educatiu, que amb les seves debilitats i inèrcies històriques, inhabilita en molts casos l’evolució de molts centres educatius i docents compromesos en la millora i la transformació educativa.

Una bona llei educativa, segons el meu parer, o millor encara un veritable pacte educatiu com passa als països amb sistemes educatius més reeixits, hauria d’abordar ambdós nivells micro i macro i sobretot hauria de liderar un procés profund de transformació metodològica, de visió i d’objectius terminals, en què tots els centres educatius ens hauríem de sentir compromesos. Avui més que mai l’administració hauria de ser capaç d’apoderar els centres educatius i també les seves famílies, en un nou discurs sobre què significa educació de qualitat, i traslladar als centres educatius responsabilitat, visió i sobretot autonomia.

El centre que represento porta pràcticament 20 anys lluitant cada dia contra corrent i en molts casos estirant al límit les normatives educatives, per portar a la pràctica processos de transformació molt profunds que des del discurs teòric compartim totes i tots, però que des de la praxi, la burocràcia o l’excés de normatives, moltes vegades es fa francament impossible fer-ho realitat.

Les dades de l’OCDE són contundents, només el 10% de les decisions depenen d’un centre educatiu al sistema educatiu espanyol, mentre que la mitjana de la unió europea és ni més ni menys que el 38%.

Així que crec l’AUTONOMIA és un element clau per implicar i empoderar els centres educatius en la millora del propi sistema.

Alhora, un bon pacte educatiu hauria d’abordar els grans reptes estructurals que en molts casos inhabiliten l’evolució del sistema educatiu. Em refereixo a la formació del professorat, la selecció d’aquest o el finançament o la gratuïtat del sistema educatiu públic i concertat que trencaria amb molts dels problemes de la titularitat i autonomia que moltes vegades es converteixen en debats estèrils que dificulten abordar els veritables dèficits del sistema.

Tota l’estructura del sistema educatiu actual ha estat dissenyada des d’una perspectiva del control, tant a l’aula, on la instrucció s’ha convertit en el paradigma més gran de l’aprenentatge, com en la mateixa administració, la qual administra, esperant que les organitzacions educatives apliquin allò que és administrat, a partir d’ una excessiva burocratització i regulació.

I en molts casos la realitat, els dec ser franc, és que malauradament la transformació s’escriu en infinits plans d’actualització del centre que en realitat no s’acaben aplicant. Estem lluny de països com Finlàndia, Estònia o Dinamarca, avui referents educatius, on l’administració ocupa un rol majoritari de suport a les institucions educatives, essent alhora garant de les finalitats educatives de tot un ecosistema educatiu francament autònom.

La cadena de transmissió del sistema no és coherent amb la missió educativa competencial que intenta promoure. Ja no serveix l’actual formació dels docents, la selecció a través d’oposicions al model públic, la mobilitat als concursos de trasllat que impedeixen de forma reiterada la consolidació de projectes educatius. Tampoc, els currículums prescriptius amb assignatures compartimentades, els formats d’avaluació terminal, la supervisió del cos d’inspecció, fins i tot els espais físics de molts centres educatius estan desfasats amb les metodologies i els propòsits educatius que avui haurien d’inundar les nostres aules.

Tota l’operativa del sistema educatiu s’hauria de reiniciar. I quan dic reiniciar em refereixo que ja no serveix només maquillar un sistema que va ser creat des d’una perspectiva homogeneïtzadora pròpia de la 2a revolució industrial. Avui el sistema educatiu urgeix d’una transformació disruptiva, des de la realitat d’una 4a revolució industrial.

A nivell micro de l’aula, cal generar petites disrupcions que permetin canviar aquestes inèrcies que arrosseguen gran part de la pràctica docent. És com colpejar un gran asteroide que s’acosta a la terra amb un satèl·lit petit per aconseguir que modifiqui la seva trajectòria.

Un d’aquests satèl·lits, que crec que humilment podria impulsar un procés de transformació de la praxi educativa, seria el de la remodelació de l’estructura docent, trencant amb l’aïllament del professorat a la seva aula, la seva matèria, la seva hora de classe els seus alumnes i el seu llibre de text.

És el moment òptim per implementar models de docència compartida per trencar amb aquest aïllament, un dels grans responsables de la lentitud de transformació del sistema educatiu. L’estructura d’ouera que descriu tan bé el professor Mariano Fernández Enguita, gran defensor de les hiperaules, que sens dubta dificulta el debat, la implantació i la co-creació de processos de millora. Segons el meu parer, conjuntament amb l’autonomia, la docència compartida hauria de ser el futur inevitable d’una estructura educativa de qualitat.

Molts indicadors, apunten el baix impacte en la millora educativa que es produeix a reduir les ràtios de l’alumnat a l’aula, però són molts els indicadors que posen en valor la codocència o multidocència com un dels elements clau en la millora de la praxi docent i conseqüentment de l’aprenentatge de l’alumnat. Treballar en equip hauria de ser l’eix essencial per construir un nou ecosistema educatiu on el rol del docent evolucionés de la magistralitat a la complicitat, acompanyament i disseny de propostes d’ensenyament-aprenentatge que promoguin la personalització, la implicació, la inclusió i les expectatives d’èxit de tots i cadascun dels nostres alumnes.

Sense trencar amb alguna de les moltes rutines assentades de forma profunda a la nostra inèrcia educativa, la transformació és simplement una quimera. I trencar amb l’aïllament docent podria ser una gran estratègia catalitzadora de la transformació.

Permetin-me també, que els parli un moment de la nostra experiència a Catalunya, que crec pot ser útil per a la reflexió. A Catalunya hem viscut una llei, la LEC del 2009 aprovada amb el consens polític més gran de la nostra història recent, que es va centrar a aconseguir un sistema educatiu enfocat al desenvolupament de competències per a la vida, des d’escoles autònomes vinculades al seu entorn i amb projectes educatius propis.

La realitat ha estat que ha xocat amb totes les grans contradiccions del sistema, impossibilitant que els bons propòsits de la llei es traduïssin a l’aula. A això em refereixo a l’asincronia entre lleis i administracions i la realitat de les aules. Teníem una bona llei, però fallo el desplegament, i sobretot va fallar el lideratge i l’empoderament en una visió compartida.

En realitat, el gran catalitzador de transformació a Catalunya i al sistema educatiu català no ha estat la LEC, ni el seu desplegament, que encara està a mig camí, sinó una proposta que va néixer de la mateixa comunitat educativa, que es va encarnar en el moviment d’Escola Nova 21, on moltíssims centres i institucions es van adherir per iniciativa pròpia. Un impuls de baix a dalt que ha posat en perill tot el sistema educatiu i que ha despertat en el cos docent il·lusió, motivació i implicació amb la transformació, absolutament inèdita, que mai abans cap llei havia aconseguit. De fet, hauria de matisar les meves paraules, ja que un moviment amb pràcticament el mateix nom, el d’Escola Nova, ja va provocar a tot el món i d’una manera especial a Europa, una autèntica revolució educativa de la qual van néixer els grans pedagogs que encara avui són els veritables inspiradors de l’educació actual. Em refereixo a pedagogs tan rellevants com Dewey, Montessori o el belga Decroly. Un moviment, que com podria passar amb l’actual, va sucumbir per una realitat imposada pel context polític i social dels anys 30 i especialment per l’impacte uniformitzador que durant dècades va provocar la dictadura franquista a l’estat espanyol i les guerres mundials que van fuetejar mitjana Europa.

Insisteixo en la importància que els governs no s’han d’encallar en la dialèctica, i en allò que els separa, sinó en la capacitat per capitalitzar el lideratge educatiu del seu territori. El paper que té la política per liderar la visió amb els agents educatius, els mitjans de comunicació i les famílies són clau per a l’èxit formatiu de les nostres aules.

La clau d’una llei educativa ja no és regular assignatures, horaris i currículums prescriptius, la clau és definir amb claredat les noves finalitats a aprendre i desenvolupar avui a l’escola, i la seva capacitat per crear noves estructures en tot el sistema que fomentin un gir copernicà pel que fa a les organitzacions educatives perquè aquestes se sentin compromeses en una nova educació i disposin de mecanismes que la facin viable.

A nivell micro, cal implantar pràctiques educatives basades en el coneixement contrastat de com les persones aprenen. Cal recuperar la motivació de l’alumnat per aprendre, des d’una educació que deixi de considerar l’aprenent com un agent passiu i que des de la infància aconsegueixi involucrar-lo en el seu propi aprenentatge, trobant a l’avaluació formativa, una avaluació que xoca de front amb l’actual model de qualificació, el suport indispensable per millorar el propi aprenentatge.

Cal trencar amb la repetició o l’avaluació com a instrument de poder per forçar l’aprenentatge, implicant l’alumnat en el desenvolupament personal i acadèmic.

L’any 2017, l’OCDE va ​​elaborar un informe titulat La Naturalesa de l’aprenentatge: investigació per inspirar la pràctica*, basada en extenses troballes de la investigació sobre diferents aspectes de l’aprenentatge i les seves aplicacions. De la síntesi d’aquesta investigació sorgeixen set principis transversals per guiar el desenvolupament d’ambients de qualsevol aprenentatge per al segle 21.

1r la persona que aprèn ha de ser el centre de l’aprenentatge

2n l’aprenentatge és fonamentalment de naturalesa social

3r les emocions i la motivació són essencials per a l’aprenentatge

4t l’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals, allò que avui anomenem personalització de l’aprenentatge.

5è l’esforç de la persona que aprèn és clau per a l’aprenentatge, però cal evitar el sobreesforç, l’avorriment o la por.

6è l’avaluació ha de ser contínua i formativa per afavorir l’aprenentatge

7è aprendre és construir connexions horitzontals entre disciplines i entorns

Vull acabar insistint en la idea que no n’hi ha prou amb millorar l’escola, cal reinventar-la, crear-la de nou des d’una nova perspectiva. I possiblement, a una llei educativa no se li pot demanar aquest propòsit, però sí que he intentat apuntar, hauria de ser capaç de trencar amb aquelles inèrcies i rigidesa que impossibiliten una evolució al meu parer indispensable. L’única manera de ser competent en un planeta on la mecanització farà desaparèixer un nombre enorme de llocs de treball, és indispensable fomentar el pensament divergent i creatiu i la competència global, claus també per aprendre a construir un món millor.

En un món on els nostres fills i filles hauran de combatre el populisme i gestionar un volum ingent d’informació, hauran de disposar d’un pensament crític desenvolupat.

En un món immers en un canvi exponencial on disposar de competències com la flexibilitat o la resiliència serà indispensable, l’escola ha de convertir-se en la primera societat on l’alumnat aprengui a posar en pràctica les competències socioemocionals. Les conegudes “soft skills” que s’han de convertir en una de les finalitats de l’aprenentatge del nostre alumnat.

Només des d’una pràctica quotidiana d’aquestes competències serem capaços de construir una societat amb ciutadans més democràtics, més solidaris, més sostenibles i més justos.

L’escola s’ha de convertir en un model que ofereixi oportunitats i d’una manera especial als més vulnerables, que sovint sol ser la baula amb menys oportunitats d’èxit que tenen avui en el sistema educatiu actual. La lluita contra la desigualtat és un deure moral a més d’una necessitat social, i més amb els índexs de pobresa infantil que llencen la nostra societat

No podem mantenir un model educatiu propi de l’era industrial on els treballadors devien ser homogenis, obedients i tenir una titulació i formació que els permetés ocupar un dels llocs de treball disponibles de la nostra societat. Aquest era l’aprenentatge útil a la societat del segle XX. Però avui aquesta formació, fins i tot ens podria fer desaparèixer del mapa del primer món en què hem format part fins avui.

Tot i això, les economies emergents, la mecanització, el mateix canvi climàtic o el nou rol internacional de l’energia podrien deixar-nos fora d’aquest mapa. Cal canviar avui l’educació perquè els nostres fills i filles puguin viure demà.

No estem gens parlant només d’educació, ni tan sols de mantenir la societat del benestar. Estem parlant de crear un marc d’aprenentatge que permeti als nostres fills i filles mantenir uns estàndards a la nostra societat, mínims per garantir una vida almenys digna i fora dels llindars de pobresa. I per aconseguir-ho es requereix de valentia política, voluntat de grans consensos i un compromís docent, amb el que estic segur crec que poden comptar totes i tots vostès.

eskerrik asko

• Posted in: PARTICIPACIÓ EN CONFERÈNCIES ♦ REFLEXIONS DOCENTS ♦ TENDÈNCIES EDUCATIVES