"SADAKO VOL VIURE" Bloc del director de l'escola Sadako

REGULACIÓ O EDUCACIÓ: Els efectes d’una nova regulació en la protecció de dades a les escoles

En el moment actual de redefinició dels propòsit educatius de l’escola, em sembla imprescindible aprofundir en el paper que l’escola, i també la societat, han de tenir en la formació de l’alumnat en l’ús de les pròpies dades i de la pròpia intimitat. Aprofitant la meva participació en una taula rodona sobre aquesta temàtica en la Jornada sobre els efectes de la nova regulació de protecció de dades a les escoles, organitzada per ApdCAT, voldria compartir algunes reflexions:

En el camp de la protecció de dades, com en molts altres àmbits, mantenim sempre en un equilibri complexa entre la REGULACIÓ i l’EDUCACIÓ. Malauradament, en aquest cas, com en molts dels grans reptes del nostre planeta sembla que cap dels dos són suficients.

Deixeu-me que posi un exemple, que encara que sembli molt allunyat, crec que connecta perfectament amb el tema que estem debatem. Aquests dies les notícies no han parat de mostrar-nos com el primer huracà que arriba a Europa, el Leslie, ha entrar per l’oest de la Península, i com les tempestes s’estan incrementat exponencialment en el nostre territori. En fi evidències del creixent canvi climàtic. Però a part de posar-nos les mans al cap, amb un victimisme d’aparador, en què hem canviat els nostres comportaments individuals, els de les nostres empreses o el de les nostres organitzacions? Possiblement en res. Possiblement la nostra resposta, si la temperatura mitjana al planeta augmenta, es reduirà a incorporar més aires condicionats per estar ben frescos Lluny d’abordar la problemàtica del canvi climàtic aquest actitud contribuirà a incrementar encara més l’escalfament global. En definitiva, un despropòsit.

Malauradament l’educació no sempre té prou impacte en la conscienciació en els bons usos, en la cura del planeta o de les persones. No soc sociòleg però no soc capaç de trobar molts indicis de millora en la societat del segle XXI, i menys encara identificar com l’escola ha pogut tenir un paper actiu en la seva transformació.

Som més lliures que al segle XIX o  el segle XX? Som més feliços que al segle XIX o el XX? O, estem més protegits que al segle XIX o el XX?

Sí que he d’admetre que la millora de la sanitat ha duplicat la nostra longevitat i això no és menor. O com a societat, hem canviat els nostres hàbits alhora de fer un bon triatge de les escombraries per possibilitat el seu futur reciclatge. Aquests podrien ser uns bons exemples de transformació forjada des de la conscienciació i educació dels infants a l’escola, tot i que caldria matisar-ho.
El cert però, és que els canvis més rellevants en molts casos han estat possibles arran de l’aplicació de normatives i sobretot la penalització corresponent pel seu incompliment. El cas del tabac i fumar en llocs públics n’és un exemple ben clar. En aquest cas una política restrictiva sobre els propietaris dels espais ha estat efectiva per canviar els hàbits del subjectes, en aquest cas els fumadors.

Amb la recent normativa europea de protecció de dades, s’augmenta notablement la pressió normativa sobre les escoles i organitzacions que no afecta en absolut el comportament dels seus subjectes, els infants, joves i col·lateralment les seves famílies i els propis docents. La normativa topa de ple amb una societat més basada en la cultura de la picaresca que en la conscienciació. Tampoc en aquest àmbit l’educació estat guanyant la partida.

Sabeu Quina és l’edat mínima per utilitzar whatsApp?
Des del maig del 2018 a la Unió Europea va passar dels 14 als 16 anys. Però qui es llegeix la lletra petita.
Quants alumnes de primer de primer d’ESO avui tenen mòbil, i quants d’aquests ja tenen whatsApp?
El 90- 100% de l’alumnat?

De què serveix una normativa quan tothom la incompleix?

Els que sou de l’entorn educatiu o teniu fills adolescents sabeu l’impacte que tenen les xarxes socials com instagram, sanapchat o whatsapp en el comportament dels joves  i les seves relacions efectives, emocionals o d’autoestima. Quants conflictes hem d’abordar les escoles per la seva utilització fora de l’escola? Sens dubte dediquem molt més temps a la resolució de conflictes que a la seva prevenció.
Mentre els joves ja estan utilitzant una nova xarxa social, nosaltres encara estem valorant quin és el nostre paper davant d’aquesta dinàmica i dels conflictes que se’n generen.
Però no perdem de vista que quan intervenim sobre un problema generat per un ús indegut de whatsapp l’arrel d’aquest problema en molt casos s’inicia en que quan el jove comença a utilitzar aquesta eina, ho fa cometent una il·legalitat.

Per què jo no puc conduir un cotxe falsificant la meva documentació dient que sóc una noia de 25 anys nascuda a Siberia i el meu fill que té 8 anys pot mentir impunement a la xarxa dient que en té 62 i viu als estats units, per a donar-se d’alta a qualsevol xarxa social?  I el pitjor, ho pot fer davant de la seva família qui normalitza el fet de cometre una il·legalitat ja què majoritàriament no es percep com una il·legalitat.

Per accedir a la majoria de les xarxes socials s’exigeix una edat mínima de 14 anys. Però la realitat és una altra. El 21,3% dels menors catalans ingressa en les xarxes socials abans dels 10 anys. Un altre 20% ho fa  als 10 anys. Un 16% s’hi apunta als 11; i un 21%, als 12. Això significa que més les dues terceres parts dels joves amb 12 anys ja accedeixen a les xarxes socials.

L’educació, o la regulació no han de fer alguna cosa per revertir aquestes situació? Ens planyem pel canvi climàtic i pensem com posar més aires acondicionats enlloc de treballar amb tots els esforços possibles per reduir el canvi climàtic. Regulem els centres educatius però no intervenim sobre els seus usuaris.

De què serveix que avui una família hagi de signar una autorització en que ha de marcar 60 caselles concretant si el seu fill o filla pot sortir a la banda esquerra de la web però no li podem fer fotografies en blanc i negre. Perdoneu que ho ridiculitzi, però marcant totes aquestes caselles es fa impossible la gestió de les imatges de l’alumnat però per no altera per res la percepció social sobre la protecció de les dades o la gestió de la pròpia intimitat. Res atura la dinàmica de clicar i acceptar una pantalla rere l’altra cedint totes les nostres dades a l’univers Big data. Com un amic em comentava, avui moltes empreses venen el que sigui i al preu que sigui per què el más valuós, és el que venen a tercers, les nostres dades.

La normativa diu: A l’escola No!, però pel contrari, el sistema no estableix sistemes d’acompanyament eficients per acompanyar a les famílies en un bon modelatge familiar en aquest àmbit.

Per què acceptem com a normal que una família pengi fotografies del seu fill/a a la xarxa nu quan acaba de néixer? Som els adults en la majoria de casos qui ja els etiquetem en el que serà el seu rastre digital permanent a la xarxa.

Algú s’imagina que una família li compri un cotxe al seu fill/a quan fa 10 anys per què pugui anar sol fins a l’escola? Per què no? Aleshores per què és acceptem com a normalitat comprar-li un mòbil per què pugui anar sol, amb accés il·limitat a la xarxa i a totes les eines que hi pot trobar? L’escola no té prou capacitat, si més no des de la perspectiva actual, per impactar suficientment en canvis de comportament en àmbits massa arrelats fora de l’escola

Des del punt de vista educatiu estem vivim una de les majors contradiccions de la història: Possiblement la generació de famílies actuals és una de les generacions més controladores, o més ben dit més protectores dels infants de la nostra història, però alhora hem acceptat com a normal donar als infants unes eines que els obren les portes a un món apassionant però també prohibit i incontrolable. Mentre els protegim enormement del món real els abandonem en el món virtual.

Sovint l’escola educa i la societat deseduca. Això no és nou però avui la seducció de la tecnologia supera en escreix a altres inputs d’altres generacions. La mateixa l’ONU alerta que el món digital ha exposat als nens a nous perills que no han vingut acompanyats de mesures de protecció.

Quins són els patrons de comportaments dels adults, dels mateixos mestres i les famílies en l’ús de la nostra intimitat i de les nostres dades? Què passa en un restaurant? Què passa a les sales d’espera dels metges o dentistes o al metro? Què fem els adults. Què fem amb els infants, sovint per què literalment no molestin? Quantes vegades mirem el mòbil al mig d’una conversa amb els nostres fills/es? Com són els infants, sinó una rèplica exponencial del que fem els seus principals referents?

Tinc la sensació que les normatives de protecció de dades és com posar portes al camp. Aquest tipus de lleis sinó s’afinen bé poden emmascarar el problema, dissimula’l però en cap cas el solucionen. Fins i tot el poden incentivar, ja què corroboren la idea de que per una banda hi ha les normatives i per altra la realitat.

Jo sóc dels que pensa que l’escola ha de ser transformadora, però per ser-ho no podem mantenir un model obsolet que no sigui capaç d’abordar aquest grans reptes de la nostra societat. I la protecció de la intimitat i de les nostres dades n’és i possiblement, i en serà, un dels rellevants.

Per abordar aquesta problemàtica, al meu entendre calen 3 nivells d’actuació:

ALS CENTRES EDUCATIUS

  • Calen nous models educatius que sàpiguen identificar allò que és important en el procés de formació de l’alumnat. Quina és la prioritat, distingir una cèl·lula procariota d’una eucariota o treballar la meva autoestima, la gestió de la meva intimitat i la relació digital o presencial amb els altres? Què és més important saber les capes que hi ha a l’atmosfera o disposar d’hàbit personals i familiars sostenibles?

Apostem per les aptituds o per les actituds? Com trobem l’equilibri?

  • Calen models educatius que s’impliquin en la formació de l’ús digital. Alguns països han optat per la prohibició mòbil a les escoles, jo també prohibiria parlar de política, religió i futbol. Segur que tot seria més senzill. Però l’escola ha de ser un lloc fàcil per treballar o un espai per abordar situacions complexes en el procés de formació dels nostres infants?
  • Ara estan entrant moltes eines i apps control parental. Jo puc bloquejar la tauleta o el mòbil del fill/a, però no seria més fàcil acordar usos sostenibles a casa i a l’escola en espais compartits i horaris pactats? La repressió podrà més que l’educació?

Quants sabeu què és FORNITE?

L’escola sovint viu aliena a la realitat dels nostres infants. La majoria dels docents o no en saben res o no han vist mai el joc. Busqueu informació a la xarxa i trobareu coses tan interessants com “Trucos para matar a más gente: A parte de puntuar lo que más nos gusta és matar más gente” Però tot molt legal eh! No s’infringeix cap llei.

En la creació d’aquest joc hi han participat psicòlegs que han estudiat en quins moments els infant que hi juguen segreguen més dopamina i alhora s’assessoren amb juristes que modifiquen el joc per què legalment arribi a l’edat mínima d’ús.

Sabeu quina és l’edat mínima recomanada?
13 anys Sabeu quants alumnes menors de 13 anys juguen aquest joc a casa amb el coneixement o no de les seves famílies.

  • Lògicament les escoles hem de ser un bon referent en els usos de les dades, les imatges, les músiques que utilitzem o les pel·lícules que veiem o descarreguem. Complim sempre la legalitat?
  • Sincerament crec que hem de dedicar temps a fer una lectura d’allò que acceptem a la xarxa. És una prioritat. No val només el clic d’acceptar. Calen exercicis de comprensió lectora d’allò que els fem acceptar dins les dinàmiques d’aula.

LES FAMÍLIES

Qui aborda l’educació de les famílies?  L’escola? Els mitjans? Una nova política educativa?… Algú ho ha de fer. Hem de crear espais o rols que cohesionin models familiars.  Una de les millors coses que tenia la generació dels meus pares  era la homogeneïtat de models educatius. “El mestre sempre té raó” i el “totes les famílies pensem més o menys el mateix”

Oi que actualment hem aconseguit, que com a societat, tinguem una nova visió del que ha de ser un bon model educatiu? Com podem canviar els comportaments dels adults per què realment es transmetin en els infants? Sinó com volem que els alumnes creuin en verd sinó ho fa ningú, ni pràcticament els seus mestres? No n’hi ha prou en que s’ensenyi a l’escola. Sense una societat coherent amb el seu modelatge poc hi pot fer l’escola.

I sobretot cal una societat que vulgui educar. Que eduqui en MAJÚSCULES. Si del canvi climàtic, la violència de gènere o el ciberassetjament només en fem exhibicionisme res no canviarà a part del progressiu alarmisme col·lectiu. Parlem de ciberassetjament i bullying amb massa frivolitat i alarmisme, però dediquem poc temps a la seva prevenció.
Cal una societat que es bolqui en voler educar i en voler transformar la societat. I una escola alineada amb els mateixos propòsits de la seva societat.

LES NORMATIVES

Com he dit en començar, no soc un entès per dir com han de ser les normatives, però sí que aconsellaria que aquestes fossin el més divulgatives possibles i es fessin arribar als docents per ser-ne còmplices i conscients i no simples aplicadors. Molt sovint les organitzacions acabem contractant una empresa que els fa la feina burocràtica per no incomplir normatives, saltant-nos la part més important, la de conscienciació dels intermediaris en la seva aplicació i els subjectes de qui protegim les seves dades.

Amb aquesta presentació només volia compartir alguns interrogants i reflexions que crec avui ens hem de plantejar en un sentit ampli per a donar instruments a l’escola, les famílies i la societat i poder avançar en un tema tan complexa com el que estem abordant.

Anuncis

Cap a sistemes educatius competencials…

Entrevista a la Dra. Mmantsetsa Marope, directora de l’International Bureau of Education, la branca acadèmica de la UNESCO, i Eduard Vallory, president del Centre UNESCO de Catalunya

Aquesta entrevista, i les aportacions de la Dra Marope en diferents jornades, és molt rellevant ja que avala la necessitat de transformació educativa des d’una perspectiva global i internacional. Aquest moviment de transformació, és clar que no és local ni esporàdic, sinó que respon a una necessitat ineludible de transformació per garantir un futur digen del planeta i de totes les persones que en formem part.

Tal com apunta la Dra Marope “Calen sistemes educatius que siguin rellevants, competencials i que siguin per a tothom.”

Possiblement, es pot dir més fort, però difícilment es pot dir més clar quan l’Eduard Vallory afirma que:
“Podem continuar amb un sistema educatiu inútil com el dels 200 darrers anys, que perpetuarà la pobresa i incapacitarà moltes persones a donar resposta als reptes d’avui, tot dependrà de què esperem de l’educació”

Tv3 a la carta

Per reflexionar sobre les xarxes socials…

Un vídeo molt interessant, per reflexionar sobre el rastre digital de les xarxes socials.

Via @EsterPalacios6

Educar Innovant. Famílies i escola

Si us interessa el procés de transformació educativa que estem vivint, no us podeu perdre el programa Família i escola de La Xarxa Televisions.

“Assistim a una revolució a les aules. Es parla d’innovació i són molts els mestres que fan mans i mànigues per ensenyar d’acord als nostres temps. De què parlem quan parlem d’innovació a les aules? Quin és el paper de les famílies davant una nova manera d’abordar l’educació? Hem anat a diferents escoles que treballen la innovació i ens expliquen com treballen. Concretament són els Instituts Matadepera i Viladomat (Barcelona), l’escola Sadako (Barcelona) i l’escola Isidre Martí (Esplugues de Llobregat). Els nostres experts Boris Mir, Federico Malpica i Joan Maria Girona ens ajuden a comprendre millor què és i què implica ensenyar innovant.”
Via Educar Innovant. Famílies i escola

 

 

LA RECERCA EN EL MARC DE LES BRÚIXOLES D’APRENENTATGE

Ja fa uns anys, l’escola va iniciar un gir metodològic rellevant, en que va abandonar l’hegemonia dels aprenentatges estructurats en matèries estanques, per crear espais d’aprenentatge globalitzats i interdisciplinars. En aquest camí de remodelació del propi projecte educatiu, es va decidir dissenyar un model propi que pogués donar cabuda a tres eixos principals de l’aprenentatge:

      El foment de la participació i la implicació de l’alumnat en el procés d’aprenentatge.
      El desenvolupament de processos de recerca de qualitat.
      La pràctica cooperativa com a instrument de consolidació de l’aprenentatge.

En base a aquestes 3 idees es van dissenyar els núvols de preguntes, avui presents pràcticament a tota l’escola, i les seqüències didàctiques d’aprenentatge, que d’una forma genèrica hem passat a anomenar brúixoles d’aprenentatge. Aquests dos instruments, que combinen l’aprenentatge per projectes i la ressolució de problemes a partir de reptes,  no són més que dues eines al servei d’un aprenentatge modern, motivador i escaient per viure i aprendre en la societat del segle XXI.

NÚVOL DE PREGUNTES
John Hattie és un estudiós de pràctiques i metodologies d’aprenentatge i la seva correlació amb aprenentatges significatius és a dir, que siguin perdurables en el temps. Molts dels seus estudis, són coincidents amb el que apunten molts neurocientífics. Tots qüestionen d’una forma empírica moltes de les rutines educatives que sovint es donen per bones pel simple fet que han estat les més utilitzades durant dècades, convertint-se en falsos mites educatius (els deures garanteixen rutines d’esforç, a més conceptes més aprenentatge, l’aprenentatge real no és divertit, els exàmens són l’eina adequada per mesurar el coneixement, etc.).  

Al 2010, Hattie, va dedicar un dels seus estudis a mesurar  les preguntes que fan mestres i alumnes a l’aula. Els resultats, no per esperables, no deixen de sorprendre. Un/a mestre/a en una aula convencional, fa entre 200-300 preguntes al dia als seus alumnes i pel contrari, un alumne/a fa de mitjana entre 0 i 3 preguntes al dia dins la seva aula. Afortunadament, l’educació està fent un gir substancial en molts aspectes i també en aquest àmbit, però es fa difícil promoure un pensament crític en els infants sense la possibilitat de formular-se i de formular als altres, moltes preguntes. Durant dècades, l’escola ha hagut de donar respostes a la societat industrial necessitada de ciutadans acumuladors de coneixements i preparats principalment per la productivitat. Per tant, d’una forma genèrica, s’ha dedicat a formar al seu alumnat per tal que fos efectiu en donar respostes unidireccionals i sovint memoritzades a les preguntes que els docents llençaven al seu alumnat. De fet, l’examen ha estat, i en molts cassos encara és, el clímax d’aquesta dinàmica bidireccional d’aprenentatge.

L’educació actual, cal que s’emmarqui en el context que presenta el gir substancial que ha patit el nostre marc social i laboral. En la societat de la informació i la comunicació, els antics paradigmes educatius no donen resposta a les demandes del present i, presumiblement, tampoc a les del futur. És necessari, per tant, que les metodologies educatives actuals donin respostes a les necessitats i demandes que permetrà als nostres joves un desenvolupament adequat al seu entorn.

A l’escola, entenem que aprendre a fer-se preguntes, i especialment aprendre a saber fer bones preguntes és una habilitat indispensable per poder comprendre el món actual des d’una perspectiva crítica i activa. De fet, amb aquesta mateixa visió ja fa més de trenta anys que es va incorporar a l’escola el projecte de filosofia 3/18. En aquest context, fa uns anys, vàrem crear un marc metodològic que estimulés a l’alumnat a perdurar en aquesta capacitat innata que tenen els infants per fer-se preguntes. El núvol de preguntes és una declaració d’intencions del valor de fer bones preguntes.

És en aquest punt en que es fusionen interessos i aprenentatges. L’alumnat al llarg d’aquest procés, en grup o individualment,  és acompanyat en tots els cursos pels docents i pel corresponent guió de recerca fonamentat en l’aplicació del mètode científic. En el decurs de la recerca, l’alumne/a transcorrerà per diversos aprenentatges adequats a la seva edat i que l’han de conduir a mirar de resoldre la seva pregunta però, que sobretot, l’han de dur a desenvolupar competències i habilitats que consolidarà des de la pròpia acció i descoberta.  

Aquest camí d’aprenentatge es canalitza des del núvol de preguntes passant pel tauler de savis i navegant per un guió de recerca, que utilitzat a mode de suport de processos, el condueix fins arribar a la presentació de conclusions i aprenentatges. Tot aquest procés respon a una metodologia educativa molt coneguda, la de treballar per projectes on la pregunta només és la guspira que engega tot el procés i la cooperació i l’acció,  els elements claus per desplegar múltiples habilitats.

Una de les grans bondats de treballar per projectes és que l’infant parteix dels seus propis interessos a l’hora d’endinsar-se en l’aventura d’aprendre. Aquest fet permet que incrementi la seva motivació, involucrant-se amb major intensitat en el camí traçat i així poder desplegar el seu propi aprenentatge, dissenyant els seus propis models d’experimentació i recerca. D’aquesta manera l’infant, provocat per la curiositat, desenvolupa un aprenentatge que li genera emoció, fomenta la seva atenció i l’acaba convertint en un aprenentatge real i significatiu.

Entenem que treballar per projectes  no és una simple metodologia o una pràctica didàctica basada en seguir una sèrie de passos, sinó que es tracta, sobretot, d’aprendre a donar sentit als problemes i interrogants que tenen els infants sobre ells mateixos i sobre el món on viuen.

El més fascinant d’aquesta proposta educativa és el gran nombre de competències i habilitats que els/les alumnes han de posar en joc a mesura que despleguen el procés de recerca que han engegat. Però, possiblement, una de les més trascendents és que els infants i joves incorporen la capacitat de fer-se preguntes i voler saber i aprendre com una manera de viure i  entendre el món.

Sens dubte, en la societat actual, aquesta actitud serà una habilitat clau per aprendre dins i fora de l’aula i per descomptat, indispensable, per no deixar de ser competent la resta de les seves vides i en uns entorns personals i professionals  que, possiblement, persistiran en el canvi i la transformació.

BRÚIXOLES D’APRENENTATGE
Les brúixoles d’aprenentatge són també  instruments propis de la nostra escola, elaborats pels docents per recollir dues de les principals metodologies d’aprenentatge presents a les aules des de cicle mitjà. Ambdues metodologies pretenen fomentar el desenvolupament competencial de l’alumnat. Es tracta d’una estructura híbrida, que combina el treball per projectes i l’aprenentatge a partir de reptes.

Com ja s’ha detallat, en els diferents cursos, l’alumnat té accés a un espai obert d’aprenentatge en el format del NÚVOL DE PREGUNTES, on es recullen interessos, preguntes i possibles recerques que els alumnes del curs es formulen. En cada seqüència es demana a l’alumnat formats relativament diferents de recerca per tal de promoure l’adquisició  de competències diferents, alhora que van aprenent a aplicar el mètode científic, design thinking o altres mecàniques adequades de recerca i creació de continguts.

La resta de la seqüència didàctica se centra en  l’aprenentatge basat en reptes i  ha estat elaborada pels docents amb la intenció de promoure l’adquisició de diferents competències, habilitats i tècniques d’aprenentatge. En la mesura del possible els reptes procuren ser propers a la realitat dels infants i joves, de manera que promoguin l’aprenentatge a partir de l’acció.  Alhora, en els diferents reptes proposats es promou que l’alumne/a prengui consciència del seu propi aprenentatge (metacognició) fomentant nombroses activitats d’autoconeixement i autoavaluació, que s’acompanyen d’eines que permeten el seu seguiment.

En realitat, les brúixoles d’aprenentatge són una estructura metodològica que hem dissenyat per fer possible un treball interdisciplinar, globalitzat (diferents àmbits d’aprenentatge treballats simultàniament) i de qualitat.  

Avui, hi ha gran conscens en l’àmbit educatiu en què per viure i treballar en la societat actual és indispensable aprendre a fer-ho a partir de problemes complexos, que sovint integren diferents àmbits emocionals i d’aprenentatge. És per aquest motiu que l’educació actual, i les brúixoles d’aprenentatge en són un clar exemple, tendeix a promoure un aprenentatge que repliqui la forma en que vivim, treballem i en realitat pensem. En aquest aprenentatge basat en reptes a més, es despleguen altres mecàniques i aprenentatges, al nostre entendre cabdals com són l’aprenentatge cooperatiu i col·laboratiu, l’autonomia, l’organització, la gestió de l’avaluació i l’autoconeixement, juntament amb d’altres qüestions de tipus emocional i vivencial.

TREBALL I APRENENTATGE COOPERATIU I COL·LABORATIU
Són molts els estudis que fonamenten que el treball col·laboratiu és un dels instruments més eficients per promoure l’aprenentatge significatiu. El disseny de l’estructura per treballar en equip és molt determinant per assolir l’aprenentatge i és per això que dins de d’una seqüència didàctica es singularitzen responsabilitats individuals que contribueixin al treball en equip de qualitat. Tanmateix, el treballar en equip no és senzill i justament per això, per practicar el treball en equip és essencial disposar d’eines que ajudin a l’alumnat a desenvolupar habilitats com l’empatia, la col·laboració o el lideratge per citar-ne algunes de rellevants.

En cada seqüència didàctica els alumnes treballen en uns equips heterogenis diferents i en cada seqüència pacten una nova assignació de càrrecs que els acondueix a desplegar noves habilitats i que fomenten una cultura inclusiva de la pràctica educativa.

AUTONOMIA, ORGANITZACIÓ I PRESA DE DECISIONS
En les brúixoles d’aprenentatge, l’alumnat disposa de nivells alts d’autonomia per planificar-se i organitzar-se en l’assoliment dels objectius dels reptes proposats, que es va incrementant a mida que els alumnes es fan més grans i més competents. En aquest procés de personalització de l’aprenentatge és indispensable que els nois i noies siguin els que prenen les regnes del seu aprenentatge i es responsabilitzin de la seva pròpia planificació, alhora que decideixen quins reptes o nivells de dificultat volen assolir. Lògicament en aquest procés els docents prenen un paper notable en l’acompanyament i el foment de l’esforç.

NOUS FORMATS D’AVALUACIÓ i AUTOVALUACIÓ
Molts dels reptes que es proposen a l’alumnat s’acompanyen de rúbriques d’avaluació, coavaluació i autoavaluació que l’ajuden a perfilar què s’espera del seu procés d’aprenentatge i de les competències que assolirà mentre el porti a terme. Altrament,  l’avaluació s’entén com un procés que forma part de l’aprenentatge i genera oportunitas per continuar aprenent i millorant. No es tracta, doncs, d’una presa de dades que constaten un cert rendiment, sinó d’un procés centrat en la idea d’avaluar per aprendre.

PROMOCIÓ D’AUTOESTIMA
Tradicionalment l’escola s’ha basat en dos grans habilitats: la lecto-escriptora i la memorística. El fet de disposar de forma innata o no d’aquestes competències ha tingut, en general, un fort impacte en el grau d’èxit de l’alumnat. Els reptes proposats en les diferents brúixoles d’aprenentatge aborden un rang molt elevat de competències, diversificant així les possibilitats d’èxit dels alumnes. Aquest fet no és menor, ja que té una gran repercussió en l’autoestima de l’alumnat que amb major facilitat descobreix habilitats en les que es competent o fins i tot excepcional, fet que el singularitza en el seu desenvolupament acadèmic i vital.

Actualment les brúixoles d’aprenentatge s’han convertit en un instrument educatiu molt potent per l’escola, ja que aglutina el treball col·laboratiu de nombroses persones de l’equip docent, que sistemàticament revisen i avaluen tots i cadascun dels reptes que s’hi proposen. D’aquesta manera, aquesta eina es converteix en un instrument extremadament flexible i canviant que anualment incorpora la nostra experiència i tots els aprenentatges que els docents dia a dia anem incorporant. I és així com també els docents hem canviat el nostre rol dins l’aula per convertir-nos en dissenyadors, motivadors i guies dels processos de descoberta i aprenentatge dels nostres infants i joves, per tal de promoure la seva curiositat i capacitat d’il·lusionar-se tot aprenent.

En definitiva treballar amb brúixoles d’aprenentatge a partir de reptes permet reformular constantment noves situacions problema que despertin l’interès i la curiositat dels estudiants, de manera que es suscitin discussions productives i es promoguin aprenentatges significat ius, reals i viscuts.

Article publicat a la revista Sak de lletres n.25

Els testos s’assemblen a les olles

Recull de bones practiques familiars, per educar en l’ús de la tecnologia als nostres infants
Post recomanat a famílies amb nens i nenes menors de 12 anys

No hi cap dubte que la tecnologia ha vingut per quedar-se a les nostres vides i sens dubte també a les nostres aules. El tsunami tecnològic ha entrat amb tanta força i velocitat a les nostres vides, que sovint les ètiques i morals que l’haurien d’acompanyar, es veuen superades per la celeritat dels canvis amb què la tecnologia impregna  tota la societat quasi sense excepció.

L’educació, encara que sovint s’ha volgut mantenir immutable davant l’embat tecnològic que ens abordava, no ha tingut més remei que obrir-li tímidament les portes. Tot i així, mentre que pels nostres joves la tecnologia és com respirar, per la major part de la generació docent encara és una realitat incòmoda. És clar i sabut, que la tecnologia per si sola no genera aprenentatge, però pel contrari, utilitzada en les dosis adequades es pot convertir en un magnífic potenciador de l’aprenentatge i catalitzador de processos d’innovació. I el que em sembla ja avui ningú no pot discutir, és que l’accés ubiqüista a la tecnologia fa trontollar tots els fonaments sobre els que durant dècades, l’educació ha mirat de sustentar aprenentatges, rols, tòpics i dinàmiques educatives.

Partint, com dic, d’una perspectiva clarament favorable a l’ús intel·ligent de la tecnologia en educació i per descomptat a les nostres vides, avui voldria aprofundir una mica més en el seu costat fosc, i d’una forma especial, d’aquell que té més a veure amb el paper dels adults, com educadors dels nostres infants, que sobretot són reflex de nosaltres mateixos i dels nostres propis comportaments.

En aquest costat fosc, sens dubte s’hi troba l’accés a la xarxa indiscriminat, i il·limitat. Aquest fet permet que qualsevol infant de qualsevol edat pugui accedir a mons que durant segles els han estat prohibits. Segur que parteixo d’una educació personal reprimida i ja desfasada en la que se’ns regulava quines pel·lícules podíem veure segons el nombre de rombes amb què començava el film. Pel contrari, avui hem deixat que els nostres infants es puguin submergir dins món infinit de continguts, una part dels quals, sincerament, crec que no estan preparats per poder consumir amb prou capacitat crítica per comprendre, valorar i interpretar. En cap cas pretenc promoure alarmismes, ans el contrari. Cada generació ha tingut la sensació que els seus joves perdrien el control de la seva joventut, però crec que, especialment les famílies i docents d’avui hem de prendre les regnes de la formació dels nostres infants per mirar de construir pautes compartides, que els pugui ajudar a fer un ús crític i intel·ligent d’aquestes eines. I en aquesta direcció em permeto fer algunes recomanacions, essent molt conscient de que no es poden posar portes als camps però sí prendre consciència d’alguns bons hàbits, especialment domèstics, que sembrats a la infància ben segur es podran recollir en la joventut dels nostres fills i filles,  quan hauran de ser capaços d’abordar situacions tan complexes com la comunicació via whatsapp, la tirania dels likes o eines sempre emergents com l’actual ThisCrush. Em sembla indispensable crear bones rutines familiars que permetin consolidar fonaments educatius vers les TIC que siguin perdurables en el temps.

Mòbils pàrquing

Sovint, quan els nens i nenes són petits, ens fa molta gràcia que els nostre fill/a sigui capaç de fer servir un mòbil o tauleta quasi com un adult. Però els nostres bons o mals hàbits en l’ús a la infància seran els que possiblement deixaran traçat un camí del qual difícilment podrem virar. Massa vegades a la infància la tecnologia es converteix en un eina d’aparcament dels nostres fills, perquè no facin soroll a la sala d’espera, o perquè ens deixin parlar mentre estem sopant amb uns amics, o bé simplement puguem fer feina a casa. Educar és exigent i requereix de temps, dedicació, esforç i renúncies, i aquests mals àmbits són incompatibles amb conductes que després reprovem als nostres propis joves.

Per altra banda és imprescindible que els infants també s’avorreixin, descobreixin, manipulin i aprenguin a interactuar de forma correcta amb espais i persones.

Els testos s’assemblen a les olles

El comportament dels adults és el principal instrument de modelatge dels nostres infants. Mirem quin ús fem nosaltres dels mòbils i la tecnologia en general i podrem intuir quins seran els hàbits que possiblement més endavant reproduiran els nostres fills adolescents. En general hem construït un argumentari propi de justificació de l’ús indiscriminat del mòbil davant la resta de la família. Sovint justifiquem la nostra pròpia atenció al mòbil amb frases de justificació com: “De seguida, que ara estic mirant el diari”, o “un moment que tinc un missatge molt important”, o “un segon que li he de dir una cosa a la tieta”, … D’una forma quasi inconscient, el mòbil dificulta la continuïtat de les converses pròpies i d’una forma especial els moments de conversa o atenció als nostres fills. Lògicament quan aquests infants siguin joves no donaran la mateixa importància a allò que és rellevant per nosaltres, per ells un whatsapp amb una emoticona graciosa serà suficient per no poder esperar a donar-li resposta i aleshores potser els recriminarem la seva manca d’atenció. Quantes vegades al dia deixem de respondre una pregunta dels nostres fills o ocupats amb el nostre mòbil no els mirem mentre ens parlen?

Sopar, espai de trobada

Lògicament, previ a la tecnologia, els àpats familiars ja ha estat un espai molt preuat on no sempre és senzill fer-hi coincidir tota la família i acordar la supressió de la televisió com animal de companyia. En l’actualitat és recomanable no convidar la tecnologia a les nostres taules. Algunes famílies han creat el cistell dels mòbils com a bon hàbit familiar. Un espai on es proposa deixar tots els mòbils de la família abans de passar a menjar. Per les famílies més avantatjades en bon usos tecnològics en aquests cistells també s’hi ubiquen els mòbils en altres moments, com el d’abans d’anar a dormir o en el d’entrar a casa.

Incorporar aquestes rutines abans que els nostres fills tinguin mòbil facilita molt que aquests s’adhereixin a una política que ja forma part de les rutines familiars.

Temps Tecnològic

Com la televisió en la generació anterior, pactar temps d’ús de tecnologia permet obrir finestres a altres interessos i motivacions. L’accés indiscriminat a l´ús de la tecnologia inhabilita la presència d’altres tipus de joc o de converses, degut a un poder de seducció amb el que difícilment es podrà competir. Més enllà del temps concret, el simple hàbit d’acordar quan, on i per què s’utilitza una tauleta o un mòbil, comporta una rutina comunicativa entre els adults i els nostres fills que obre la porta a futurs pactes de gestió força més complexa.

El primer mòbil

El mòbil té un atractiu sexy tant alt, que supera la seva necessitat real. És per això que es converteix en l’objecte de desig de qualsevol infant quasi des del moment que neix. Però el principal argument d’autojustificació que sovint utilitzem les pròpies famílies per incorporar el mòbil en la vida dels nostres pre-adolescents, apel·la a la seva seguretat i autonomia d’aquests. Aquest argument objectiu, no valida deixar en mans de nens i nenes molt joves, un porta oberta a tot tipus de continguts sense un filtratge que els adeqüi a l’edat de qui els consumeix. Per què no podem conduir fins el 18 anys? Per què un nen/a de 12 anys no es pot posar al volant d’un vehicle? Per què un nen/a no pot comprar cap arma? Per què no és recomanable el consum d’alcohol en menors? Per què tenim tants arguments de pes per donar resposta a aquestes preguntes i  no els sabem apliquem cap restricció per accedir a una xarxa on qualsevol infant pot aprendre a construir una bomba o seguir un joc que finalment indueix al jugador al suïcidi (balena blava) o a fer un règim per perdre pes fins arribar a nivells anorèxics promoguts en webs de dubtós prestigi professional. Potser no cal regular per decret el moment en que un nen/a ha de passar a tenir mòbil, ja que sobretot depèn del nivell de maduresa i responsabilitat del nostres fill/a i la coherència del modelatge familiar. Però seria interessant un acord tàcit, a mode de recomanació, per tal que els nostres joves arribessin molt més tard a la propietat d’un dispositiu mòbil.  I tornant a l’argument de la seguretat, animaria a les famílies a comprar als nostres fills/es un primer mòbil només pensat per trucar, ús que resol amb pulcritud la necessitat pel qual inicialment es requereix: poder trucar-nos si hi ha una urgència. Sense voler fer promoció, justament una marca ha elaborat un mòbil amb aquestes prestacions (http://dom.cat/1bmw). És clar que no té el mateix poder de seducció que altres dispositius, i és aquí on calen dosis molt important de comunicació, educació i cohesió amb altres famílies de l’edat dels nostres fills/es.

Altres Bons hàbits

A mode de darrers suggeriments deixeu-me que apunti algunes qüestions més:

   Conscienciar als nostres fills de que no tot el que trobaran a la xarxa és adequat i ajuda’ls a gestionar continguts no
      adequats.
   Acostumar-los a no utilitzar dispositius mòbils en espais privats com la pròpia habitació o sols amb altres infants.
   Procurar que els ordinadors de la casa disposin d’una clau d’accés i estiguin en espais compartits i visibles.
   Intentar estar al dia de les noves tecnologies, jocs i eines que usen els nens i nenes de l’edat dels nostres fills.
   Utilitzar eines legals. Si els nostres fills/es normalitzen l’incompliment de la norma, ells repetiran els mateixos
comportaments.
    Conscienciar-los del risc de compartir dades personals ajudant-los a identificar en quins moments és pertinent i en quins
no.
–   Cercar on es desenvolupi l’esperit crític i l’empatia vers les diferents formes d’assejament o pressió social amb la que sovint
conviuen els més grans en relació a l’ús de les xarxes socials com instagram o d’altres, i la dependència dels likes en la pròpia
     concepció d’un mateix i la relació, que a través d’aquests, establim amb els altres.

La tecnologia no és ni bona ni dolenta, simplement depèn de l’ús que se’n faci, i així ha estat durant tota la història. En aquest post, he volgut apuntar algunes reflexions, que no per obvies, sempre estan implantats en les nostres llars. Em sembla indispensable que famílies i educadors convergim en models de bons usos per promoure una relació crítica i raonable amb tecnologia a les nostres vides.

El gos a qui li van ensenyar a parlar

A les 9 jornades d’iTworldEdu vaig poder escoltar la presentació d’en José Ramón Gamo, un neurodidacte amb una gran capacitat comunicativa. Les seves tesis són conegudes, però una vegada més posen sobre la taula l’ineficàcia de moltes pràctiques educatives esteses en la pràctica educativa. Us animo a ser pacients i gaudir dels fonaments científics que avui han de f0namentar la nova educació que volem construir.

Elements clau per liderar el canvi i la innovació educativa

Innovacion Educativa Sadako from Escola Sadako on Vimeo.

La Fundació La Caixa ha realitzat entrevistes a 7 directors de centres premiats per la Fundació del Cercle d’Economia (Protagonistes de la innovació) amb la voluntat d’identificar els elements clau del lideratge de projectes d’Innovació educativa.  Aquesta és una visió molt personal del que per aquests directors implica liderar un projecte educatiu. Una responsabilitat que navega entre el privilegi d’encapçalar reptes i iniciatives per dissenyar un projecte educatiu singular, i la duresa d’abordar cada dia les dificultats que implica la vida complexa d’una societat com l’escola.

Actualment s’estan fent força recerques per identificar els elements clau que afavoreixen la innovació en un centre educatiu i aquests projecte n’és un altre exemple. La veritat és que no és senzill treure’n l’entrellat, però sí que s’hi apunten algunes idees convergents. La majoria d’aquests centres disposen d’equip docents extraordinaris, no necessàriament per la seva qualitat individual, sinó per la capacitat d’haver après a cooperar i treballar en equip de forma sostinguda i col.laborativa.  Els mestres de l’escola són i seran els garants de la innovació educativa. Sense la seva dedicació, expertesa i generositat cap transformació educativa seria possible.

En el nostre cas, possiblement el fet de començar a treballar, ja fa un anys, amb models de codocència o multidocència, cercant intensificar un model d’escola encara més inclusiva,  en realitat va ser un pas gegant cap a la suma d’individualitats i la complementarietat de perfils professionals i personals, que ha convertit l’escola en un sol organisme, amb una capacitat extraordinària per regenerar-se, crear i consolidar processos d’innovació.

Per descomptat la innovació també està estretament relacionada amb el lideratge del centre i en especial amb l’equip directiu d’aquest, i la capacitat de delegar i distribuir aquest lideratge en el centre. Sense un lideratge definit les possibilitats per que un centre educatiu pugui evolucionar són escasses. De totes maneres tampoc valen tots els lideratges, sinó aquells que es sostinguin sobre una dinàmica transformacional i de confiança amb els seus equip. Els lideratges i els docents de l’escola del segle XX sovint tenien una visió educativa global més a l’abast, però avui això no és possible. Amb un moment de transformació tant profund com l’actual, on es tenen a l’abast una ingent quantitat d’informació sobre processos i metodologies educatives, ni un sol docent, ni tampoc un sol equip directiu, pot tenir ni el coneixement ni l’opinió de tot el que el que envolta el món educativa i els nous coneixements que n’afloren.

Aquesta perspectiva és nova, i no és senzill aprendre a que l’escola d’avui, allunyada d’un model top down, les decisions no les prengui sempre tot l’equip de forma col·legiada, sinó que la prenguin els equips que disposen de més coneixement, formació o perspectiva sobre aquell procés de canvi. Amb l’expectativa és clar, que la resta de docents es faran seva aquesta decisió després d’un procés de conscens, formació o debat.
Els centre immersos en aquesta dinàmica requereixen d’equips directius plurals que alhora disposin de criteris i coneixements compartits i que se sentin còmodes amb la delegació de responsabilitats i a més disposin de la capacitat de dibuixar bé la visió de l’escola de manera que totes les decisions preses pels equips del centre hi convergeixin. Avui  no tots podem saber de neurociència, de treballar cooperativament, d’educació no formal, de metacognició, d’ educació emocional, d’emprenedoria, de nutrició o de tecnologia, però als nostres centres estan plens de persones amb molta formació que han construït coneixements profunds sobre aquests àmbits i que veritablement són qui han d’acompanyar i apoderar els claustres cap a innovació de qualitat.

L’aprenentatge cooperatiu a l’ofici d’Educar

Fa uns dies vaig participar, com a representant de l’Escola Nova 21, en una tertútila sobre el treball cooperatiu al programa l’Ofici d’Educar @loficideducar de Catalunya Radio. A continuació pot interessar l’audio de la conversa amb l’ Anna Oliveras de l’Escola Camí del Mig, en Jose Ramon Lago de la Universitat de Vic i l’Elisabet Pedrosa de Catalunya Radio:

http://www.ccma.cat/…/avantatges-de-laprenent…/audio/942259/

Aprofito aquesta entrada per reenllaçar altres entrades d’aquest blog relacionades amb l’aprenentatge cooperatiu:

Tècniques de treball cooperatiu
El cervell social: Cooperació a l’aula

Per acabar, l’ @ElisabetPedrosa ens va proposar fer el seu primer manikin challenge:

Saber estar bé, un dret o un deure?

En el primer punt del llibre d’estil que vàrem elaborar a l’escola fa 3 cursos diu, referint-se al perfil d’un/a docent a la nostra escola:

GESTIÓ EMOCIONAL PERSONAL
És important i desitjable, que tots disposem d’un alt nivell de satisfacció personal, que ens permeti gaudir de l’exercici de la nostra professió. Aquest estat emocional, és encara més imprescindible per totes i tots aquells que ens dediquem a la docència. El/la docent que gaudeixi del seu treball ho transmetrà als seus alumnes. És convenient que el to habitual de l’aula sigui relaxat i acompanyat d’optimisme i pensaments positius. Tot docent ha de ser capaç de transmetre i contagiar il·lusió, gust per aprendre i actitud positiva pel propi benestar, i per descomptar el dels infants i joves amb qui compartim experiències d’aprenentatge i de vida cada dia.

captura-de-pantalla-2016-12-08-a-les-20-28-38Fer de mestre/a és una tasca apassionant però també exigent i complexa, en la que conflueixen moltes vivències i no totes elles satisfactòries. La gestió de conflictes entre alumnes, amb les famílies o fins i tot amb els propis docents, és un àmbit pel qual sovint no hem estat preparats, i de la gestió del qual, en gran part en dependrà la nostra eficàcia com a docents. Estudis recents realitzats a Finlàndia, demostren que l’empatia del docent amb els seus alumnes és clau per què aquests estiguin motivats i desenvolupin les seves capacitats. És més important que les metodologies, els materials o la mida de les aules. Som miralls permanents en els que els infants s’hi reflecteixen a diari. Encara que sembli òbvi, en el procés de transformació educativa actual sovint es prioritzen les metodologies per davant dels rols docents o els climes i cultures de centre amb efectes poc idonis a mig i llarg termini.

Viure, conviure i aprendre en una escola és un exercici exigent que tot docent ha de saber gestionar per poder disposar d’una salut emocional adequada. Més enllà de que la institució procuri també el benestar de tots els que en formem part, és també responsabilitat de cadascú, aprendre a gestionar els seus propis neguits, incerteses i preocupacions compartides.
Sovint la conducta humana ens condueix a buscar la resposta al nostres propis malestars fora de nosaltres mateixos, i segur que de motius n’hi ha més dels que es poden escriure, però de la gestió de les nostres realitats personals en dependrà la vivència i el desenvolupament dels nostres infants, i en gran mesura de tots els que ens envolten.

Aquest fet sempre ha estat rellevant, però com diu Dolores Álvarez, encara pren més rellevància en un moment exigent de transformació educativa:

“Es fa necessari la figura d’un nou mestre/a, amb un perfil diferent al que estàvem acostumats, que sàpiga abordar el procés d’alfabetització emocional” de manera eficaç per ell mateix i pels seus alumnes. Per fer-ho possible és necessari que ell/a es converteixi en un model d’equilibri de la gestió de les emocions, de les habilitats empàtiques, de la resolució serena, reflexiva, creativa i justa dels conflictes interpersonals, com a font d’aprenentatge exemplar pels seus alumnes. Aquest nou/va docent ha de saber transmetre models d’abordatge emocional adequats a les diferents interaccions que els infants tenen entre sí.”

Avui, amb els mateixos recursos, amb el mateix temps, o més ben dit amb menys del que teníem abans, hem d’abordar noves metodologies, noves organitzacions, nous alumnes, nous rols i noves eines. Si no ens preparem emocionalment per assaltar aquest nova era educativa que estem construint, podem perdre l’essència humanista de l’educació, tot i disposar dels millors instruments per aconseguir-ho, i acabar oferir una educació de baixa qualitat. I reitero que el sistema educatiu hauria de millorar l’escenari laboral, que les propis institucions hem de mirar d’oferir d’espais de formació i reflexió adients, però també que tots i cadascun de nosaltres hem d’aprendre a conèixer-nos, a descobrir les nostres virtuts i trobar en el treball en equip la compensació emocional i professional de les nostres mancances.

Sempre he envejat aquells docents que disposen d’una pau interior que saben transmetre a qui els acompanyen, o aquells que sempre exterioritzen un esperit positiu i alegra, o aquells que acullen amb un amor i respecte envejable als seus alumnes. Jo no sé com serà l’educació del futur, però intueixo que de la mateixa manera que la gestió emocional i personal de l’alumnat possiblement prendrà més presència a les aules, també caldrà una major formació continua en l’exercici de la professió docent en l’àmbit emocional. Qui sap si ben aviat, no hi haurà un psicòleg, un coach o un acompanyant del benestar dels docents a les nostres escoles, per tal que ens acompanyi en la reeducació del nostre benestar emocional.

Avui la pràctica reflexiva, la codocència i la multidocència, o dissenys varis de projectes educatius, són estructures que poden contribuir a l’autoconeixement i la millora de la gestió emocional docent. Els centres educatius que vulguin ser innovadors també hauran de saber innovar en el disseny emocional dels seus equips docents establint pràctiques que posin en valor el valor del benestar.

Si us sentiu en sintonia amb el que s’ha exposat en aquesta entrada, sinó l’heu vist ja, no us podeu perdre aquest vídeo. 6 minuts deliciosos per aprendre una mica més sobre les relacions professionals, les relacions tòxiques i les carícies positives en les relacions interpersonals tan imporants en la construcció del nostre ben estar:

The Very best of “Simposi Escola Nova 21”

Aquests dies he pogut assistir al simposi sobre el canvi educatiu organitzat per l’escola nova 21. Han estat unes jornades francament interessants, on s’han pogut escoltar i establir connexions amb representants de les universitats, de les escoles immerses en el programa escola Nova 21 i representants també de l’OCDE, tots ells alineats en un discurs proper sobre els patrons d’una educació avançada.

De les moltes intervencions i taules rodones que s’han presentat n’he seleccionat quatre, que d’alguna manera m’han sembla més rellevants pel seu contingut i visió. En Federico Mayor Zaragoza pel seu discurs desacomplexat i sense matisos, amb una demanda d’actitud política, educativa i personal reactiva a les polítiques discriminatòries que sovint governen el planeta. Un marc global del propòsit de l’educació per fer un món millor. L’Eduard Vallory, que com sempre, sintetitza amb una excel.lent clarividència, les idees clau del simposi i les línies estratègiques de la transformació educativa que s’està desenvolupant al nostre país. La Consellera Meritxell Ruiz amb un discurs francament interessant des de l’administració, on es s’interpreta una voluntat inequívoca de canvi, obertura i implicació que molts valorem en aquest procés compartit de transformació. I per últim la Marina Subirats, amb una perspectiva educativa global i dels agents implicats, que parteix de la seva pròpia experiència com alumne a l’escola nova del segle XX i que broda els requisits de l’educació d’avui des de la seva experiència en recerca i coneixement.

captura-de-pantalla-2016-11-27-a-les-23-19-14

 

 

 

A partir del minut 50

 

 

Aquestes i altres presentacions disponibles a la web de la fundació bofill

“Xivar-se” o no “Xivar-se” aquesta és la qüestió!

captura-de-pantalla-2016-11-11-a-les-19-20-24Les escoles estem introduint molts programes i instruments per evitar l’assetjament amb tots els seus graus. Calen canvis substancials en les cultures dels centres per revertir dinàmiques que durant, m’atreviria a dir segles, s’han viscut com conjunturals a les dinàmiques d’aula. A l’escola, el projecte Somriu’s, va néixer amb la vocació utòpica de que tots els infants siguin feliços. Vol ser un senyal inequívoc de que tota la comunitat educativa ha de convergir en l’ojectiu de promoure el benestar de tots els nostres infants. També les famílies tenen un paper cabdal alhora de ser intolerants amb la discriminació i la diferència que a vegades de forma molt subtil practiquen o toleren els nostres propis fills i filles. No és un camí senzill, ni sovint prou definit però que caldrà continuar explorant per tal que tots els infants pugui gaudir de la riquesa de viure en la societat escolar.
D’una forma molt especial cal atacar un concepte clàssicament escolar, el de ser un xivato”, el de “xivar-ser.  No xivar-se és protegir l’assetjador, no xivar-se és contribuir a l’assetjament, no xivar-se és isolar a la víctima i recolzar l’assetjador. Hem de treballar un canvi de cultura d’aquest concepte. De la connotació negativa hem de passar a la percepció positiva de “xivar-se”. “Xivar-se” ha de deixar d’estar mal vist per ser una demanda col·lectiva. Xivar-se ha de ser protegir al dèbil, Xivar-se ha de ser excloure l’assetjador, Xivar-se ha de convertir-se en fer-nos forts tots per protegir l’assetjat i aïllar l’assetjador.
#TotsSomXivatos

En un context com l’actual, vídeos virals com el d’en Jonah Mowry són del tot adecuats per compartir-los amb els nostres joves i adolescents i prendre consciència de quin és el nostre paper davant d’una situació excloent o d’assetjament. Sinó l’heu vist, espero que us agradi:


Vídeo facilitat per en @voxxsimon

L’educació secundària obligatòria. Problemes, reptes i escenaris per a la reforma

L’educació secundària obligatòria. Problemes, reptes i escenaris per a la reforma
Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015 (capítol 9)

captura-de-pantalla-2016-10-12-a-les-14-07-07Em fa molta il·lusió poder compartir el càpitol 9 de l’anuari 2015 de la fundació Bofill (Reptes de l’educació a Catalunya),  que hem realitzat conjuntament amb el meu company Jordi Nomen. Ha estat una fantàstica oportunitat per compartir amb grans entesos sobre educació quina és la realitat del nostre context educatiu, alhora que ens ha permès aprofundir sobre l’actual etapa de secundària, i sumergir-nos en la cerca de propostes de futur que permetin oferir  majors oportunitats i recursos als joves que que cursen, i cursaran, aquesta etapa. Segons el nostre parer, moltes apreciacions fetes en aquest capitol són extrapolables a d’altres etapes educatives, i d’una forma molt especial al batxillerat i la selectivitat, elements claus en la idiosincràsia de tota l’educació obligatòria. Una veritable transformació d’aquests dos grans escenaris es podria convertir en l’element definitu per assolir una veritable transformació educativa de tot el sistema educatiu, per la que sense cap mena de dubte continuarem treballant.

“Les transformacions socials, econòmiques, tecnològiques i fins i tot polítiques que està vivint la nostra societat han modificat innumerables estructures que fins fa molt poc semblaven immunes al pas del temps. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem fa pocs anys enrere. Igualment, els avenços neurobiològics ens han mostrat de manera clara com aprenem i com podem aprendre millor. L’educació no pot ser aliena a aquest procés de canvi exponencial que estem vivint. De la mateixa manera que seria estrany que algú recuperés la màquina d’escriure, el correu postal o el paper de calcar, no té gaire sentit que, en un moment en què podem accedir a una quantitat ingent d’informació, les escoles continuem utilitzant el llibre de text com a eix vertebrador de l’aprenentatge i el mestre com a proveïdor principal del coneixement. L’escola té la responsabilitat d’oferir als infants i joves els recursos que els permetin afrontar el seu futur amb les màximes oportunitats per desenvolupar-se personalment, professional i cívica.”

Podeu descarregar-vos Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015 complet aquí.

Del llibre de text a la innovació

Fa uns dies em varen demanar algunes qüestions referents al nostre procés de desconnexió amb el llibre de text, que més endavant es va convertir en un article de xataka. Comparteixo les meves respostes per aquells que tingueu interès en conèixer, amb més detall, el procés de transició i transformació viscut a l’escola Sadako:

captura-de-pantalla-2016-09-20-a-les-19-52-21Quin percentatge dels alumnes / cursos del centre no treballen amb llibres de text (ni digitals ni en paper)? Des de quan treballeu així? Com ha estat l’evolució, progressiva o de cop? Hi ha hagut millora en el rendiment acadèmic del centre?

Pràcticament el 100% de l’alumnat del centre no utilitza llibres de text. Només en alguna matèria dels últims cursos de secundària s’utilitza de forma molt puntual algun quadern de treball.
El nostre centre es va incorporar l’any 2009 al programa eduCat1x1, que va promoure la Generalitat perquè cada alumne incorporés un portàtil a la feina diària de l’aula. En aquest moment, el nostre centre estava iniciant un procés de redefinició metodològica del seu projecte educatiu, en el qual la incorporació de la tecnologia es va convertir en un excel·lent catalitzador d’aquest procés d’actualització. Encara que vam començar amb la coexistència de llibres de text digitals i llibres en paper, ràpidament vam començar a ser conscients de la poca operativitat de tots dos formats en el procés de transformació que ens estàvem plantejant. En molt poc temps el conjunt de l’equip docent vam estar d’acord en eliminar els llibres de text del centre de forma progressiva, per poder així, redefinir els objectius d’aprenentatge del nostre alumnat de manera més personalitzada. Aquesta decisió ens va portar a un procés, en el qual encara estem immersos avui, de co-creació i disseny de processos d’aprenentatge que condueixin a l’alumnat als aprenentatges competencials que hem definit com a essencials en el nostre centre.

No podria garantir amb certesa que la no utilització per sé de llibres de textos hagi provocat una millora en el rendiment acadèmic del nostre centre, però estic segur que el fet de no tenir un carril marcat en el qual transitar, en el que en molts casos es tradueix el llibre de text, sí que ha estat un punt d’inflexió qualitativa del nostre projecte. Abordar un procés de revisió col·lectiva i de redefinició de què i com creiem que ha d’aprendre avui un / a alumne / a a Sadako, sens dubte, ha permès oferir al nostre alumnat un projecte més personalitzat, més dinàmic i més actual del que probablement disposaríem si haguéssim continuat vinculats a una cotilla predeterminada per alguna editorial.

Què va portar al centre a canviar el llibre clàssic d’editorials pel treball per projectes, entre d’altres? Quina feina i processos heu tingut de donar per complir amb el currículum? Com és una jornada per als alumnes en el teu centre?

Nosaltres no vam transitar del llibre de text a treballar per projectes de forma automàtica pel simple fet d’abandonar els llibres de text. En realitat hem fet un procés llarg i cíclic de creació, reflexió i nova creació, en el qual sens dubte encara hi som avui i probablement ja mai abandonarem. Aquesta maduració del procés d’aprenentatge que hem anat dissenyant per al nostre alumnat, avui es tradueix en múltiples processos i matisos.

De forma sintètica, podríem resumir que el nostre alumnat des d’infantil fins a 2n de primària treballa per projectes amb una estructura paral·lela de tallers i racons, on l’interès per aprendre, fer-se preguntes i descobrir el món on viu l’alumne es converteix en una prioritat. Des del cicle mitjà fins a la secundària majoritàriament es treballa en grups col·laboratius a partir d’una estructura de seqüències didàctiques d’aprenentatge pròpies. Una estructura híbrida entre el treball per projectes i el desenvolupament competencial i de rutines i tècniques d’aprenentatge. Les seqüències didàctiques s’han dissenyat amb la intenció de fomentar el desenvolupament de competències, l’autonomia, la creativitat, la col·laboració, el pensament crític i la ciutadania. Alhora s’han introduït nombrosos mecanismes d’autoconeixement per afavorir que l’alumnat reconegui les seves pròpies fortaleses i debilitats, a través de nombrosos processos d’autoavaluació, coavaluació i avaluació entre iguals per tal que l’infant desenvolupi una actitud proactiva per millorar-les.

D’altra banda, més enllà de com treballa el nostre alumnat, per a nosaltres és essencial l’organització docent basada en models de codocència i multidocència que han incrementat, de la mateixa manera que succeeix amb l’alumnat, les competències globals dels propis docents en la seva tasca educativa . En aquests moments diversos cursos treballen en una estructura d’aules col·laboratives on s’ubiquen els dos grups d’alumnes del curs, que comparteixen el seu procés d’aprenentatge amb tres docents a l’aula. Els alumnes treballen de forma notablement autònoma a partir dels processos d’aprenentatge que ha dissenyat el professorat i en què el rol dels docents ha mutat d’impartir docència a acompanyar a l’alumnat, promoure l’aprenentatge de qualitat i atendre i garantir que la diversitat de l’aula sigui ben atesa en els diferents grups de treball. Però la veritat és que en aquestes aula col·laboratives l’alumne/a realment es situa en el centre del seu propi procés d’aprenentatge. És ell qui aprèn i en molts casos fins i tot qui decideix què vol aprendre, respectant unes pautes proposades pel professorat, de manera que en funció del que li interessa a l’alumne/a, aquest/a desenvoluparà les competències i habilitats pertinents.

D’altra banda en els últims anys s’han creat nombrosos projectes transversals com el projecte Implica’t, Juguem, Acompanya’m o Somriu ‘s que han convertit el nostre centre en un conglomerat de propostes encaminades a l’adquisició d’objectius compartits dins i fora de l’aula, amb la voluntat de transmetre la necessitat d’estar bé a l’escola, amb el desenvolupament d’una visió positiva i transformadora, on qualsevol alumne pot tenir una idea i realitzar un projecte per a dur-la a terme. Millorar el nostre entorn immediat és el primer pas per canviar el món on vivim, una idea molt present en el nostre centre i que enllaça amb el fet d’haver estat reconeguts com a escola Changemaker fa dos anys per la fundació Ashoka.

En quan al compliment amb el currículum m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera. Per què als centres que estem apostant per processos de transformació educativa se’ns pregunta sovint si garantim l’aprenentatge del currículum del nostre alumnat i no fem la mateixa pregunta al sistema educatiu tradicional que fracassa, des de la perspectiva de molts indicadors, en l’assoliment d’aquest mateix currículum? Que el fracàs escolar a la fase final de secundària s’aproximi al 20% crec que hauria de dur-nos a tots a un procés profund de reflexió sobre què és el currículum i com volem que els nostres alumnes arribin a ell. Per descomptat, el llibre de text no crec que per defecte sigui l’instrument que garanteixi aquest objectiu. D’altra banda apuntar que els resultats del nostre alumnat, en els estàndards d’avaluació convencionals, no han variat massa i segueixen sent igual de bons que ho eren abans. Però ara, a més estem convençuts que el nostre alumnat deixa el nostre centre amb una motxilla molt més plena de capacitat comunicativa, assertivitat, capacitat per emprendre al llarg de la vida, de crear o liderar projectes, o disposar d’una mirada crítica i transformadora de la societat on viu, per citar alguns exemples.

captura-de-pantalla-2016-09-20-a-les-19-54-51Avantatges de la feina sense llibre de text per a alumnes, professors i comunitat educativa en general. Lògicament sembla que hi ha estalvi econòmic per a les famílies, ho heu quantificat? Ha tingut aquest estalvi pes en el suport dels pares / mares d’alumnes?

Els alumnes de Sadako han d’adquirir una tauleta quan comencen 5è de primària. Tot i que és una despesa important, les famílies no han de comprar cap llibre de text en tota l’escolaritat de l’alumne. Sens dubte no utilitzar llibres de text disminueix molt notablement el cost de material que en molts casos implica comprar llibres cada curs. Però per a mi, la millor avantatge de no disposar de llibres de text, va més enllà del cost material. El més important és que indueix al docent, o millor dit a l’equip docent de cada curs, al disseny pedagògic d’allò que han d’aprendre els seus alumnes a l’aula, i alhora disminueix de forma immediata les classes transmissives que en molts casos comporta el llibre de text. Possiblement el problema no sigui pròpiament el llibre de text sinó la rutina que s’ha normalitzat en els centres de com utilitzar els llibres de text, focalitzant l’aprenentatge en la memòria, la lectura i l’escriptura, els continguts, l’aplicació d’instruccions i la transmissió d’aprenentatges. Aquesta nova mirada permet al professorat prendre les regnes per construir un aprenentatge significatiu del seu alumnat i personalitzar en el context i realitat de la seva aula. Per descomptat aquest procés no és fàcil ni còmode per al docent. Els docents de Sadako, com els de moltíssims centres, entenem l’educació com una responsabilitat social en què el nostre paper és fonamental per garantir el millor futur possible de tot el nostre alumnat i això implica esforç, actualització i molta feina. Segurament l’estructura laboral del professorat s’hauria actualitzar per facilitar el debat i el disseny pedagògic, i encara que aquest és un altre debat, és prou important com perquè l’alumnat que ocupa avui les nostres aula esperi que es resolgui.

Quins són els majors reptes i desafiaments de treballar sense llibres de text? Quin rol / aportació té en aquest procés la tecnologia?

Crec que el repte no és sobreviure avui sense llibre de text, sinó valorar què i com ha d’aprendre un alumne avui a l’escola. Sens dubte, en una educació que opti per l’aprenentatge personalitzat i pel desenvolupament de competències que perdurin per a tota la vida, la tecnologia serà indispensable. De tota manera sempre m’agrada descriure la tecnologia com la sal de l’aprenentatge que permet donar més sabor i qualitat a l’aprenentatge però que per si sola no aporta aprenentatges més rellevants, ni significatius. De la mateixa manera crec que el canvi de rol del professorat i la capacitat de treballar amb equips docents pot també ser un element clau per garantir un aprenentatge de qualitat.

Dificultats de la implantació d’aquest tipus de metodologia. Com ha estat la resposta de la comunitat educativa? ¿Pares, alumnes, altres professors ….? I des Inspecció d’educació i les administracions?

Parlar avui d’innovació és habitual, fins i tot massa, ja que d’alguna manera s’ha convertit en gairebé una moda educativa. Però els centres que vam iniciar processos de transformació fa un dècada vam haver de assumir alguns riscos quan vam emprendre camins que en aquell moment eren singulars o fins i tot inexistents. Per aquest motiu només puc agrair la complicitat de tot l’equip docent del nostre centre i de les famílies i alumnes que sempre han estat al nostre costat. Lògicament iniciar, o en alguns casos fins i tot liderar un procés de canvi, també comporta moments complexos i per descomptat cometre errors, dels quals hem intentat sempre aprendre. En aquest procés hem après moltes coses. De manera especial recomanaria a aquells centres que iniciïn processos profunds de transformació, dedicar molt de temps i recursos a la comunicació. Compartir amb tota la comunitat educativa els camins que s’emprenen i el per què i per a què de la transformació. Això és indispensable per crear complicitats i no perdre la confiança de docents o famílies, que no comprenguin el motiu pel optar per formats disruptius respecte el que durant tant de temps ha estat considerat com a correcte i estable.

Durant tot aquest procés de canvi no hem tingut mai problemes rellevants amb l’administració. Si bé és cert que l’administració educativa no és una estructura massa adaptada al canvi, en l’última dècada a Catalunya s’ha viscut una certa permissivitat, que no complicitat, amb els centres que d’alguna manera han encapçalat processos transgressors amb el prescrit. Lògicament en alguns moments ens hem vist obligats a negociar el radar de l’administració per trobar punts de trobada que permetessin consensuar processos d’evolució del nostre model educatiu.

A hores d’ara, per contra, estem vivint un moment esplèndid d’explosió educativa on són molts els centres i institucions implicades en proposar una nova educació. Propostes com el projecte Escola Nova 21, liderat per … .. estan provocant una marea col·lectiva cap a la transformació educativa en què l’administració afortunadament ha optat per sumar-se, encara que d’una manera discreta, sense convertir-se així en un fre a un procés sobretot liderat per la pròpia comunitat educativa en el seu conjunt.

Imagino que el com treballeu ha cridat bastant l’atenció. Rebeu moltes preguntes d’altres centres, tant públics com privats o concertats sobre la vostra forma de treballar?

Nosaltres entenem que aquest procés tan profund de reflexió i transformació que estem vivint no el lidera ni una persona ni un centre, sinó la xarxa d’escoles i organitzacions que estan involucrades en ella. El nostre centre sempre a apostat per la transparència i el treball en xarxa i certament, encara que estigui al nostre ADN entendre l’educació com un bé col·lectiu i no exclusiu del propi centre, de vegades ens ha sobrepassat el nombre de visites que rebem i el nombre de projectes en què participem. Per suposat hem establert xarxes amb tot tipus de centres. No crec que treballar per construir una nova educació tingui molt a veure amb titularitats sinó amb objectius compartits per millorar l’educació de tot el nostre alumnat i nosaltres hem establert vincles i vam rebre visites de centres de totes les titularitats per igual.

Heu rebut pressions d’editorials per “passar” dels seus llibres de text i materials? Com reaccionen quan en arribar un representant al centre se li informa que no és que no es vagi a usar el llibre de la seva editorial sinó cap de qualsevol altra. Us han arribat a plantejar alternatives o adaptar-se al treball per projectes, per exemple?

Mai, tot el contrari. Sempre hem compartit les nostres perspectives asincròniques amb un total respecte i fins i tot m’atreviria a dir que en molts casos amb complicitat en el debat. En diferents fòrums hem contrastat opinions sobre quin ha de ser el paper dels llibres de text, o les evolucions d’aquests, com a suport de processos d’aprenentatge més globals i competencials.

Llegint i buscant sobre centres educatius que han abandonat el llibre de text i el treball amb editorials, la immensa majoria eren centres privats o concertats. És així? Hi ha més dificultats de canvi en un centre públic?

Des de la perspectiva del territori català jo no tinc aquesta mateixa percepció. Personalment conec molts més centres públics que concertats que s’han desprès del llibre de text. En canvi, sí que puc afirmar clarament que aquest atreviment pedagògic, com molts altres canvis, em semblen molt més freqüents en centres de primària que a secundària, on encara es viu amb molt vertigen, el fet de desprendre del suport en paper o digital que suposa el llibre de text i llançar-se a la incorporació d’altres metodologies.

 

De les meves respostes i d’altres persones es va fer un article que us animoa llegir i podeu trobar a xataka:

Así les va a los colegios e institutos que están acabando con el libro de texto

 

 

 

SENSE DEURES I AMB POQUES CLASSES, COM S’APRÈN A FINLÀNDIA?

Captura de pantalla 2016-09-01 a les 18.05.54Avui hem inaugurat el curs 16/17 amb una reunió amb tot el personal de l’escola. Aquest, és sempre un moment íntim de retrobament i de certa emoció per començar a donar forma al que serà un nou curs intens i ben segur meravellós.
Hem acabat la reunió fent referència a la importància de gaudir del moment tant únic que estem vivint, a l’hora de crear i redifinir el nostre propi projecte educatiu, i d’alguna manera participant d’un moviment de transformació més glogal de l’educació del nostre país. I és en aquest moment que hem reiterat la importància de disposar de visions compartides per fer més sòlid i profund aquest procés de canvi. Amb aquesta voluntat hem centrat algunes presentacions que han acabat amb la visualització d’un curt que també voldria compartit amb totes les persones que segueixen aquest blog.

En aquest curt Michael Moore @MMFlint fa una comparació entre el sistema educatiu finès i l’americà. Encara que l’estil de Michael Moore és provocador i irònic el documental és d’aquells que fan pensar de debò en allò que realment és trascendent a les nostres aules.  10′ per reflexionar sobre el que volem que passi a dins les nostres escoles durant tot el curs que tot just ara comencem.

Voldria aprofitar aquesta entrada per desitjar a tothom un bon curs amb el desig que guadim d’aquest trepidant camí cap a una nova educació.

Tsunami de transformació educativa

Captura de pantalla 2016-04-29 a les 19.59.13

L’escola ha estat una de les 26 escoles avançades, que s’ha compromès en el projecte Escola Nova 21. Formar part d’aquest equip és un privilegi i sense cap mena de dubte una gran responsabilitat. Quan el procés de transformació educativa en el que estàs inmers trascendeix les parets del teu propi centre, per configurar una xarxa d’instuticions edCaptura de pantalla 2016-04-29 a les 20.05.36ucatives que comparteixen un mateix horitzó, el de promoure un model educatiu propi del segle XXI, flueixen les sinèrgies, il·lusions i també les pors i a vegades fins i tot recels. Però la nova xarxa que s’ha creat, és un pas innequívoc cap a la complicitat de tots amb l’ecosistema educatiu, per fer un pas definitivament endavant vers la transformació educativa.

La suma d’esdeveniments que estem vivint en el nostre país en l’àmbit educatiu, ja no deixa cap mena de dubte de que estem experimentant el tsunami educatiu més transcendent viscut en moltes dècades. És cert però que davant nostra s’obren molts interrogants. De moment sabem que som força els que hem emprès el camí de la transformació educativa, i que són molts els que disposen del convenciment per voler-ho intentar. Només cal veure la massiva resposta que el propi projecte Escola Nova 21 ha tingut. El més incert però, és saber com serà l’escola que ara tot just estem començant a dibuixar.
Actualment són molts els centres que frisen per iniciar processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet són molts els centres que reclamen processos de formació per poder incorporar noves metodologies el més aviat possible. Però no estic segur que aquest sigui el camí. Al meu entendre estem parlant de redefinir els objectius finals de l’escola. Una escola sí, però per a què? Per aprendre a estar bé? Per fer bons futurs professionals? Per aprendre disciplina? Per jugar aprenent o aprendre jugant? Per aprendre a pensar, a ser, o aprovar? Sense una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres escoles, es poden donar grans contradiccions. Canviar de metodologia, sense comprendre el sentit últim del propi canvi, ens pot dur al mateix lloc on som ara, fins i tot havent fet un itinerari menys adequat i costós que l’actual. És com utilitzar la tecnologia per fer servir llibres digitals enlloc de paper.

Per altra banda sense la implicació de tot el claustre d’un centre en la definició de la visió compartida del seu projecte, pot dur al centre a un cert caos alhora d’enfocar esforços educatius compartits. Si volem que aquest procés sigui un veritable procés de millora, és indispensable involucrar tota la comunitat educativa, i d’una forma molt especial també a les famílies, en aquest procés de redefinició de les intencions educatives finals que ofereix cada centre. A més, em sembla que seria francament interessant que divergim en la concreció de cada projecte, encara que partim de visions educatives compartides. És imprescindible trencar amb la escolarització mediocre (amb tot l’admiració i respecte per tots els equips docents) i homogènia malauradament actual, per passar a disposar d’un país amb centres diferents per a famílies diferents. No pretenc pas desprestigiar el nostre sector, sinó tot el contrari, però sovint les polítiques educatives i el control del sistema ha potenciat que ningú surti de la ratlla, enlloc de promoure la diferenciació positiva. Si sempre hem dit que la diversitat és riquesa, no és més ric disposar de centres diversos que configurin un panorama educatiu que contribueixi al treball en xarxa, l’establiment de complicitats i la descoberta de les millors pràctiques educatives?

Crec que és l’hora de ser valents, d’assumir certs riscos en la creació de propostes d’aprenentatge, encara que siguin millorables. Sé que en educació aquest discurs sovint dóna vertígen i obra interrogants sobre la validesa de nous formats però no hem de perdre de vista la situació  actual. Mantenir la idiosincràcia actual amb un 20% d’abandomament escolar no és una alternativa. Cal avançar i aprendre fent, aquest és el primer pas cap a la veritable innovació educativa. I no ho fem sols, ho fem molts centres junts, molts docents junts, ho fem amb l’aval de la neurociència, la comunitat científica, les evidències de la societat on vivim. L’escola Nova del segle XXI crec que és un pas realment significatiu cap a aquesta construcció d’una nova realitat educativa, que s’uneix al que també ha emprès la fundació Ashoka amb l’impuls de les escoles Changemaker i múltiples institucions  arreu del món.  Ànims a tots els docents compromesos amb aquest camí tan profund de responsabilitat social!

Captura de pantalla 2016-04-29 a les 20.00.08

 

 

 

 

Un tast del camí iniciat…

Codocència i Multidocència a l’escola Sadako

Actualment estem vivint moment convulsos de transformació educativa, on són molts els centres que s’estan preguntant quines metodologies volen incorporar. Com diu en David Hansen correm el risc d’incorporar “allò que funciona” sense aprofundir en el per què? Avui és indispensable debatre quins són els principals objectius final d’aprenentatge dels nostres centres per així poder més endavant definir quines metodologies tenen sentit per assolir-los. És l’equilibri que descriu l’Eduard Vallory entre el propòsit de l’educació, els formats per assolir-lo i els mecanismes per garantir que els mecanismes utilitzats han aconseguit el propòsit que ens havíem marcat.

En les jornades de debat educatiu repensant l’educació, celebrades a Blanquerna hem presentat un àmbit molt concret de l’escola: Com s’aplica la codocència i multidocència al centre. Com amb moltes altres metodologies, aquesta eina té un potencial extraordinari però per assolir objectius molt concrets que s’allunyen dels més hegemònics del segle XX. Vaig quedar amb els oients d’aquesta presentació que la penjaria per poder disposar dels arguments exposat del per què i el com d’aquesta pràctica codocent a Sadako.

En aquest mateix blog també es pot trobar un article força més complert on es descriu el nostre treball multidocent.

L’escola ha de ser una experiència, no un producte

Captura de pantalla 2016-03-19 a les 20.39.03Fa uns dies vaig tenir la sort de poder coincidir amb Kiran Bir Sethi, fellow d’Ashoka i creadora de Design for Change. Una persona francament interessant que recomano fermament de seguir i escoltar.  Aquest vídeo és especialment indicat per aquestes vacances. D’una forma sutil en les imatges que es veuen i s’escolten del centre, que ella va crear, es respira tranquil.litat, serenor i empatia. La idea que més m’ha agradat és la de definir l’escola sobretot com una experiència. En un moment on estem tant immersos en diseny de la transformació metodològica dels nostres centres, crec que és més necessari que mai parar atenció a l’essència dels nostres projectes, a l’experiència que viuen i s’emporten els nostres alumnes, a aquell pòsit que finalment s’enduran els nostres infants de la seva estada a l’escola.  Com ella mateixa diu, d’això en dependrà que els nostres infants siguin capaços de donar forma al món, transformar-lo i millorar-lo.

CONSELLS PER TRIAR ESCOLA

triarescola2L’educació actualment ha està immersa en un procés molt interessant de transformació i això fa que cada curs recuperi aquesta entrada per mirar de donar una mirada més actual als criteris, que al meu entendre poden ser útils a les famílies que estan en el procés de triar d’escola pels seus fills i filles. Desitjo que us pugui ser útil.

Per a moltes famílies aquestes properes setmanes estaran plenes de neguits per resoldre un tema tan complex com la tria d’escola per al seu fill/a. Aquest és sempre un procés difícil, en què cal combinar el coneixement dels projectes pedagògics que les escoles ens ofereixen amb la intuïció i fins i tot l’atzar.

PRÈVIAMENT A LA VISITA
Abans d’escoltar les explicacions de les diferents escoles que visitarem, és convenient preguntar-nos quines són les qüestions essencials que desitgem d’una escola per al nostre fill/a.
En aquesta mateixa línia és molt recomanable pensar-nos algunes preguntes per traslladar al centre que puguin donar resposta als nostres irrenunciables educatius.

CANALS PER CONÈIXER UNA ESCOLA
Actualment la xarxa i els fòrums són eines molt utilitzades però que cal saber interpretar en la mesura de la subjectivitat que s’hi recull.  També les webs dels centres i sobretot blocs de les escoles ens poden deixar entreveure moltes peculiaritats del seu projecte educatiu i de la vitalitat real del centre.
Si se’n té oportunitat, és molt aconsellable demanar a altres famílies de l’escola quina és la seva opinió. En cas de no conèixer a ningú, recomano que si coincidiu amb famílies que vagin a buscar els seus fills a l’escola els demaneu la seva opinió. Tot i que ens puguem sentir incòmodes en demanar-ho, en general qualsevol família us respondrà amb molt de gust, perquè elles també han passat per aquesta mateixa situació.

UN COP AL CENTRE
PROJECTES DE FUTUR
Cada vegada som més famílies i docents que creiem que es indispensable un model educatiu que trenqui amb la supremacia de l’avaluació memorística, del llibre de text i dels deures com a la base fonamental de l’aprenentatge i cada vegada som més que pensem que calen projectes que promoguin aprenentatges on l’alumne es converteixi en l’artífex del seu propi procés d’aprenentatge a partir de contextos reals, dels seus interessos, on es desenvolupin competències per viure en el segle XXI, on la creativitat, la capacitat de treballar en equip, la comunicació i l’actitud proactiva per aprendre, entre d’altres, es converteixin en els eixos essencials d’una educació avançada. Sota aquest prisma em sembla fonamental demanar a les escoles que visitarem quina preveuen que serà la serva evolució als propers cursos, quines línies estratègiques s’han marcat a curt i mig termini. La seva resposta ens pot donar una informació interassant de la capacitat de transformació del centre i de la implicació del seu professorat per entrar en un procés dinàmic de transformació, indispensable per construir un model educatiu que sigui capaç d’adaptar-se els canvis socials, tecnològics i educatius que que segur es viuran en la propera dècades, on estaran aprenent aquests infants i joves.

ELS ESPAIS
Observar quina és la decoració de les parets de les aules i dels passadissos de l’escola. El que hi hagi penjat ens dibuixarà molt bé el projecte pedagògic de l’escola. A més, trobar-hi moltes coses és un clar indicatiu d’un equip docent implicat.
A més de l’observació dels espais de l’escola, pot ser interessant esbrinar:

– Quina és la disposició de les taules de les aules? Si les taules estan agrupades, en parelles o d’una en una ens donarà molta informació de la metodologia i concepció educativa de  l’escola.
– A més de valorar la quantitat d’espais exteriors és important saber si a aquests espais hi van tots els alumnes alhora o per torns? A què juguen els alumnes? A més de jugar a pilota què hi fan i què s’hi promou? Es disposa de materials inespecífics? Es promouen diferents activitats?

ELS I LES ALUMNES
En cas que la visita al centre coincideixi amb la presència d’alumnes, és important observar
la forma com aquests es dirigeixen a la persona que ens acompanya (saluden o no, li somriuen o no, demanen pas o passen com poden, etc), com es relacionen entre ells o com es mouen per l’escola.

L’EQUIP DOCENT
L’equip docent del centre és molt determinant en la consolidació i concreció d’un model pedagògic. A més, un equip de mestres que treballa amb complicitat, bona entesa i il•lusió multiplica enormement els resultats de qualsevol projecte pedagògic. Per descomptat en el cas contrari, un equip poc compromès i desil•lusionat té unes conseqüències nefastes en la motivació i aprenentatge dels alumnes.
Possibles informacions a conèixer:
* Quina és la mitjana d’edat del professorat?
* Quina és la mobilitat del claustre de l’escola? Una bona orientació pot ser conèixer quants mestres nous van entrar a l’escola el curs passat? Aquest és un factor molt determinant, ja que una alta mobilitat de mestres té un fort impacte sobre la continuïtat del projecte educatiu del centre i la consolidació d’un equip que impulsi un mateix model pedagògic.
* Quant de temps fa que hi ha el mateix director o equip directiu al centre?
* Quins tipus de reunions o trobades fa l’equip de mestres? No necessàriament fer moltes reunions és garantia d’èxit educatiu, però per a mantenir una mateixa línia pedagògica són necessaris espais que impliquin compartir models, idees i metodologies.

LA TECNOLOGIA
ipadeiSegons el meu entendre la predisposició o no d’un centre vers la tecnologia és un notable indicador de la capacitat d’innovació i de canvi del centre i el propi cos docent. Sovint el fre de moltes escoles al seu ús no és tant creure que no són útils, sinó la dificultat dels equips per mantenir una actitud positiva enfront als canvis constants d’aquestes eines i d’una necessitat de formació permanent de tots els docents. Saber què en pensen les escoles del seu ús, no només ens donarà una idea de com s’incorporen les tecnologies en el projecte de l’escola, sinó de quin és el nivell de predisposició del professorat. 

De totes maneres el més important a esbrinar no és la presència de tecnologia sinó el sentit que aquesta pugui tenir dins la metodologia i el context d’aprenentatge dels alumnes.

L’EQUIP PSICOPEDAGÒGIC. TRACTAMENT DE LA DIVERSITAT.
Quan els nostres fill/es inicien la seva escolaritat desconeixem quines dificultats poden presentar vers els aprenentatges o les relacions socials en el futur. És francament important saber quina és la capacitat real de l’escola per atendre la diversitat. Quantes persones exerceixen funcions per atendre la diversitat? Com ho fan? Com s’organitzen? És molt important saber en quantes sessions de classe hi ha dos mestres a l’aula o agrupacions flexibles de qualsevol tipus que permetin una millor atenció individualitzada. Una bona pregunta al centre podria ser demanar per quin tipus d’atenció es preveu pels alumnes talentosos o amb altes capacitats.

LES FAMÍLIES
Pot ser interessant conèixer els mecanismes de participació i implicació de les famílies a l’escola. Quantes reunions es fan a cada curs? Quina facilitat de comunicació hi ha amb els tutors/es del curs? Les famílies poden participar en activitats dins l’aula? Com es recullen els alumnes? Es pot entrar a les aules i parlar amb les/els mestres a l’hora de recollir als alumnes?

ALTRES CONSIDERACIONS
Hi ha moltes altres consideracions que al meu entendre també són importants però que només citaré sense aprofundir-hi. En cas de necessitar-ne alguna opinió complementària m’ofereixo a respondre qualsevol comentari que es vulgui fer arribar.
– Quin són els espais de participació dels alumnes?
– Com s’enfoca la resolució de conflictes? Quin és el nivell de conflictivitat de l’escola?
– Quin és el nivell mitjà dels alumnes de l’escola? Quins són normalment els resultats assolits pels seus alumnes a les proves de competències bàsiques que cada any fan tots els alumnes de Catalunya?
– Quin és el nivell d’anglès? S’introdueix alguna altra llengua estrangera? Els alumnes fan alguna matèria en llengua anglesa?
– Quins són els trets fonamentals dels alumnes una vegada marxen de l’escola?
– Com es preveu l’ adaptació als tres anys?
– Quin pes tenen els llibres de text en els aprenentatges?
– Com es promou l’expressió oral a l’escola?
– Com s’estimula l’esforç? Com es potencia l’aprofundiment en l’aprenentatge dels alumnes amb altes capacitats?
– Els alumnes a l’escola aprenen a treballar en grup? Aquesta és una habilitat molt important en l’àmbit acadèmic però encara ho és més en l’àmbit professional i social.
– Quina importància té l’expressió artística, expressiva i musical al centre?
– A l’hora de dinar qui acompanya els alumnes, una empresa externa, monitors de la mateixa escola o els mateixos mestres?
– Quin valor es dóna a la creativitat, la comunicació o el treball col.laboratiu?
– …

De models pedagògics n’hi ha tants com escoles. El més important, però, és trobar aquell model que més s’ajusti a com som nosaltres i al que desitgem per als nostres fills/es. Per descomptat no hi haurà cap escola que acompleixi al cent per cent el que nosaltres voldríem, però es fonamental trobar una escola amb la qual ens hi puguem sentir còmplices, a gust, i formant els nostres fills/es en una mateixa direcció, tal com ho fem nosaltres des de casa.
Per descomptat després caldrà tenir presents altres consideracions tant o més importants, com la possibilitats de poder accedir al centre triat, o aspectes logístics per exemple. Espero que alguna de les idees apuntades puguin ser d’utilitat per a alguna persona immersa en el sempre capritxós procés de preinscripció.

Sort en la decisió!

triarescola4

Per què cal canviar l’educació?

He rebut aquest vídeo d’Ashoka, on moltes veus se sumen a donar resposta a per què cal canviar l’educació. Ens plau escoltar també la veu de Sadako entre aquest recull d’arguments.
És clar que l’onada de transformació educativa avança amb la suma de cada vegada més veus. T’hi afegeixes?

Ha de canviar l’educació al segle XXI?

Captura de pantalla 2016-02-19 a les 18.43.37Fragment de la ponència feta en la presentació del projecte de l’escola a les famílies de Sadako a l’Auditori Axa, ara fa uns dies anomenada Escola Sadako, educant al segle XXI:

Avui hi ha una pregunta que sacceja tot el món educatiu: Ha de canviar l’educació al segle XXI?

Fa només 20 anys que es va escriure la primera plana web en català i només 15 en que es va generalitzar l´ús del correu electrònic. Algú es pot imaginar com serà el futur d’una nen o nena a que ara té 3 anys, d’aquí només uns altres 15 anys? Estudis diferents, realitzats en països anglosaxons i asiàtics, coincideixen en predir que entre el 45-50% de les professions actuals hauran desaparegut al 2035. De fet, la mateixa OCDE és encara més agosarada i augura que el 70% d’ells treballaran en feines que avui no existeixen. I apunta també, que aquests mateixos alumnes canviaran entre 15 i 20 vegades de feina en la seva vida adulta. I per altra banda no podem perdre de vista el context educatiu on aprenen avui els nostres alumnes, on diagnòstics i indicadors diversos reiteren la feblesa de l’escola catalana actual. Hi ha una dada especialment alarmant a Catalunya, un 22% d’alumnes abandonen prematurament els estudis obligatoris o pateixen fracàs escolar, és a dir no obtenen el graduat escolar. Més de 10 punts per sobre de la mitjana europea. I això sense contemplar el valors extrems d’abandonament a 1r de batxillerat que el departament d’educació no em consta que faci públics, però en molts casos arriben a valors més que preocupants.

És clar que estem vivim una època de canvis molt substancials en pràcticament tots els àmbits de les nostres vides. De la mateixa manera que va passar amb la escriptura fa uns 7000 anys o la impremta ara en fa uns 900 que van provocar una absoluta transformació en la transmissió del coneixement i en definitiva en la estructura social que això comporta, avui la tecnologia, i d’una forma molt especial els models actuals de tecnologia ubiqua, que ens permeten accedir a la informació des de qualsevol lloc i des de qualsevol moment, estant duent a la societat i conseqüentment a l’escola cap un nou marc inimaginable fa ben poques dècades.

És clar que de la mateixa manera que ja no ens relacionem, ni consumim, ni ens informem, ni treballem com ho fèiem fa només 15 o 20 anys enrere, obrir les portes de l’escola a la tecnologia ens porta a un nou marc educatiu al que d’una forma simbòlica sovint ens referim com l’educació al segle XXI.

Tradicionalment l’escola ha posat l’èmfasi en promoure l’emmagatzematge d’informació i l’adquisició d’una bona agilitat per calcular. De fet, l’educació tradicional ha estat més essencialment pensada per formar treballadors amb majors capacitats d’executar que no pas de crear. Avui la tecnologia ha usurpat aquesta supremacia superant en escreix la capacitat a les l’hora de memoritzar i executar. Sense anar més lluny, fa ben pocs dies que es van celebrar ja 20 anys d’un fet històric, en que la computadora Deep Blue va guanyar el jugador d’escacs, Gari Kasparof, un punt d’inflexió que d’una forma simbòlica donava pas a una nova era on la tecnologia prenia el relleu als éssers humans en el lideratge en l’execució. Aquest fet ha tingut un impacte social molt destacable amb la desaparició d’un nombre molt significatiu de professions i llocs de treball.

Captura de pantalla 2016-02-19 a les 18.56.40És en aquest canvi de context en el que pràcticament tot el món educatiu comparteix la idea que cal una nova manera, ja no d’educar sinó d’aprendre. John Dewey, un pedagog nortamericà, que va ser un dels inspiradors de l’escola nova a Catalunya d’inicis del segle XX, ja ho deia fa més de 100 anys enrere: Si ensenyem als nostres alumnes com ensenyàvem als d’ahir, els hi estarem robant el demà.

Els nous requeriments socials, laborals i també personals d’avui, porten a l’escola a la necessitat d’oferir al seu alumnat nous objectius d’aprenentatge, noves metodologies i fins i tot nous formats i espais per aprendre.

Avui els alumnes viuen amb naturalitat aquesta transformació, per què simplement s’adiu amb el món on viuen. Ells aprenen com viuen. Però els adults vivim, potser per primera vegada a la història, una educació molt diferent a la que vam viure com infants. Quan molts dels pares i mares encara miren d’entendre com estan organitzades les diferents etapes i les seves coincidències amb l’EGB i el BUP, a moltes escoles els seus fills i filles estan aprenent amb models absolutament transgressors amb l’escola tradicional que els hi és pròpia. I és del tot raonable sentir moments de dubtes, d’incerteses, de no saber quin paper prendre en aquest procés, moments, fins i tot, per buscar refugi o nostàlgia en models tradicionals d’aprenentatge.

Molts som d’una generació que van créixer envoltats d’enciclopèdies com a font principal de la veritat. De fet, estic convençut que encara molts les teniu en alguna estanteria de casa i fins i tot que sou molts els que encara sabeu recitar de memòria les lletres de cada volum de l’enciclopèdia catalana. I mentrestant, avui hem d’abordar la validesa o no de fonts obertes com wikipèdia, com a font fiable d’informació.

La majoria venim també de la telefonia fixe. Quants havíem dit que mai tindríem mòbil? I ara viu i fins i tot dorm tot el dia amb nosaltres, alhora que hem d’aprendre a gestionar cada dia aplicacions noves. Alhora que per exemple, hem de mirar d’educar als nostres fills i filles a fer un ús raonable i responsable dels seus grups de Whatsapp, nosaltres mateixos anem aprenent a gestionar quin lloc i espai ha d’ocupar aquesta mateixa eina a les nostres vides. És per això que avui més que mai són indispensables nous formats educatius i una confiança extrema entre l’escola i la família.

En educació ha passat el mateix que en altres àmbits de la vida. De la mateixa manera que abans els nostres pares o mares quan s’espatllava un cotxe obrien el capó i l’arreglaven estirant algun mangito o canviant una bugia, i avui quan s’espatlla un cotxe obrim el capó per costum, però la majoria no hi sabem veureu res, i acabem trucant al racc o al mecànic, també és necessari una certa delegació d’una part de la formació educativa més tècnica oferta pels centres educatius, que han de ser més professionals que mai, compaginant tots els coneixement tècnics, pedagògics i científics per tal d’oferir la millor educació possible als nostres infants. I de la mateixa manera que no sabem ben bé què ha fet el mecànic per arreglar el nostre cotxe, i ens quedem amb la idea global del què ha arreglat, també creiem que les escoles hem d’oferir el màxim d’espais participatius o informatius per tal que les famílies que ho desitgin puguin conèixer de la millor manera possible com és, a grans trets, l’educació del segle XXI, que viuen el seus fills i filles, i poder ser així més còmplices dels objectius globals d’aprenentatge oferts per l’escola.

Captura de pantalla 2016-02-19 a les 18.57.49És clar que vivim una nova era en la que és imprescindible oferir una nova educació, i és clar també que els rols educatius familiars i docents estan en un procés intens de reflexió i transformació i només des d’una visió educativa compartida i sincrònica tindrà sentit emprendre nous formats i models educatius que s’adiguin en el segle XXI en el que estem plenament immersos.

Transmetre informació o coneixement?

Una vegada més la Neus Sanmartí és clara i entenedora en el seu discurs: “L’escola s’ha dedicat a transmetre informació, que no és coneixement”. Una entresvista d’en Carles Capdevila de 2′ minuts on diferencia amb poques paraules el que ha estat l’escola tradicional i en el que s’ha de convertir l’escola actual.

La Neus sempre ha tingut una mirada pedagògica avançada i un discurs essencialment directe i clar. En aquest mateix blog s’hi poden trobar dues entrades més que també recomano:
Només aprèn qui s’autoavalua
Canvis educatius ja

 

QUIN ÉS L’OBJECTIU FINAL DE L’EDUCACIÓ?

L’Eduard Vallory és defineix com un outsider educatiu, però en realitat s’ha convertit en una de les veus més autoritzades a l’hora definir l’educació del segle XXI. En el seu blog es pot trobar una recent presentació en l’acte de graducació de l’UOC, on en 15 minuts aprofundeix en l’objectiu final de l’educació, en l’objectiu final de l’escola. Us el recomano de totes totes!

Via http://eduardvallory.blogspot.com.es

Prohibit jugar!

Ben aviat sortirà el proper número de la revista Sak de lletres de l’escola, dedicat al Joc. Per anticipar l’ editorial en aquest número, voldria compartir un petit vídeo que he fet al migdia i em fa molta il.lusió penjar en aquest blog, per què em sembla reflecteix molt bé l’esperit de l’espai d’aprenentatge que treballem per construir als patis de l’escola. Desitjo que us agradi.


PROHIBIT JUGAR
  
(Editorial del proper número de la revista Sak de lletres: “JUGUEM”

Amb el joc els infants exploren, es comuniquen, experimenten, representen, creen, i aprenen a relacionar-se amb altres infants. En definitiva és el primer assaig per viure en societat. Jugar és una experiència vital per a qualsevol nen o nena de la mateixa manera que ho és per la majoria de mamífers. Tots hem vist imatges de cadells de lleó jugant a perseguir-se, mossegar-se o esgarrapar-se, en definitiva aprenent de forma inconscient a caçar i sobreviure. Una característica comuna en tots els mamífers és la seva infància llarga. El procés maduratiu és llarg i amb una presència parental rellevant, de manera que el joc es basa principalment en la imitació i l’exploració de l’assaig error. A diferència dels mamífers l’ésser humà incorpora a partir dels dos anys el joc simbòlic. Una capacitat de reproduir accions de la vida quotidiana a través de la qual sovint l’infant canalitza tensions i desitjos afectius.

El joc és una eina educativa indispensable que estimula l’aprenentatge, desenvolupa les capacitats intel.lectuals i canalitza les frustracions. A l’escola entenem que el joc és un dels elements més determinants de l’aprenentage social i del desenvolupament del pensament creatiu. I és des d’aquesta perspectiva que als darrers anys s’ha engegat un procés per redissenyar tots els espais d’aprenentatge no formal de l’escola, amb la pretensió de que aquests espais complementin els mateixos valors i aprenentatges que també es promouen des de les aules.

Fa ja uns quants anys l’escola va participar en una tesi anomenada “sorra fina” en la que es va comparar el joc dels infants més petits en diferents centres educatius. Va ser sorprenent descobrir que cada alumne/a de l’escola feia la seva sorra fina en espais individuals, mentre que en centres d’alumnat amb situacions força més desestructurades la sorra era al centre del grup d’alumnes, que aquests compartien. Després de les observacions fetes del joc dels alumnes durant dos anys, a la tesi es van postular interpretacions molt interessants, entre les que s’apuntava a una protecció notable de les famílies i d’alguna manera també dels propis docents de l’escola per evitar el conflicte, amb un marcat paper de jutge per part de l’adult en la intervenció davant d’un conflicte entre infants. L’equilibri entre la seguretat que ha de trobar l’infant a l’espai de joc i la necessitat d’experimentar, arriscar, fracassar és molt determinar en el desenvolupament d’aquest infant. En aquest sentit als darrers anys a l’escola s’han pres decisions amb la voluntat de no defugir el conflicte sinó incorporar en el joc com un instrument útil per l’adquisició d’eines que fomentin la resiliència i les habilitats per abordar el conflicte. Citaré un parell d’exemples. Ja fa uns anys els alumnes poden dur joguina de casa, sabent que les poden perdre, es poden trencar i que les hauran de compartir. Que no ho puguin fer simplifica les intervencions als docents i minimitza el conflicte, però la situació actual promou la negociació, permet compartir interessos, incrementa el joc creatiu i fomenta el joc social, i és clar també l’adquisició d’estratègies per abordar el conflicte. I per una altra banda, també ja fa uns quants anys, que els cursos van deixar d’anar cadascú a un espai de joc concret de l’escola poden triar el espai per jugar segons els seus interessos o pretensions de joc. Aquesta decisió ha comportat la negociació entre alumnes d’edats i interessos diferents, ha permès una relació francament interessant entre alumnes de diferents generacions i ha permès més endavant que a cada espai de joc s’hi facin propostes educatives diferents que permeti la interacció d’alumnes d’edats diferents però interessos compartits, amb el que a nivell de modelatge això implica.

Centrant-nos de nou en el joc, m’agradaria relatar el procés que s’ha donat als nous espais de joc de l’escola amb l’arribada d’unes peces de joc anomenades Imagination Playground. Són uns peces molt grans de color blau intens que estan pensades per afavorir la creativitat, la interacció i el treball col·laboratiu. Actualment tinc la fortuna de poder presenciar en primera persona, des de la finestra del meu despatx, processos tan interessant com el que ha estat la incorporació d’aquestes peces en el joc de l’alumnat de l’escola. Els primers dies o quasi setmanes, cada alumne/a mirava d’apoderar-se del major nombre de peces que li cabessin a les mans. Per les seves dimensions, el que solia passar és que molts alumnes tenien molt poques peces per cap. D’una forma molt inconscient ha començat un procés interessantíssim de negociació i cooperació, transitant cap a un nou model de joc on molts alumnes junts han anat participant de construccions col·lectives espectaculars de moltes peces compartides. Em sembla un exemple excel·lent per comprendre millor com els espai i els materials no són neutres en el tipus d’interaccions que es promouen. No és el mateix disposar de materials inespecífics al sorral, que tenir-hi gronxadors individuals, no és el mateix deixar-hi una pilota de futbol que omplir la plaça de materials per fer malabars, tal com s’està fent als darrers sak lliure de l’escola.

No voldria acabar aquesta editorial sense fer esment del concepte de gamificació que tant s’està estenent avui en el món educatiu. És ben curiós, que avui l’escola del segle XXI estigui recuperant molts dels referents d’inicis del segle XIX: Treballar per projectes, aprendre a partir del context, aprendre fent, avui anomenat Learning by doing, i ara també gamificant, en definitiva jugant. De fet actualment tots les seqüències didàctiques d’aprenentatge dissenyades avui a l’escola inclouen la gamifiació com un instrument més per promoure aprenentatges competencials dins l’aula. Possiblement l’escola ha de ser aquest espai de transició entre la infància, el joc i la vida adulta, la vida laboral, però no puc estar més d’acord en que aprendre jugant, amb tots les accepcions que convingui, és la millor manera d’apropar alumnat a la seva forma més natural d’aprendre. Potser a més de treure els rètols de les places que no deixen jugar als infants, com diu Tonucci totes les escoles hauríem de tenir un rètol a l’entrada on es llegís aquí es prohibeix no jugar. I quan parlem de jugar, parlem d’un acte plaent que parteix de l’acceptació o acord d’unes normes i es basa amb la interacció, la simulació, la creativitat, el repte o la superació. Hi pot haver alguna manera millor d’aprendre? Potser fins i tot caldria gamificar els entorns laborals. Potser fins i tot les nostres vides necessiten de certes dosis de gamificació. De fet a la majoria dels infants els deleix jugar amb la seva família, per que comporta un espai i un temps, que massa sovint no tenim, de donar-se a l’altre, un espai d’interacció i un espai quasi sempre plaent.

Com diu Francesco Tonucci “per un infant jugar és la possibilitat de retallar un trosset de món i manipular-lo.”

Innovar per educar, educar per innovar

Captura de pantalla 2015-11-26 a les 14.50.36Aquest cap de setmana he participat en dos actes a Madrid força singulars per la seva transcendència, per l’extraordinari protocol i per les persones implicades per citar-ne alguns. Però, a banda dels formalismes, m’agrada veure tantes institucions bolcades en la transformació educativa. Fundacions com la fundació Aspen, telefònica, Ashoka o Cotec a l’estat, traslladen a la societat un discurs paral.lel al que la Fundació Bofill, Unesco, nombroses universitats i un llarg degoteig d’institucions catalanes treballen per germinar amb força a Catalunya. La transformació educativa és una onada internacional que ha d’arrossegar sens dubte, l’educació actual a un nou paradigma educatiu.

En un d’aquests actes es va dir una frase que a moda de titular crec recull molt bé el que s’espera del moment que estem vivint: INNOVAR PER EDUCAR I EDUCAR PER INNOVAR. Crec que aquest missatge d’anada i tornada exemplifiquen molt bé la connexió entre educació i futur. Es fa difícil comprendre el sistema educatiu actual sense un procés intens d’innovació que el reformuli per contextualitzar l’educació que ofereix al món canviant, que viuen i viuran els nostres alumnes. De la mateixa manera l’escola ha de fomentar la sensibilitat vers la innovació promovent l’aprenentatge en la flexibilitat, la creativitat o el pensament divergent entre d’altres objectius finals d’aprenentatge que ha d’oferir l’escola.

En aquest debat per definir què vol dir innovació hi sobresurten també moltes veus crítiques i escèptiques, sovint amb un argument que crec cal excloure en el debat educatiu: Com sabem que una innovació aporta millora? Com s’ha validat? És clar que serià més que desitjable disposar d’evidències, el més objectives possible, de l’impacte dels processos d’innovació als nostres centres. Però el fet de no disposar de prou recorregut, no inhabilita pas la seva eficàcia. Crec que hauríem de ser capaços de revertir el mateix argument i preguntar-nos quina validesa tenen determinades metodologies avui absolutament consolidades a molts centres educatius: Quin estudis demostren les bondats del llibre de text en la consolidació d’aprenentatges pel segle XXI? Quins estudis s’han fet per trobar la correlació entre un fracàs escolar superior al 20% i la metodologia preponderant avui al sistema educatiu. Si som capaços de fer aquesta doble mirada crec que no hi haurà massa dubtes en que és el moment d’arriscar sense assumir riscos, ja que el punt de partida llinda el declivi educatiu. Si algú s’entreté a analitzar com viuen avui els nostres infants i joves, com es comporten, per què s’interessen o es mira d’intuir en què i com hauran de treballar aquests infants quan es desprenguin de la cuirassa del sistema educatiu, em sembla que no hi ha altra que emprendre propostes que els aliniin en el món on vivim. Innovar per poder educar amb qualitat, educant per innovant en un món canviant, líquid i complexa.

Dilluns a Sadako, Bon dia col.lectiu: #NOUS SOMMES PARIS


bondiaNosaltres no hi entenem de política, ni de territoris, ni de religions. Només entenem que tots els éssers humans d’arreu del món tenen dret a viure en llibertat, amb dignitat i en respecte.
Sadako porta el valor de la PAU al seu ADN, arrenca des del mateix dia que va néixer ara fa 47 anys i  es tria el seu nom, Sadako. Sadako és el símbol japonès més conegut de Pau que nosaltres trobem cada dia arreu de l’escola.

A Sadako ens revelem cada dia per fer un món millor. I avui més que cap altre volem dir no a la barbàrie, no la guerra, no a cap tipus de violència, no a la discriminació, no a que les persones hagin de fugir del seu propi país per sentir-se amenaçats, no al menyspreu de les persones.  Pel contrari claem pel respecte, la llibertat, la justícia i la tolerància

Possiblement nosaltres sols no podem fer que fets, com les d’aquest dissabte o moltes altres situacions quotidianes com les pateixen persones cada dia arreu del món deixin de passar. Però sí que podem millorar el món on vivint,
començant per fer que sigui millor per aquells que viuen al nostre costat cada dia. 
Les nostres actituds diàries són el primer pas per la construcció d’un món millor.  La IMG-20151114-WA0014suma de moltes gotes és el mar.

I avui a la plaça de l’escola hem fet un gest senzill però pel fet
de que l’hem compartit amb tots els alumnes, personal i moltes famílies de l’escola, en molts cassos amb padrins i filions agafats de costat o agafats de les mans ha estat molt més gran que la suma de totes les nostres parts. Com quan moltes gotes juntes fan el mar.

Mentre hem escoltat, amb un silenci seriós i respectuós, la música d’imagine amb un versió en francès,  hem demanat que cadascú dediqués aquella estona a les persones que ens estimem, a les persones que tenim aprop o simplement dediquessim l’estona a sommiar en què us agradaria que canvies en el món on vivim. Somiar és el primer pas per fer-ho realitat.

Ha estat un acte emotiu i de consolidació del valor de la Pau des de la llunyania al que ens és més proper.

#NOUS SOMMES PARIS

Image-1

Reflexions d’Andreas Schleicher (OCDE, PISA)

De nou us proposo una entrevista d’Ashoka a membres influents en educació. En aquest cas Andreas Schleicher, sudirector d’educació de l’OCDE. Se’l coneix sobretot per ser el coordinador del Programme for International Student Assessment (informe PISA). És essencial que el posicionament de responsables d’indicadors que condionen el rumb de moltes polítiques educatives es manifestin en la direcció que Adreas Schleicher ho fa. Quan els indicadors de proves locals i internacionals incloguin la curiositat, el lideratge, l’empatia, la curiositat, la col·laboració, la connexió o la resilència aleshores el sistema educatiu farà un canvi de rumb absolut.

via Ashoka

Entrevista d’Ashoka a Sir Ken Robinson

Ross Hall, Director de Educació a Ashoka, entrevista a Ken Robinson sobre les competències necesàries pel món modern. Com sempre en Ken Robinson desprèn una visió educativa extraordinària, amb un discurs clar i contundent que dibuixa amb menys de 7 minuts les línies essencials de l’escola d’avui. No us el perdeu! Tenim molt per fer i aprendre.

Via Ashoka

Education Talks, Sadako una escola Changemaker

Amb l’arrencada del nou curs m’ha fet il.lusió rependre la vida del blog amb una nova entrada. En aquest cas he triat una presentació que vaig fer acabant el curs passat a les jornades d’Education talks organitzades per la Universitat Abat Oliva, on es presenta la situació de transformació educativa que està visquent l’escola Sadako i d’alguna manera tota la comunitat educativa. Espero que us agradi.

Clica aquí per veure altres presentacions d’Education talks

“Rethinking Education”. Un nou node de transformació educativa

rethinkingAvui Unesco.cat i la Fundació Bofill han presentat un nou document que vol reprendre l’Informe Delors que Unesco va publicar al 1996. Més enllà de la potència del contingut del propi document que animo a llegir, crec que aquest acte és especialment rellevant per que dóna un marc internacional a una sinergia cada vegada més compartida per la comunitat educativa catalana d’onada de transformació educativa. Aquest informe, com diu Eduard Vallory,  “promou una visió holística de l’aprenentatge, que superi les dicotomies entre aspectes cognitius, emocionals i ètics, alertant-nos del risc de posar tot l’èmfasi en els resultats dels processos educatius deixant de banda el veritable procés d’aprenentatge. El document posa de manifest com ha canviat el context global on vivim i treballem, i per defecte reclama un nou marc educatiu per poder-hi viure amb plenitud des d’una perspectiva de millora social de tots els seus ciutadans. Tal com s’hi ha referit Sobhi Tawil “mentre que la intensificació de la globalització econòmica he reduït la pobresa mundial, també ha produït models de creixement de baixa ocupació, un augment de la desocupació i una ocupació precària dels joves. La globalització també està eixamplant les desigualtats entre i dins els països. En general els propis sistemes educatius contribueixen a aquestes desigualtats ignorant les necessitats educatives dels estudiants desafavorits, i de molts que viuen en països pobres.” Amb aquesta realitat i molts altres espais de desigualtat, deteriorament de drets fonalmentals i problemàtiques medioambientals que assetgen el nostre planeta, l’educació ha de ser el principal germen de transformació, I per fer-ho cal un enfocament nou on es reformulin, d’una forma possiblement radical, els mètodes i els continguts i els espais d’aprenentatge.

També aquest acte d’avui ha posat de manifest que l’actual administració educativa del país no és qui encapçala aquesta vocació de canvi, ni possiblement  si sent còmplice. És clar que la societat civil i les institucions educatives poden abordar sols quin camí ha de prendre l’educació del nostre país però comptar amb el lideratge de l’administració seria cabdal per poder ser un referent educatiu a nivell internacional. Les escoles i institucions estan preparades, i la societat ho reclama. Són molts els països que estan repensar quina educació volen pels seus ciutadans i Catalunya té una oportunitat històrica per encapçalar aquest procés pensant en el seu propi futur. Cada vegada són més les escoles que estem revisant els objectius finals d’aprenentatges del nostre alumnat, reformulant com diu l’informe “quin coneixement s’adquireix i per què, on, quan i com s’utilitza”. I documents com aquest en alineen amb un horitzó educatiu compartit cap el que estic segur continuarem aprenent i treballant.

%d bloggers like this: