Avui hem inaugurat el curs 16/17 amb una reunió amb tot el personal de l’escola. Aquest, és sempre un moment íntim de retrobament i de certa emoció per començar a donar forma al que serà un nou curs intens i ben segur meravellós.
Hem acabat la reunió fent referència a la importància de gaudir del moment tant únic que estem vivint, a l’hora de crear i redifinir el nostre propi projecte educatiu, i d’alguna manera participant d’un moviment de transformació més glogal de l’educació del nostre país. I és en aquest moment que hem reiterat la importància de disposar de visions compartides per fer més sòlid i profund aquest procés de canvi. Amb aquesta voluntat hem centrat algunes presentacions que han acabat amb la visualització d’un curt que també voldria compartit amb totes les persones que segueixen aquest blog.
En aquest curt Michael Moore@MMFlint fa una comparació entre el sistema educatiu finès i l’americà. Encara que l’estil de Michael Moore és provocador i irònic el documental és d’aquells que fan pensar de debò en allò que realment és trascendent a les nostres aules. 10′ per reflexionar sobre el que volem que passi a dins les nostres escoles durant tot el curs que tot just ara comencem.
Voldria aprofitar aquesta entrada per desitjar a tothom un bon curs amb el desig que guadim d’aquest trepidant camí cap a una nova educació.
L’escola ha estat una de les 26 escoles avançades, que s’ha compromès en el projecte Escola Nova 21. Formar part d’aquest equip és un privilegi i sense cap mena de dubte una gran responsabilitat. Quan el procés de transformació educativa en el que estàs inmers trascendeix les parets del teu propi centre, per configurar una xarxa d’instuticions educatives que comparteixen un mateix horitzó, el de promoure un model educatiu propi del segle XXI, flueixen les sinèrgies, il·lusions i també les pors i a vegades fins i tot recels. Però la nova xarxa que s’ha creat, és un pas innequívoc cap a la complicitat de tots amb l’ecosistema educatiu, per fer un pas definitivament endavant vers la transformació educativa.
La suma d’esdeveniments que estem vivint en el nostre país en l’àmbit educatiu, ja no deixa cap mena de dubte de que estem experimentant el tsunami educatiumés transcendent viscut en moltes dècades. És cert però que davant nostra s’obren molts interrogants. De moment sabem que som força els que hem emprès el camí de la transformació educativa, i que són molts els que disposen del convenciment per voler-ho intentar. Només cal veure la massiva resposta que el propi projecte Escola Nova 21 ha tingut. El més incert però, és saber com serà l’escola que ara tot just estem començant a dibuixar.
Actualment són molts els centres que frisen per iniciar processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet són molts els centres que reclamen processos de formació per poder incorporar noves metodologies el més aviat possible. Però no estic segur que aquest sigui el camí. Al meu entendre estem parlant de redefinir els objectius finals de l’escola. Una escola sí, però per a què? Per aprendre a estar bé? Per fer bons futurs professionals? Per aprendre disciplina? Per jugar aprenent o aprendre jugant? Per aprendre a pensar, a ser, o aprovar? Sense una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres escoles, es poden donar grans contradiccions. Canviar de metodologia, sense comprendre el sentit últim del propi canvi, ens pot dur al mateix lloc on som ara, fins i tot havent fet un itinerari menys adequat i costós que l’actual. És com utilitzar la tecnologia per fer servir llibres digitals enlloc de paper.
Per altra banda sense la implicació de tot el claustre d’un centre en la definició de la visió compartida del seu projecte, pot dur al centre a un cert caos alhora d’enfocar esforços educatius compartits. Si volem que aquest procés sigui un veritable procés de millora, és indispensable involucrar tota la comunitat educativa, i d’una forma molt especial també a les famílies, en aquest procés de redefinició de les intencions educatives finals que ofereix cada centre. A més, em sembla que seria francament interessant que divergim en la concreció de cada projecte, encara que partim de visions educatives compartides. És imprescindible trencar amb la escolarització mediocre (amb tot l’admiració i respecte per tots els equips docents) i homogènia malauradament actual, per passar a disposar d’un país amb centres diferents per a famílies diferents. No pretenc pas desprestigiar el nostre sector, sinó tot el contrari, però sovint les polítiques educatives i el control del sistema ha potenciat que ningú surti de la ratlla, enlloc de promoure la diferenciació positiva. Si sempre hem dit que la diversitat és riquesa, no és més ric disposar de centres diversos que configurin un panorama educatiu que contribueixi al treball en xarxa, l’establiment de complicitats i la descoberta de les millors pràctiques educatives?
Crec que és l’hora de ser valents, d’assumir certs riscos en la creació de propostes d’aprenentatge, encara que siguin millorables. Sé que en educació aquest discurs sovint dóna vertígen i obra interrogants sobre la validesa de nous formats però no hem de perdre de vista la situació actual. Mantenir la idiosincràcia actual amb un 20% d’abandomament escolar no és una alternativa. Cal avançar i aprendre fent, aquest és el primer pas cap a la veritable innovació educativa. I no ho fem sols, ho fem molts centres junts, molts docents junts, ho fem amb l’aval de la neurociència, la comunitat científica, les evidències de la societat on vivim. L’escola Nova del segle XXI crec que és un pas realment significatiu cap a aquesta construcció d’una nova realitat educativa, que s’uneix al que també ha emprès la fundació Ashoka amb l’impuls de les escoles Changemaker i múltiples institucions arreu del món. Ànims a tots els docents compromesos amb aquest camí tan profund de responsabilitat social!
Actualment estem vivint moment convulsos de transformació educativa, on són molts els centres que s’estan preguntant quines metodologies volen incorporar. Com diu en David Hansen correm el risc d’incorporar “allò que funciona” sense aprofundir en el per què? Avui és indispensable debatre quins són els principals objectius final d’aprenentatge dels nostres centres per així poder més endavant definir quines metodologies tenen sentit per assolir-los. És l’equilibri que descriu l’Eduard Vallory entre el propòsit de l’educació, els formats per assolir-lo i els mecanismes per garantir que els mecanismes utilitzats han aconseguit el propòsit que ens havíem marcat.
En les jornades de debat educatiu repensant l’educació, celebrades a Blanquerna hem presentat un àmbit molt concret de l’escola: Com s’aplica la codocència i multidocència al centre. Com amb moltes altres metodologies, aquesta eina té un potencial extraordinari però per assolir objectius molt concrets que s’allunyen dels més hegemònics del segle XX. Vaig quedar amb els oients d’aquesta presentació que la penjaria per poder disposar dels arguments exposat del per què i el com d’aquesta pràctica codocent a Sadako.
En aquest mateix blog també es pot trobar un article força més complert on es descriu el nostre treball multidocent.
Fa uns dies vaig tenir la sort de poder coincidir amb Kiran Bir Sethi, fellow d’Ashoka i creadora de Design for Change. Una persona francament interessant que recomano fermament de seguir i escoltar. Aquest vídeo és especialment indicat per aquestes vacances. D’una forma sutil en les imatges que es veuen i s’escolten del centre, que ella va crear, es respira tranquil.litat, serenor i empatia. La idea que més m’ha agradat és la de definir l’escola sobretot com una experiència. En un moment on estem tant immersos en diseny de la transformació metodològica dels nostres centres, crec que és més necessari que mai parar atenció a l’essència dels nostres projectes, a l’experiència que viuen i s’emporten els nostres alumnes, a aquell pòsit que finalment s’enduran els nostres infants de la seva estada a l’escola. Com ella mateixa diu, d’això en dependrà que els nostres infants siguin capaços de donar forma al món, transformar-lo i millorar-lo.
L’educació actualment ha està immersa en un procés molt interessant de transformació i això fa que cada curs recuperi aquesta entrada per mirar de donar una mirada més actual als criteris, que al meu entendre poden ser útils a les famílies que estan en el procés de triar d’escola pels seus fills i filles. Desitjo que us pugui ser útil.
Per a moltes famílies aquestes properes setmanes estaran plenes de neguits per resoldre un tema tan complex com la tria d’escola per al seu fill/a. Aquest és sempre un procés difícil, en què cal combinar el coneixement dels projectes pedagògics que les escoles ens ofereixen amb la intuïció i fins i tot l’atzar.
PRÈVIAMENT A LA VISITA
Abans d’escoltar les explicacions de les diferents escoles que visitarem, és convenient preguntar-nos quines són les qüestions essencials que desitgem d’una escola per al nostre fill/a.
En aquesta mateixa línia és molt recomanable pensar-nos algunes preguntes per traslladar al centre que puguin donar resposta als nostres irrenunciables educatius.
CANALS PER CONÈIXER UNA ESCOLA
Actualment la xarxa i els fòrums són eines molt utilitzades però que cal saber interpretar en la mesura de la subjectivitat que s’hi recull. També les webs dels centres i sobretot blocs de les escoles ens poden deixar entreveure moltes peculiaritats del seu projecte educatiu i de la vitalitat real del centre.
Si se’n té oportunitat, és molt aconsellable demanar a altres famílies de l’escola quina és la seva opinió. En cas de no conèixer a ningú, recomano que si coincidiu amb famílies que vagin a buscar els seus fills a l’escola els demaneu la seva opinió. Tot i que ens puguem sentir incòmodes en demanar-ho, en general qualsevol família us respondrà amb molt de gust, perquè elles també han passat per aquesta mateixa situació.
UN COP AL CENTRE PROJECTES DE FUTUR Cada vegada som més famílies i docents que creiem que es indispensable un model educatiu que trenqui amb la supremacia de l’avaluació memorística, del llibre de text i dels deures com a la base fonamental de l’aprenentatge i cada vegada som més que pensem que calen projectes que promoguin aprenentatges on l’alumne es converteixi en l’artífex del seu propi procés d’aprenentatge a partir de contextos reals, dels seus interessos, on es desenvolupin competències per viure en el segle XXI, on la creativitat, la capacitat de treballar en equip, la comunicació i l’actitud proactiva per aprendre, entre d’altres, es converteixin en els eixos essencials d’una educació avançada. Sota aquest prisma em sembla fonamental demanar a les escoles que visitarem quina preveuen que serà la serva evolució als propers cursos, quines línies estratègiques s’han marcat a curt i mig termini. La seva resposta ens pot donar una informació interassant de la capacitat de transformació del centre i de la implicació del seu professorat per entrar en un procés dinàmic de transformació, indispensable per construir un model educatiu que sigui capaç d’adaptar-se els canvis socials, tecnològics i educatius que que segur es viuran en la propera dècades, on estaran aprenent aquests infants i joves.
ELS ESPAIS
Observar quina és la decoració de les parets de les aules i dels passadissos de l’escola. El que hi hagi penjat ens dibuixarà molt bé el projecte pedagògic de l’escola. A més, trobar-hi moltes coses és un clar indicatiu d’un equip docent implicat. A més de l’observació dels espais de l’escola, pot ser interessant esbrinar:
– Quina és la disposició de les taules de les aules? Si les taules estan agrupades, en parelles o d’una en una ens donarà molta informació de la metodologia i concepció educativa de l’escola.
– A més de valorar la quantitat d’espais exteriors és important saber si a aquests espais hi van tots els alumnes alhora o per torns? A què juguen els alumnes? A més de jugar a pilota què hi fan i què s’hi promou? Es disposa de materials inespecífics? Es promouen diferents activitats?
ELS I LES ALUMNES
En cas que la visita al centre coincideixi amb la presència d’alumnes, és important observar la forma com aquests es dirigeixen a la persona que ens acompanya (saluden o no, li somriuen o no, demanen pas o passen com poden, etc), com es relacionen entre ells o com es mouen per l’escola.
L’EQUIP DOCENT
L’equip docent del centre és molt determinant en la consolidació i concreció d’un model pedagògic. A més, un equip de mestres que treballa amb complicitat, bona entesa i il•lusió multiplica enormement els resultats de qualsevol projecte pedagògic. Per descomptat en el cas contrari, un equip poc compromès i desil•lusionat té unes conseqüències nefastes en la motivació i aprenentatge dels alumnes.
Possibles informacions a conèixer:
* Quina és la mitjana d’edat del professorat?
* Quina és la mobilitat del claustre de l’escola? Una bona orientació pot ser conèixer quants mestres nous van entrar a l’escola el curs passat? Aquest és un factor molt determinant, ja que una alta mobilitat de mestres té un fort impacte sobre la continuïtat del projecte educatiu del centre i la consolidació d’un equip que impulsi un mateix model pedagògic.
* Quant de temps fa que hi ha el mateix director o equip directiu al centre?
* Quins tipus de reunions o trobades fa l’equip de mestres? No necessàriament fer moltes reunions és garantia d’èxit educatiu, però per a mantenir una mateixa línia pedagògica són necessaris espais que impliquin compartir models, idees i metodologies.
LA TECNOLOGIA Segons el meu entendre la predisposició o no d’un centre vers la tecnologia és un notable indicador de la capacitat d’innovació i de canvi del centre i el propi cos docent. Sovint el fre de moltes escoles al seu ús no és tant creure que no són útils, sinó la dificultat dels equips per mantenir una actitud positiva enfront als canvis constants d’aquestes eines i d’una necessitat de formació permanent de tots els docents. Saber què en pensen les escoles del seu ús, no només ens donarà una idea de com s’incorporen les tecnologies en el projecte de l’escola, sinó de quin és el nivell de predisposició del professorat.
De totes maneres el més important a esbrinar no és la presència de tecnologia sinó el sentit que aquesta pugui tenir dins la metodologia i el context d’aprenentatge dels alumnes.
L’EQUIP PSICOPEDAGÒGIC. TRACTAMENT DE LA DIVERSITAT.
Quan els nostres fill/es inicien la seva escolaritat desconeixem quines dificultats poden presentar vers els aprenentatges o les relacions socials en el futur. És francament important saber quina és la capacitat real de l’escola per atendre la diversitat. Quantes persones exerceixen funcions per atendre la diversitat? Com ho fan? Com s’organitzen? És molt important saber en quantes sessions de classe hi ha dos mestres a l’aula o agrupacions flexibles de qualsevol tipus que permetin una millor atenció individualitzada. Una bona pregunta al centre podria ser demanar per quin tipus d’atenció es preveu pels alumnes talentosos o amb altes capacitats.
LES FAMÍLIES Pot ser interessant conèixer els mecanismes de participació i implicació de les famílies a l’escola. Quantes reunions es fan a cada curs? Quina facilitat de comunicació hi ha amb els tutors/es del curs? Les famílies poden participar en activitats dins l’aula? Com es recullen els alumnes? Es pot entrar a les aules i parlar amb les/els mestres a l’hora de recollir als alumnes?
ALTRES CONSIDERACIONS
Hi ha moltes altres consideracions que al meu entendre també són importants però que només citaré sense aprofundir-hi. En cas de necessitar-ne alguna opinió complementària m’ofereixo a respondre qualsevol comentari que es vulgui fer arribar.
– Quin són els espais de participació dels alumnes?
– Com s’enfoca la resolució de conflictes? Quin és el nivell de conflictivitat de l’escola?
– Quin és el nivell mitjà dels alumnes de l’escola? Quins són normalment els resultats assolits pels seus alumnes a les proves de competències bàsiques que cada any fan tots els alumnes de Catalunya?
– Quin és el nivell d’anglès? S’introdueix alguna altra llengua estrangera? Els alumnes fan alguna matèria en llengua anglesa?
– Quins són els trets fonamentals dels alumnes una vegada marxen de l’escola?
– Com es preveu l’ adaptació als tres anys?
– Quin pes tenen els llibres de text en els aprenentatges?
– Com es promou l’expressió oral a l’escola?
– Com s’estimula l’esforç? Com es potencia l’aprofundiment en l’aprenentatge dels alumnes amb altes capacitats?
– Els alumnes a l’escola aprenen a treballar en grup? Aquesta és una habilitat molt important en l’àmbit acadèmic però encara ho és més en l’àmbit professional i social.
– Quina importància té l’expressió artística, expressiva i musical al centre?
– A l’hora de dinar qui acompanya els alumnes, una empresa externa, monitors de la mateixa escola o els mateixos mestres?
– Quin valor es dóna a la creativitat, la comunicació o el treball col.laboratiu?
– …
De models pedagògics n’hi ha tants com escoles. El més important, però, és trobar aquell model que més s’ajusti a com som nosaltres i al que desitgem per als nostres fills/es. Per descomptat no hi haurà cap escola que acompleixi al cent per cent el que nosaltres voldríem, però es fonamental trobar una escola amb la qual ens hi puguem sentir còmplices, a gust, i formant els nostres fills/es en una mateixa direcció, tal com ho fem nosaltres des de casa. Per descomptat després caldrà tenir presents altres consideracions tant o més importants, com la possibilitats de poder accedir al centre triat, o aspectes logístics per exemple. Espero que alguna de les idees apuntades puguin ser d’utilitat per a alguna persona immersa en el sempre capritxós procés de preinscripció.
He rebut aquest vídeo d’Ashoka, on moltes veus se sumen a donar resposta a per què cal canviar l’educació. Ens plau escoltar també la veu de Sadako entre aquest recull d’arguments.
És clar que l’onada de transformació educativa avança amb la suma de cada vegada més veus. T’hi afegeixes?
Fragment de la ponència feta en la presentació del projecte de l’escola a les famílies de Sadako a l’Auditori Axa, ara fa uns dies anomenada Escola Sadako, educant al segle XXI:
Avui hi ha una pregunta que sacceja tot el món educatiu: Ha de canviar l’educació al segle XXI?
Fa només 20 anys que es va escriure la primera plana web en català i només 15 en que es va generalitzar l´ús del correu electrònic. Algú es pot imaginar com serà el futur d’una nen o nena a que ara té 3 anys, d’aquí només uns altres 15 anys? Estudis diferents, realitzats en països anglosaxons i asiàtics, coincideixen en predir que entre el 45-50% de les professions actuals hauran desaparegut al 2035. De fet, la mateixa OCDE és encara més agosarada i augura que el 70% d’ells treballaran en feines que avui no existeixen. I apunta també, que aquests mateixos alumnes canviaran entre 15 i 20 vegades de feina en la seva vida adulta. I per altra banda no podem perdre de vista el context educatiu on aprenen avui els nostres alumnes, on diagnòstics i indicadors diversos reiteren la feblesa de l’escola catalana actual. Hi ha una dada especialment alarmant a Catalunya, un 22% d’alumnes abandonen prematurament els estudis obligatoris o pateixen fracàs escolar, és a dir no obtenen el graduat escolar. Més de 10 punts per sobre de la mitjana europea. I això sense contemplar el valors extrems d’abandonament a 1r de batxillerat que el departament d’educació no em consta que faci públics, però en molts casos arriben a valors més que preocupants.
És clar que estem vivim una època de canvis molt substancials en pràcticament tots els àmbits de les nostres vides. De la mateixa manera que va passar amb la escriptura fa uns 7000 anys o la impremta ara en fa uns 900 que van provocar una absoluta transformació en la transmissió del coneixement i en definitiva en la estructura social que això comporta, avui la tecnologia, i d’una forma molt especial els models actuals de tecnologia ubiqua, que ens permeten accedir a la informació des de qualsevol lloc i des de qualsevol moment, estant duent a la societat i conseqüentment a l’escola cap un nou marc inimaginable fa ben poques dècades.
És clar que de la mateixa manera que ja no ens relacionem, ni consumim, ni ens informem, ni treballem com ho fèiem fa només 15 o 20 anys enrere, obrir les portes de l’escola a la tecnologia ens porta a un nou marc educatiu al que d’una forma simbòlica sovint ens referim com l’educació al segle XXI.
Tradicionalment l’escola ha posat l’èmfasi en promoure l’emmagatzematge d’informació i l’adquisició d’una bona agilitat per calcular. De fet, l’educació tradicional ha estat més essencialment pensada per formar treballadors amb majors capacitats d’executar que no pas de crear. Avui la tecnologia ha usurpat aquesta supremacia superant en escreix la capacitat a les l’hora de memoritzar i executar. Sense anar més lluny, fa ben pocs dies que es van celebrar ja 20 anys d’un fet històric, en que la computadora Deep Blue va guanyar el jugador d’escacs, Gari Kasparof, un punt d’inflexió que d’una forma simbòlica donava pas a una nova era on la tecnologia prenia el relleu als éssers humans en el lideratge en l’execució. Aquest fet ha tingut un impacte social molt destacable amb la desaparició d’un nombre molt significatiu de professions i llocs de treball.
És en aquest canvi de context en el que pràcticament tot el món educatiu comparteix la idea que cal una nova manera, ja no d’educar sinó d’aprendre. John Dewey, un pedagog nortamericà, que va ser un dels inspiradors de l’escola nova a Catalunya d’inicis del segle XX, ja ho deia fa més de 100 anys enrere: Si ensenyem als nostres alumnes com ensenyàvem als d’ahir, els hi estarem robant el demà.
Els nous requeriments socials, laborals i també personals d’avui, porten a l’escola a la necessitat d’oferir al seu alumnat nous objectius d’aprenentatge, noves metodologies i fins i tot nous formats i espais per aprendre.
Avui els alumnes viuen amb naturalitat aquesta transformació, per què simplement s’adiu amb el món on viuen. Ells aprenen com viuen. Però els adults vivim, potser per primera vegada a la història, una educació molt diferent a la que vam viure com infants. Quan molts dels pares i mares encara miren d’entendre com estan organitzades les diferents etapes i les seves coincidències amb l’EGB i el BUP, a moltes escoles els seus fills i filles estan aprenent amb models absolutament transgressors amb l’escola tradicional que els hi és pròpia. I és del tot raonable sentir moments de dubtes, d’incerteses, de no saber quin paper prendre en aquest procés, moments, fins i tot, per buscar refugi o nostàlgia en models tradicionals d’aprenentatge.
Molts som d’una generació que van créixer envoltats d’enciclopèdies com a font principal de la veritat. De fet, estic convençut que encara molts les teniu en alguna estanteria de casa i fins i tot que sou molts els que encara sabeu recitar de memòria les lletres de cada volum de l’enciclopèdia catalana. I mentrestant, avui hem d’abordar la validesa o no de fonts obertes com wikipèdia, com a font fiable d’informació.
La majoria venim també de la telefonia fixe. Quants havíem dit que mai tindríem mòbil? I ara viu i fins i tot dorm tot el dia amb nosaltres, alhora que hem d’aprendre a gestionar cada dia aplicacions noves. Alhora que per exemple, hem de mirar d’educar als nostres fills i filles a fer un ús raonable i responsable dels seus grups de Whatsapp, nosaltres mateixos anem aprenent a gestionar quin lloc i espai ha d’ocupar aquesta mateixa eina a les nostres vides. És per això que avui més que mai són indispensables nous formats educatius i una confiança extrema entre l’escola i la família.
En educació ha passat el mateix que en altres àmbits de la vida. De la mateixa manera que abans els nostres pares o mares quan s’espatllava un cotxe obrien el capó i l’arreglaven estirant algun mangito o canviant una bugia, i avui quan s’espatlla un cotxe obrim el capó per costum, però la majoria no hi sabem veureu res, i acabem trucant al racc o al mecànic, també és necessari una certa delegació d’una part de la formació educativa més tècnica oferta pels centres educatius, que han de ser més professionals que mai, compaginant tots els coneixement tècnics, pedagògics i científics per tal d’oferir la millor educació possible als nostres infants. I de la mateixa manera que no sabem ben bé què ha fet el mecànic per arreglar el nostre cotxe, i ens quedem amb la idea global del què ha arreglat, també creiem que les escoles hem d’oferir el màxim d’espais participatius o informatius per tal que les famílies que ho desitgin puguin conèixer de la millor manera possible com és, a grans trets, l’educació del segle XXI, que viuen el seus fills i filles, i poder ser així més còmplices dels objectius globals d’aprenentatge oferts per l’escola.
És clar que vivim una nova era en la que és imprescindible oferir una nova educació, i és clar també que els rols educatius familiars i docents estan en un procés intens de reflexió i transformació i només des d’una visió educativa compartida i sincrònica tindrà sentit emprendre nous formats i models educatius que s’adiguin en el segle XXI en el que estem plenament immersos.
Una vegada més la Neus Sanmartí és clara i entenedora en el seu discurs: “L’escola s’ha dedicat a transmetre informació, que no és coneixement”. Una entresvista d’en Carles Capdevila de 2′ minuts on diferencia amb poques paraules el que ha estat l’escola tradicional i en el que s’ha de convertir l’escola actual.
La Neus sempre ha tingut una mirada pedagògica avançada i un discurs essencialment directe i clar. En aquest mateix blog s’hi poden trobar dues entrades més que també recomano: Només aprèn qui s’autoavalua Canvis educatius ja
L’Eduard Vallory és defineix com un outsider educatiu, però en realitat s’ha convertit en una de les veus més autoritzades a l’hora definir l’educació del segle XXI. En el seu blog es pot trobar una recent presentació en l’acte de graducació de l’UOC, on en 15 minuts aprofundeix en l’objectiu final de l’educació, en l’objectiu final de l’escola. Us el recomano de totes totes!
Ben aviat sortirà el proper número de la revista Sak de lletres de l’escola, dedicat al Joc. Per anticipar l’ editorial en aquest número, voldria compartir un petit vídeo que he fet al migdia i em fa molta il.lusió penjar en aquest blog, per què em sembla reflecteix molt bé l’esperit de l’espai d’aprenentatge que treballem per construir als patis de l’escola. Desitjo que us agradi.
PROHIBIT JUGAR (Editorial del proper número de la revista Sak de lletres: “JUGUEM”
Amb el joc els infants exploren, es comuniquen, experimenten, representen, creen, i aprenen a relacionar-se amb altres infants. En definitiva és el primer assaig per viure en societat. Jugar és una experiència vital per a qualsevol nen o nena de la mateixa manera que ho és per la majoria de mamífers. Tots hem vist imatges de cadells de lleó jugant a perseguir-se, mossegar-se o esgarrapar-se, en definitiva aprenent de forma inconscient a caçar i sobreviure. Una característica comuna en tots els mamífers és la seva infància llarga. El procés maduratiu és llarg i amb una presència parental rellevant, de manera que el joc es basa principalment en la imitació i l’exploració de l’assaig error. A diferència dels mamífers l’ésser humà incorpora a partir dels dos anys el joc simbòlic. Una capacitat de reproduir accions de la vida quotidiana a través de la qual sovint l’infant canalitza tensions i desitjos afectius.
El joc és una eina educativa indispensable que estimula l’aprenentatge, desenvolupa les capacitats intel.lectuals i canalitza les frustracions. A l’escola entenem que el joc és un dels elements més determinants de l’aprenentage social i del desenvolupament del pensament creatiu. I és des d’aquesta perspectiva que als darrers anys s’ha engegat un procés per redissenyar tots els espais d’aprenentatge no formal de l’escola, amb la pretensió de que aquests espais complementin els mateixos valors i aprenentatges que també es promouen des de les aules.
Fa ja uns quants anys l’escola va participar en una tesi anomenada “sorra fina” en la que es va comparar el joc dels infants més petits en diferents centres educatius. Va ser sorprenent descobrir que cada alumne/a de l’escola feia la seva sorra fina en espais individuals, mentre que en centres d’alumnat amb situacions força més desestructurades la sorra era al centre del grup d’alumnes, que aquests compartien. Després de les observacions fetes del joc dels alumnes durant dos anys, a la tesi es van postular interpretacions molt interessants, entre les que s’apuntava a una protecció notable de les famílies i d’alguna manera també dels propis docents de l’escola per evitar el conflicte, amb un marcat paper de jutge per part de l’adult en la intervenció davant d’un conflicte entre infants. L’equilibri entre la seguretat que ha de trobar l’infant a l’espai de joc i la necessitat d’experimentar, arriscar, fracassar és molt determinar en el desenvolupament d’aquest infant. En aquest sentit als darrers anys a l’escola s’han pres decisions amb la voluntat de no defugir el conflicte sinó incorporar en el joc com un instrument útil per l’adquisició d’eines que fomentin la resiliència i les habilitats per abordar el conflicte. Citaré un parell d’exemples. Ja fa uns anys els alumnes poden dur joguina de casa, sabent que les poden perdre, es poden trencar i que les hauran de compartir. Que no ho puguin fer simplifica les intervencions als docents i minimitza el conflicte, però la situació actual promou la negociació, permet compartir interessos, incrementa el joc creatiu i fomenta el joc social, i és clar també l’adquisició d’estratègies per abordar el conflicte. I per una altra banda, també ja fa uns quants anys, que els cursos van deixar d’anar cadascú a un espai de joc concret de l’escola poden triar el espai per jugar segons els seus interessos o pretensions de joc. Aquesta decisió ha comportat la negociació entre alumnes d’edats i interessos diferents, ha permès una relació francament interessant entre alumnes de diferents generacions i ha permès més endavant que a cada espai de joc s’hi facin propostes educatives diferents que permeti la interacció d’alumnes d’edats diferents però interessos compartits, amb el que a nivell de modelatge això implica.
Centrant-nos de nou en el joc, m’agradaria relatar el procés que s’ha donat als nous espais de joc de l’escola amb l’arribada d’unes peces de joc anomenades Imagination Playground. Són uns peces molt grans de color blau intens que estan pensades per afavorir la creativitat, la interacció i el treball col·laboratiu. Actualment tinc la fortuna de poder presenciar en primera persona, des de la finestra del meu despatx, processos tan interessant com el que ha estat la incorporació d’aquestes peces en el joc de l’alumnat de l’escola. Els primers dies o quasi setmanes, cada alumne/a mirava d’apoderar-se del major nombre de peces que li cabessin a les mans. Per les seves dimensions, el que solia passar és que molts alumnes tenien molt poques peces per cap. D’una forma molt inconscient ha començat un procés interessantíssim de negociació i cooperació, transitant cap a un nou model de joc on molts alumnes junts han anat participant de construccions col·lectives espectaculars de moltes peces compartides. Em sembla un exemple excel·lent per comprendre millor com els espai i els materials no són neutres en el tipus d’interaccions que es promouen. No és el mateix disposar de materials inespecífics al sorral, que tenir-hi gronxadors individuals, no és el mateix deixar-hi una pilota de futbol que omplir la plaça de materials per fer malabars, tal com s’està fent als darrers sak lliure de l’escola.
No voldria acabar aquesta editorial sense fer esment del concepte de gamificació que tant s’està estenent avui en el món educatiu. És ben curiós, que avui l’escola del segle XXI estigui recuperant molts dels referents d’inicis del segle XIX: Treballar per projectes, aprendre a partir del context, aprendre fent, avui anomenat Learning by doing, i ara també gamificant, en definitiva jugant. De fet actualment tots les seqüències didàctiques d’aprenentatge dissenyades avui a l’escola inclouen la gamifiació com un instrument més per promoure aprenentatges competencials dins l’aula. Possiblement l’escola ha de ser aquest espai de transició entre la infància, el joc i la vida adulta, la vida laboral, però no puc estar més d’acord en que aprendre jugant, amb tots les accepcions que convingui, és la millor manera d’apropar alumnat a la seva forma més natural d’aprendre. Potser a més de treure els rètols de les places que no deixen jugar als infants, com diu Tonucci totes les escoles hauríem de tenir un rètol a l’entrada on es llegís aquí es prohibeix no jugar. I quan parlem de jugar, parlem d’un acte plaent que parteix de l’acceptació o acord d’unes normes i es basa amb la interacció, la simulació, la creativitat, el repte o la superació. Hi pot haver alguna manera millor d’aprendre? Potser fins i tot caldria gamificar els entorns laborals. Potser fins i tot les nostres vides necessiten de certes dosis de gamificació. De fet a la majoria dels infants els deleix jugar amb la seva família, per que comporta un espai i un temps, que massa sovint no tenim, de donar-se a l’altre, un espai d’interacció i un espai quasi sempre plaent.
Com diu Francesco Tonucci “per un infant jugar és la possibilitat de retallar un trosset de món i manipular-lo.”
Aquest cap de setmana he participat en dos actes a Madrid força singulars per la seva transcendència, per l’extraordinari protocol i per les persones implicades per citar-ne alguns. Però, a banda dels formalismes, m’agrada veure tantes institucions bolcades en la transformació educativa. Fundacions com la fundació Aspen, telefònica, Ashoka o Cotec a l’estat, traslladen a la societat un discurs paral.lel al que la Fundació Bofill, Unesco, nombroses universitats i un llarg degoteig d’institucions catalanes treballen per germinar amb força a Catalunya. La transformació educativa és una onada internacional que ha d’arrossegar sens dubte, l’educació actual a un nou paradigma educatiu.
En un d’aquests actes es va dir una frase que a moda de titular crec recull molt bé el que s’espera del moment que estem vivint: INNOVAR PER EDUCAR I EDUCAR PER INNOVAR. Crec que aquest missatge d’anada i tornada exemplifiquen molt bé la connexió entre educació i futur. Es fa difícil comprendre el sistema educatiu actual sense un procés intens d’innovació que el reformuli per contextualitzar l’educació que ofereix al món canviant, que viuen i viuran els nostres alumnes. De la mateixa manera l’escola ha de fomentar la sensibilitat vers la innovació promovent l’aprenentatge en la flexibilitat, la creativitat o el pensament divergent entre d’altres objectius finals d’aprenentatge que ha d’oferir l’escola.
En aquest debat per definir què vol dir innovació hi sobresurten també moltes veus crítiques i escèptiques, sovint amb un argument que crec cal excloure en el debat educatiu: Com sabem que una innovació aporta millora? Com s’ha validat? És clar que serià més que desitjable disposar d’evidències, el més objectives possible, de l’impacte dels processos d’innovació als nostres centres. Però el fet de no disposar de prou recorregut, no inhabilita pas la seva eficàcia. Crec que hauríem de ser capaços de revertir el mateix argument i preguntar-nos quina validesa tenen determinades metodologies avui absolutament consolidades a molts centres educatius: Quin estudis demostren les bondats del llibre de text en la consolidació d’aprenentatges pel segle XXI? Quins estudis s’han fet per trobar la correlació entre un fracàs escolar superior al 20% i la metodologia preponderant avui al sistema educatiu. Si som capaços de fer aquesta doble mirada crec que no hi haurà massa dubtes en que és el moment d’arriscar sense assumir riscos, ja que el punt de partida llinda el declivi educatiu. Si algú s’entreté a analitzar com viuen avui els nostres infants i joves, com es comporten, per què s’interessen o es mira d’intuir en què i com hauran de treballar aquests infants quan es desprenguin de la cuirassa del sistema educatiu, em sembla que no hi ha altra que emprendre propostes que els aliniin en el món on vivim. Innovar per poder educar amb qualitat, educant per innovant en un món canviant, líquid i complexa.
Nosaltres no hi entenem de política, ni de territoris, ni de religions. Només entenem que tots els éssers humans d’arreu del món tenen dret a viure en llibertat, amb dignitat i en respecte. Sadako porta el valor de la PAU al seu ADN, arrenca des del mateix dia que va néixer ara fa 47 anys i es tria el seu nom, Sadako. Sadako és el símbol japonès més conegut de Pau que nosaltres trobem cada dia arreu de l’escola.
A Sadako ens revelem cada dia per fer un món millor. I avui més que cap altre volem dir no a la barbàrie, no la guerra, no a cap tipus de violència, no a la discriminació, no a que les persones hagin de fugir del seu propi país per sentir-se amenaçats, no al menyspreu de les persones. Pel contrari claem pel respecte, la llibertat, la justícia i la tolerància
Possiblement nosaltres sols no podem fer que fets, com les d’aquest dissabte o moltes altres situacions quotidianes com les pateixen persones cada dia arreu del món deixin de passar. Però sí que podem millorar el món on vivint,
començant per fer que sigui millor per aquells que viuen al nostre costat cada dia. Les nostres actituds diàries són el primer pas per la construcció d’un món millor. La suma de moltes gotes és el mar.
I avui a la plaça de l’escola hem fet un gest senzill però pel fet
de que l’hem compartit amb tots els alumnes, personal i moltes famílies de l’escola, en molts cassos amb padrins i filions agafats de costat o agafats de les mans ha estat molt més gran que la suma de totes les nostres parts. Com quan moltes gotes juntes fan el mar.
Mentre hem escoltat, amb un silenci seriós i respectuós, la música d’imagine amb un versió en francès, hem demanat que cadascú dediqués aquella estona a les persones que ens estimem, a les persones que tenim aprop o simplement dediquessim l’estona a sommiar en què us agradaria que canvies en el món on vivim. Somiar és el primer pas per fer-ho realitat.
Ha estat un acte emotiu i de consolidació del valor de la Pau des de la llunyania al que ens és més proper.
De nou us proposo una entrevista d’Ashoka a membres influents en educació. En aquest cas Andreas Schleicher, sudirector d’educació de l’OCDE. Se’l coneix sobretot per ser el coordinador del Programme for International Student Assessment (informe PISA). És essencial que el posicionament de responsables d’indicadors que condionen el rumb de moltes polítiques educatives es manifestin en la direcció que Adreas Schleicher ho fa. Quan els indicadors de proves locals i internacionals incloguin la curiositat, el lideratge, l’empatia, la curiositat, la col·laboració, la connexió o la resilència aleshores el sistema educatiu farà un canvi de rumb absolut.
Ross Hall, Director de Educació a Ashoka, entrevista a Ken Robinson sobre les competències necesàries pel món modern. Com sempre en Ken Robinson desprèn una visió educativa extraordinària, amb un discurs clar i contundent que dibuixa amb menys de 7 minuts les línies essencials de l’escola d’avui. No us el perdeu! Tenim molt per fer i aprendre.
Amb l’arrencada del nou curs m’ha fet il.lusió rependre la vida del blog amb una nova entrada. En aquest cas he triat una presentació que vaig fer acabant el curs passat a les jornades d’Education talks organitzades per la Universitat Abat Oliva, on es presenta la situació de transformació educativa que està visquent l’escola Sadako i d’alguna manera tota la comunitat educativa. Espero que us agradi.
Clica aquí per veure altres presentacions d’Education talks
Avui Unesco.cat i la Fundació Bofill han presentat un nou document que vol reprendre l’Informe Delors que Unesco va publicar al 1996. Més enllà de la potència del contingut del propi document que animo a llegir, crec que aquest acte és especialment rellevant per que dóna un marc internacional a una sinergia cada vegada més compartida per la comunitat educativa catalana d’onada de transformació educativa. Aquest informe, com diu Eduard Vallory, “promou una visió holística de l’aprenentatge, que superi les dicotomies entre aspectes cognitius, emocionals i ètics, alertant-nos del risc de posar tot l’èmfasi en els resultats dels processos educatius deixant de banda el veritable procés d’aprenentatge. El document posa de manifest com ha canviat el context global on vivim i treballem, i per defecte reclama un nou marc educatiu per poder-hi viure amb plenitud des d’una perspectiva de millora social de tots els seus ciutadans. Tal com s’hi ha referit Sobhi Tawil “mentre que la intensificació de la globalització econòmica he reduït la pobresa mundial, també ha produït models de creixement de baixa ocupació, un augment de la desocupació i una ocupació precària dels joves. La globalització també està eixamplant les desigualtats entre i dins els països. En general els propis sistemes educatius contribueixen a aquestes desigualtats ignorant les necessitats educatives dels estudiants desafavorits, i de molts que viuen en països pobres.” Amb aquesta realitat i molts altres espais de desigualtat, deteriorament de drets fonalmentals i problemàtiques medioambientals que assetgen el nostre planeta, l’educació ha de ser el principal germen de transformació, I per fer-ho cal un enfocament nou on es reformulin, d’una forma possiblement radical, els mètodes i els continguts i els espais d’aprenentatge.
També aquest acte d’avui ha posat de manifest que l’actual administració educativa del país no és qui encapçala aquesta vocació de canvi, ni possiblement si sent còmplice. És clar que la societat civil i les institucions educatives poden abordar sols quin camí ha de prendre l’educació del nostre país però comptar amb el lideratge de l’administració seria cabdal per poder ser un referent educatiu a nivell internacional. Les escoles i institucions estan preparades, i la societat ho reclama. Són molts els països que estan repensar quina educació volen pels seus ciutadans i Catalunya té una oportunitat històrica per encapçalar aquest procés pensant en el seu propi futur. Cada vegada són més les escoles que estem revisant els objectius finals d’aprenentatges del nostre alumnat, reformulant com diu l’informe “quin coneixement s’adquireix i per què, on, quan i com s’utilitza”. I documents com aquest en alineen amb un horitzó educatiu compartit cap el que estic segur continuarem aprenent i treballant.
Fa uns dies vaig escriure aquest article en castellà per http://www.historiasdecambio.org. Aquesta és la versió en català que espero que us sigui interessant:
Les transformacions socials, econòmiques, tecnològiques i fins i tot polítiques que està vivint la societat actual ha modificat infinites estructures que fins fa molt poc semblaven impertorbables al pas del temps. Ni consumim, ni treballem, ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem fa pocs anys enrere. L’educació no pot ser aliena a aquest procés de canvi exponencial que vivim. De la mateixa manera que seria estrany que algú recuperés la màquina d’escriure per treballar no té massa sentit que en un moment que podem accedir a una quatitat ingent d’informació i propostes educatives, les escoles continuem utilitzant el llibre de text com eix vertebrador de l’aprenentatge. L’escola té la responsabilitat d’oferir als infants i joves els recursos que els permetin afrontar el seu futur amb les màximes oportunitats de desenvolupament personal i professional.
El que es clar és que el model educatiu tradicional ja té data de caducitat. És un model dissenyat i concebut durant la il.lustració, al segle XVIII, en un context molt diferent de l’actual. Avui l’educació requereix d’una profunda actualització per re-interpretar les necessitats que exigirà el futur als nostres alumnes. És clar que no és un camí fàcil, ni del tot definit, però moltes escoles ja ens hem compromès en mirar de dibuixa’l, entenent que ha arribat el moment de deixar de dir que hem de canviar les coses per passar a fer-ho. Cada vegada més escoles i experts en el camp educatiu convergeixen en la necessitat d’incorporar estructures que potenciïn el protagonisme de l’alumnat en el procés d’aprenentatge, promoguin la transformació del rol docent, potenciant la transferència d’aquest aprenentatge a contextos reals i propers a l’alumnat. Aprenentatges arrelats en les 4 C de la creativitat i la innovació, el pensament crític i la resolució de problemes, la comunicació i la col.laboració.
A l’escola Sadako estem treballant per redissenyar el projecte educatiu en aquesta direcció, cercant noves fórmules de participació i implicació de l’alumnat en el procés d’aprenentatge, que afavoreixin la implicació de l’alumnat en la construcció del propi coneixement i la interpretació i disseny de l’entorn on viu i creix. A l’escola es potencia la iniciativa de l’alumnat en l’organització de projectes, actes o responsabilitats dins del propi centre. És habitual que alumnes, partint de la pròpia iniciativa, desenvolupin projectes de tot tipus, de caire cultural, social, lúdic o esportiu per altres alumnes i famílies de l’escola. Segons el nostre parer disposar de l’oportunitat de desplegar les pròpies iniciatives dins i fora l’aula fomenta l’empatia, la solidaritat, la resiliència i el compromís entre moltes altres actituds. En la mateixa línia educativa l’escola inclou l’educació emocional com eix transversal de l’autoconeixement i el coneixement dels altres. En un àmbit molt proper s’estan començant a introduir estratègies relacionades amb el camp del mildfullness i l’atenció plena amb un ampli recorregut educatiu que tot just s’ha començat a explorar.
Per altra banda entenem que l’educació actual ha de contemplar un currículum obert i transversal que trenqui amb una estructura rígida i preconcebuda de matèries i promogui un aprenentatge competencial, basat en la recerca, la investigació i la consolidació de tècniques i rutines d’aprenentatge. Un aprenentatge holístic, on les tecnologies, lluny de tenir-hi un protagonisme central, puguin aportar eines que permetin un aprenentatge més perdurable, motivador i interelacionat amb el l’entorn. En aquesta mateixa direcció, s’han mirat de fer passos molt decidits en el redisseny dels espais i concepció educativa de l’esbarjo. Aquest espai d’educació informal té un paper molt significatiu en la formació de la personalitat i habilitats socials de l’alumnat.
Tradicionalment ha estat un espai escolar de baixa consideració educativa basat sobretot en el joc lliure. A l’escola s’han introduït molts canvis per anar transformant la cultura d’educativa d’aquest espai, trencant amb l’assignació d’espais per cursos i fomentant així la interacció internivells, generant nous espais on es promoguin interessos, jocs i interaccions diferents, que acullin a alumnes diferents, o promovent l’organització de accions artístiques, jocs, concursos que involucrin a tot l’alumnat, tant en el disseny com en la participació. Més enllà del futbol, tant estès als esbarjos escolars, entenem que cal promoure experiències amb valors i interessos que es corresponguin amb els del propi projecte educatiu del centre. L’espai d’esbarjo com l’espai d’educació informal volem que conflueixi en l’aprenentatge social, creatiu i d’implicació de l’alumnat promogut a l’escola.
En aquest procés de transformació educativa creiem que el paper de família també s’ha de interpretar amb una nova mirada. Els models familiars, tant des del punt de vista educatiu com d’estructura familiar, han canviat extremadament als d’una generació enrere. Així doncs, entenem que l’escola ha d’oferir a les famílies espais nous d’interacció i acompanyament. A l’escola s’han creat nous espais de trobada i debat obert amb les famílies, alhora que s’han engegat nombroses propostes que facilitin la interacció i participació real de les famílies dins i fora de l’aula. Ens agrada que les famílies participin dins el dia a dia de les nostres aules per que entenem que aquest fet contribueix a que l’alumne emmarqui la família i escola en un mateix procés educatiu, però també ens agrada que allò que s’esdevé a l’escola tingui continuïtat a casa en forma de debat, projecte o història personal, per que entenem que de la mateixa manera permet a elaborar un model educatiu compartit.
És clar que en aquest procés de transformació educativa els docents hi tenim un paper cabdal. La participació, implicació i capacitat transformadora dels equips docents són els veritables facilitadors del canvi. A l’escola hem optat per renunciar a les antigues agrupacions flexibles del centre per potenciar estructures de docència o multidocència. El fet de treballar dos o més mestres dins l’aula implica un augment molt substancial del treball en equip, el concens i el debat pedagògic. La compensació de qualitats en l’equip de docents implicats afavoreix la reflexió i implementació de nous processos. Aquest fet té un impacte molt rellevant amb la dinàmica de canvi establerta a l’escola.
No volem acabar sense fer referència al privilegi que ha tingut l’escola de ser seleccionada com Changemaker School. Aquest fet ens omple d’orgull i de responsabilitat que acceptem, però som molt conscients que l’escola és una més de les moltes escoles que estan immerses en el compromís de la construcció de la millor educació possible pels nostres fills i filles. I amb el compromís que significa ser una de les escoles Changemaker mirarem de retornar a altres centres la nostra experiència, per tal que entre tots puguem desbloquejar l’engranatge de transformació educativa que la nostra societat i sobretot els nostres infants estant reclamant.
A El País del 16 de maig es podia llegir un interessant article on es reflexiona sobre el paper dels deures, la memòria i les eines digitals en l’ensenyament actual. És clar que sense caure en la frivolitat, en l’actualitat és essencial analitzar amb profunditat com s’estructuren els models d’ensenyament-aprenentatge de les nostres aules. Us el recomano:
La bomba la va deixar anar el britànic Mark Dawe fa uns dies: els estudiants haurien de poder utilitzar internet durant els exàmens. Dawe és un expert en la matèria com a director d’Oxford, Cambridge and RSA Examinations, un cos que s’encarrega de realitzar exàmens GSCE i A-Level, el que podria ser l’equivalent al graduat escolar i batxillerat a Espanya. “Crec que és l’hora de plantejar que els alumnes puguin accedir a Internet en els exàmens, encara que amb un temps limitat”, va assenyalar Dawe al programa de televisió Today de la BBC. “Es tracta d’una qüestió de comprensió, i no d’acumulació de dades en la memòria. El món ha canviat i l’educació ha de canviar. Consisteix en entendre les eines i saber com usar-“, ha assenyalat. A continuació, va matisar que era conscient que la implantació d’aquesta mesura no passaria en els próximes mesos, però que “seria inevitable a llarg termini”. De seguida es va obrir un acalorat debat. El conservador Campaign for Real Education va ser el més contundent: “Ens sembla una idea bastant ximple”.
La qüestió ja està sobre la taula. Pares, educadors i estaments polítics hauran d’afrontar el tema i decidir: ens aferrem a la tradició o anem compassats amb les noves tecnologies? “Si parlem en un sentit tradicional i ens fixem en la típica prova en la qual se li demana a l’alumne que recordi informació, lògicament l’accés a internet o utilitzar llibres de consulta durant els exàmens no és molt adequat”, explica Manuel Area, catedràtic expert en tecnologia de l’educació a la universitat de la Llacuna (Tenerife). Però afegeix: “Encara que sóc partidari que aquest tipus d’exàmens de memorització no tenen molt sentit en la societat actual”. En la seva opinió, hauria de parlar més d’avaluació que d’exàmens, d’un sistema en el qual es permeti a l’alumne l’accés a tots els recursos que té a la seva disposició, tant digitals com impresos, amb l’objectiu d’elaborar solucions a determinats problemes o situacions.
Per a això també les classes haurien de canviar. Assegura que el sistema de lliçó magistral expositiva ha deixat de tenir sentit i que ell, a la universitat, ja no el fa servir. El seu model és plantejar problemes que els seus estudiants, futurs mestres, podrien trobar-se en el desenvolupament de la seva activitat professional. Com trobar-se un grup d’alumnes amb determinades característiques i haver d’armar un material didàctic per a ells. En el cas de l’educació general, posa com a exemple el següent: “Es pot plantejar que realitzin una relació de quatre fets i intentin explicar per què es produeixen. Per arribar a una conclusió els estudiants poden compartir informació, analitzar-la i explicar-la, per finalment crear-se la seva pròpia opinió “. I això, assegura, “no es troba a Internet”.
En un debat titulat Està l’ensenyament obsolet?, el professor d’educació tecnològica de la Universitat de Newcastle (Regne Unit), Sugata Mitra, va reflexionar sobre aquesta relació entre educació i tecnologia. En la seva Índia natal, en temps pretèrits, per entrar en una universitat s’havien de recitar les respostes correctes al porter. Si l’alumne aconseguia passar la prova, accedia al temple del saber. Segles després va arribar un gran avanç. El boli i el paper, que va fer que el sistema d’ensenyament es fixés menys a recitar i més en com contestar preguntes. En la seva opinió, estem davant d’un nou canvi: internet i les tauletes hauran transformar el sistema d’ensenyament, començant pels exàmens.
“No té sentit”, argumenta Mitra, “memoritzar quan tenim un ecosistema web que ho recorda tot per nosaltres. Per a què atresorar coneixements al cervell quan aquests es troben a Google. Quin sentit tenen les taules de multiplicar si resulta que tenim calculadores. ¿Escriure a mà? Millor que aprenguin a escriure bé amb l’ordinador. ¿Gramàtica? Per a alguna cosa existeixen els correctors. L’únic que la màquina no pot fer per tu és diferenciar entre la informació correcta i incorrecta. Per aquí, assegura, haurien d’anar els trets “. El seu raonament és, per descomptat, agosarat.
A Espanya ja s’han realitzat experiments. A Catalunya, en un programa del grup de recerca DIM de l’Autònoma de Barcelona, es va proposar un experiment en dos anys. Dut a terme per uns 5.000 alumnes i 150 professors en 30 centres d’Espanya, Perú, Mèxic i Argentina, consistia en una primera fase en què plantejaven als docents adaptar l’avaluació, permetent la consulta d’Internet i fonts escrites durant els exàmens. Segons ha informat La Vanguardia, “el 70% dels professors va considerar que el resultat per als alumnes havia estat positiu”.
La segona part, a la qual van cridar currículum bimodal, es dividia en dos aspectes. Un memorístic, amb els professors explicant una llista de paraules, conceptes i successos que els xavals havien d’aprendre i que s’avaluava amb exàmens tradicionals. Però això només valia un terç de la nota. La resta era un sistema d’avaluació pràctica amb resolució de problemes, realització d’exercicis d’aplicació, anàlisi, síntesi, comentaris … donant l’opció d’usar suports documentals com apunts, llibres o Internet. Segons els resultats publicats pel seu creador, Pere Marquès, els alumnes “aprenen més, i en el 90% dels centres pilot han millorat les qualificacions dels estudiants que habitualment obtenen notes entre 4 i 7”.
Per a María Fernández, catedràtica d’institut en Llengua Espanyola amb 30 anys d’experiència docent amb adolescents, deixar utilitzar Internet a les proves de coneixements no és una bona idea. Fernández és partidària que durant la classe es puguin realitzar consultes tant amb mòbils com amb pastilles. “Però durant els exàmens no tindria sentit, ja que no hi hauria manera de comprovar fins a quin punt es reflecteixen en la prova els coneixements dels alumnes. A les aules virtuals, les plataformes web que fan servir els instituts des de fa uns pocs anys per organitzar els recursos de les classes, hi ha proves tipus test que es realitzen per internet i per tant amb accés a la xarxa, però el temps està tan taxat que resulta impossible una consulta excessiva “, assenyala.
Davant del raonament de Mitra, ella segueix fent dictats i posant èmfasi en la gramàtica. Creu que un dels errors de l’actual sistema és la manca d’importància que es dóna a la memorització. Quan se li argumenta que tots els coneixements es troben a la Xarxa, respon que la cultura ha de ser pròpia de la persona i estar al cap, no escampada per internet.
“La memòria és una capacitat cognitiva que la persona ha de seguir mobilitzant ja que serveix per a localitzar la informació i saber organitzar-la”, explica Julio Cabero, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar a la universitat de Sevilla. “Però intentar assemblar a la societat del coneixement el que un alumne sap o no sap a causa del que pot recordar d’una informació específica és un error”, rebla.
En la seva opinió, s’hauria de treballar amb metodologies completament diferents, on l’alumne hauria de resoldre moltes activitats específiques i per això aplicar els coneixements que el professor li ha anat presentant a l’aula. Proposa un model d’ensenyament més creatiu. “En una societat del coneixement on aquest es transforma i canvia constantment, on el que avui està establert matí probablement no ho estigui, seguir amb aquest model d’escola tradicional és completament contradictori”, apunta Cabero. Ho resumeix citant al filòsof Zygmunt Bauman i la seva libroTiempos líquids, on es reflexiona sobre les incerteses de l’actual era: “Aquest nou marc implica la fragmentació de les vides, exigeix als individus que siguin flexibles, que estiguin disposats a canviar de tàctiques, a abandonar compromisos i lleialtats “.
El debat continua. Mentrestant, els estudiants van als exàmens proveïts d’un arsenal tecnològic (mòbils, tauletes, portàtils) que, de moment, no els permeten utilitzar.
L’escola Sadako ha participat en el debat sobre innovació educativa a TVE, “paratodosla2”. També al programa, en Jordi Musons, director de l’escola, en Carlos Garaialde, director de l’escola Amara Berri i en David Martin, com a representant d’Ashoka han presentat la recent selecció d’aquestes escoles (més O’Pelouro i Padre Piquer) com escoles ChangeMaker Ashoka.
Per l’escola, aquesta possiblement haurà estat la setmana més extraordinària de tota la seva història: Premi Ensenyament del Cercle d’Economia i l’escola seleccionada com Escola Changemaker Ashoka en un dels projectes de més envergadura internacional en educació als darrers anys. Però demà de nou continuarem amb el nostre dia a dia, des de la humilitat i la perseverança de continuar treballant per oferir la millor educació possible als nostres infants i joves.
Però aquesta setmana no ens deixa indiferents. Ser presents en aquests dos grans esdeveniments d’una banda ens esperona a continuar dissenyant propostes educatives innovadores, contextualitzades en la realitat que vivim per millorar el nostre projecte. D’altra banda ens anima a continuar creant, imaginant i somiant en una nova educació. Com s’ha dit avui a l’acte de #ChangemakerED, si volem un món millor, cal una educació millor. Si volem una educació millor, haurà de parlar d’empatia, treball en equip, lideratge, capacitat d’innovació, actitud crítica, educació personal i emocional entre d’altres competències personals.
Sadako des d’avui ja és una escola Changemaker, i aquesta distinció més que un honor és una responsabilitat. Des d’avui l’escola i tots els que en formem part mirarem d’aportar el que ens sigui possible per contribuir a la transformació educativa indispensable avui al món en que vivim.
En la estada que vam fer a Suècia fa unes setmanes, alguns dels líders de les escoles Changemaker europees van explicar què vol dir per nosaltres ser una escola Changemaker:
Guanyar el Premi Ensenyament de la Fundació Cercle d’economia ha estat francament emocionant per tota la comunitat educativa de l’escola i per descomptat un orgull personal poder compartir aquest èxit amb tots els meus companys i companyes.
Tot i les múltiples adversitats del moment educatiu actual, és un privilegi poder contribuir des de la modestia d’una escola com la nostra, al debat pedagògic que viu el país. Cada dia som més les escoles que volem acceptar el repte de la disrupció positiva d’un model educatiu que evidencia fractures suficients per que sigui redisenyat. Aquest premi és un important estímul a continuar treballant per oferir als nostres alumnes el projecte que millor els pugui ajudar a desenvolupar-se personalment i acadèmica. I com vaig dir en el moment de rebre el premi ja ha arribat l’hora de fer un pas endavant per la revolució educativa que els nostres fills/es es mereixen.
Si voleu veure el vídeo que sintetitzava el projecte des de la història cap a la innovació, presentat cliqueu aquí.
Fa uns dies vaig participar en Edu post 2015, un projecte liderat pel Centre UNESCO de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill, orientat a contribuir al debat sobre la revisió dels objectius per a l’educació mundial post 2015 que està promovent UNESCO.
Per tal de poder contribuir a aquest debat mundial, el projecte «Educació Post 2015, Equitat i qualitat per a tothom» convoca a la comunitat educativa de Catalunya a presentar les seves reflexions i propostes per als propers 15 anys a través de diferents mitjans i formats.
En Jordi Musons @jordimusons, en el marc del projecte «Educació post 2015. Equitat i qualitat per a tothom» (http://www.edupost2015.cat/), estableix dos grans canals per a les diferents propostes d’innovació educativa que s’han anat desenvolupament en el si del nostre sistema educatiu. El primer emmarca el trencament de l’estructura de l’aula, de l’escola, com a únic espai educatiu; el segon contempla tot allò relacionat amb la transformació curricular, una transició cap a un model més obert, transversal.
Així mateix, en Jordi considera que queden molts reptes per assolir, com ara el replantejament del model d’avaluació interna així com el global del sistema educatiu, per tal que contemplin aquesta visió competencial i global de l’alumne, plantejar un model de transformació del rol docent i reformular l’espai de l’educació informal a l’escola. Conclou dient que s’ha de “deixar de dir que hem de canviar les coses per simplement fer-les canviar ara”.
Us animo a veure força altres vídeos de persones rellevants en el panorama educatiu actual al blog d’edu pots 2015 #Edupost2015
En David Bueno, conegut per les nombroses aportacions educatives des de la neurociència fa una molt interessant aportació sobre la necessitat d’oferir espais d’avorrimentals nostres infants, en aquest article public a l’Ara Criatures i que us recomano de totes totes.
No us revelaré res de nou si us dic que els nostres fills i filles, i els nostres alumnes, són fruit de la societat de la informació i la comunicació, en el sentit de què és dins d’ella que estan creixent i on s’estan educant. Ja he parlat en altres posts sobre com l’ambient condiciona algunes o moltes de les connexions neurals que es fan al cervell, especialment durant la infantesa i l’adolescència (post del 30/01/2014), i també com afecta, sovint de manera permanent, la funció d’alguns gens d’actuació cerebral, a través de modificacions epigenètiques (post del 27/02/2014). Tanmateix, hi ha dades sobre la quantitat d’informació que acumulem i comuniquem que fan feredat. Segons un estudi realitzat fa uns anys, a principis del segle XXI cada tres dies acumulàvem el mateix volum de coneixements que entre l’inici de l’escriptura i el segle XX. I el ritme, lluny d’alentir-se, s’ha anat accelerant. Això comporta que, si es fa una anàlisi de tots els continguts informatius que rep un infant, un nen o una nena de 10 anys hagi rebut molta més informació que cap adult nascut abans del segle XX, incloent els grans filòsofs i savis de totes les èpoques i cultures. No parlo tant sols d’informació acadèmica, sinó també, o sobre tot, de la que de forma preconscient va entrant pels seus sentits cada cop que miren la tele, veuen les lleixes del súper plenes de productes diversos, lleigen un llibre, surten al camp, van de viatge, etc., i es troben amb situacions molt diferents a les que estan acostumat.
El problema
En principi això no hauria de ser un problema, perquè el cervell té mecanismes que poden regular la quantitat d’informació que absorbeix per a la seva pròpia comoditat, però tanmateix hi ha una diferència substancial entre aquesta informació que els arriba de forma preconscient o dins un horari escolar racional, i la que a vegades tenim tendència de continuar-los aportant, per exemple «enriquint» el seu temps i omplint-lo d’activitats diverses, les quals es veun obligats a complir –i a fer-les raonablement bé–. Com deia, cap d’aquestes coses és perjudicial per ella mateixa, però el seu conjunt fa que el cervell estigui sempre estimulat, la qual cosa porta a la sobreestimulació. I aquí és on apareixen, o poden aparèixer, els problemes. Dic «poden aparèixer» perquè cada persona té un llindar diferent pel que fa a la sobreestimulació, i per tant situacions que poden ser perfectament digeribles pel cervell d’algunes persones, per a d’altres poden ser de sobreestimulació, i viceversa.
La sobreestimulació pot ser perjudicial per diversos motius. El primer, és que pot generar la sensació de què no s’arriba a tot (no us sona aquesta sensació?), la qual cosa produeix estrès. I l’estrès, al seu torn, fa que el cervell, especialment els circuits neuronals implicats en la part més reflexiva, no funcionin de manera òptima, la qual cosa pot propiciar impulsivitat, entre altres efectes. A més, com s’ha demostrat en un estudi recent, l’entrenament en tasques massa complexes abans de què el sistema nerviós estigui preparat per realitzar-les pot produir deficiències permanents en la capacitat d’aprenentatge i en la gestió de la informació. I també pot provocar bloqueig emocional (en vaig parlar al post del 13/11/2014).
L’antídot
Què hi podem fer? Molt senzill: deixar que també sàpiguen avorrir-se. No avorrir-se en el sentit estricte de notar tedio aversió, com ho defineix el diccionari, sinó de deixar-los temps suficient perquè puguin fer activitats que no estiguin prèviament estructurades, organitzades i controlades per normes preestablertes. És a dir, propiciar estones no reglades en què puguin generar les seves pròpies normes i estructures, la qual cosa constitueix un valuosíssim aprenentatge per a la vida adulta, malgrat els adults, veient-los, potser pensem que estan «tediosos». En aquest sentit, un altre treball publicat al juny de 2014 ha demostrat que els nens que gaudeixen d’aquest temps per «avorrir-se» i generar els seus propis paràmetres, d’adults tenen molta més capacitat de controlar les anomenades funcions executives del cervell.
I què són aquestes funcions executives? Ras i curt, és el conjunt d’habilitats cognitives que permeten l’anticipació i l’establiment de metes, la formació de plans i programes, l’inici de les activitats i les operacions mentals, l’autoregulació de les tasques i l’habilitat de dur-les a terme eficientment. O, dit d’una altra manera, és el que ens dóna autonomia per prendre les nostres pròpies decisions, per viure la nostra pròpia vida amb totes les seves conseqüències. Unes habilitats que bé mereixen que deixem que els nostres fills i filles, o alumnes, també sàpiguen avorrir-se, en comptes de farcir-los de massa activitats.
Aquests darrers dies he pogut participar en una trobada organitzada per Ashoka “Reimagining Learning Summit” a Suècia.
Ha estat una trobada intensa on una quarantena d’escoles de 8 països hem debatut sobre els models educatius que hauran de regir el futur educatiu en els propers anys. És obvi que les formes d’afrontar aquest futur educatiu immediat és molt ampli i no respon a una única proposta educativa. Però el que és clar és que l’entorn educatiu a nivell local i també internacional està canviant. Cada vegada queden menys docents que defensin un model tradicional com a eix vertebrador de l’educació dels infants i joves d’avui.
En aquesta trobada s’han aportat moltes idees interessants. En cas de voler-hi donar una ullada pots accedir a l’Storify disseny simplement clicant la imatge lateral o clicant aquí. De les diferents aportacions fetes n’he triat una que m’agrada d’una forma especial.
Fa uns dies en Jordi Basté parlava de l’empatia com a valor universal. Hi estic totalment d’acord. És clar, que no és senzill practicar comportaments empàtics, però des del punt de vista educatiu m’atreviria a dir que ha de ser un dels valors que més cal promoure a les nostres aules. D’ell se’n desprèn el respecte, la solidaritat o la cooperació entre molts altres.
La progressiva incorporació de Mindfullness, que estem fent poc a poc algunes escoles, per ajudar a l’alumnat a parar atenció en els pensaments i emocions pròpies i alienes sense jutjar si són o no correctes, és un camí clar per millorar la comprensió de l’altra en aquest complexa equilibri entre l’empatia i l’antipatia.
Al Blog de Gesvin he trobat aquest vídeo molt visual que mira d’identificar les diferències entre l’empatia i la simpatia. Us el recomano:
Com s’ha dit una i altra vegada la tecnologia és simplement un condiment de l’aprenentatge. Això sí, és un condiment que ben utilitzat permet transformar brillantment alguns processos d’ensenyament-aprenentatge. A la nostra escola tenim el privilegi de disposar de força tecnologia i un equip de mestres extraordinari molt implicat en un intens procés de transformació educativa on els tutorials s’estan convertint en una nova eina amb múltiples possibilitats formatives. És clar que el més important no és l’eina tecnològica per si mateixa, sinó la contextualització que se li doni dins del model pedagògic que es desplega a l’aula donant sentit al treball cooperatiu, al treball per projectes o la metodologia que per citar només alguns exemples.
Com és sabut els tutorials són una eina universal i la seva utilització dins l’aula ofereix infinites possibilitats. Diem que són universals per què avui qualsevol persona amb accés a la xarxa té el seu abast un nombre ingent de tutorials. Qualsevol infant, jove o adult pot aprendre a fer el nus de la corbata, elaborar qualsevol plat de cuina i fins i tot arribar a dissenyar un material explosiu. De tutorials per aprendre a tocar la guitarra, per posar un exemple, en un cercador se’n poden trobar més de 5 milions sense fer massa esforç. Digueu què voleu aprendre que trobarem un tutorial per fer-ho! Només aquest fet posa en crisi allò que ensenyem i amplia les possibilitats formatives dels nostres alumnes dins però sobretot fora de l’aula.
Entrant més en el detall de l’ús metodològic que en fem a l’escola, encara que sincerament el debat de com fomentar l’aprenentatge fora de l’aula podria ser encara més interessant.
A l’escola tenim la sort de poder disposar de dispositius mòbils en la majoria dels cursos. De fet a partir de 5è ja cada alumne disposa de la seva pròpia tauleta. Aquest fet permet introduir els tutorials en tres formats:
Tutorials extret de la xarxa (amb una forta vinculació amb les flipped classes)
Tutorials elaborats pels propis docents
Tutorials elaborats pels alumnes
TUTORIALS EXTRETS DE LA XARXA Hi ha força consens en que el mestre ha de perdre protagonisme a l’aula, però això no implica que hem d’impedir l’accés als millors matemàtics, tècnics o comunicadors del planeta a les nostres aules amb el model de flipped class o d’altres.
I el fet d’incorporar tutorials externs dins l’aprenentatge que es proposa a l’aula és una estratègia educativa que promou l’autonomia i la responsabilitat per aprendre que pretenem que es converteixi en una habilitat que es mantingui al llarg de la vida.
Aquest tipus de tutorials també ens donen l’oportunitat d’oferir continguts des de diferents perspectives – jo no sé cantar però els meus alumnes de matemàtiques aprenen com operar amb nombres enters a través de raps de negative numbers extrets de youtube. Si acceptem que tots els alumnes són diferents i que aprenen de maneres diferents els hem d’oferir continguts en formats diverses.
TUTORIALS ELABORATS PELS PROPIS DOCENTS Al curs passat a l’escola vam redactar un llibre d’estil metodològic entre tot el equip docent – un recull de les metodologies que aniríem desplegant a l’aula, amb el compromís de tots de posar-les en marxa. Un dels compromisos presos és que cada mestre elaborarà un tutorial al llarg d’aquest curs. Elaborar un tutorial és una manera d’explicitar que “we learn by doing” i que no podem exigir als alumnes que aprenguin quelcom que nosaltres els docents no som capaços d’aprendre. Els tutorials elaborats pel propi docent estimulen per empatia l’aprenentatge. I permeten també que les famílies vegin les destreses del mestre/a i la seva implicació en el projecte de l’escola.
Elaborar un tutorial propi és un repte que exigeix una altra predispoció del professorat però és també una manera de donar valor a allò mateix que demanem que facin els alumnes
TUTORIALS ELABORATS PELS ALUMNES De nou learning by doing en essència pura. L’elaboració d’un tutorial posa en marxa llenguatges, competències i habilitats diverses. Som diversos!
Publicar aquests tutorials a les xarxes i veure els likes i comentaris de la comunitat educativa dóna valor al treball fet. I aquesta interacció es converteix en un estímul, de valor afegit per l’alumne.
Tanmateix un tutorial elaborat per un company de l’aula conté el coneixement de l’autor, utilitza un mateix llenguatge i estimula a participar del compromís educatiu.
De tutorials elaborats pels alumnes en poder distingir dues modalitats:
TUTORIALS FETS PELS ALUMNES vinculats a aprenentatges proposats per les àrees com exemple aquests o unes alumnes del mateix curs, amb grans habilitats esportives, han preparat voluntàriament és clar, un tutorial on presenten les habilitats que treballaran a les properes sessions de la matèria d’esport. Una oportunitat per donar protagonisme a alumnes diferents i amb habilitats diferents.
TUTORIALS FETS PELS ALUMNES vinculats als seus propis interessos. Ja al curs passat a cinquè es va engegar un projecte anomenat #habilitatsambtutorial on cada alumne pot realitzar un tutorial de qualsevol cosa que sàpiga o li agradi fer. És una magnifica forma d’incentivar l’aprenentatge i de descobrir les fortaleses individuals de cadascú.
L’elaboració de tutorials sobre qualsevol habilitat dóna llibertat per expressar-se de forma creativa, per reafirmar-se, per mostrar el que saps fer i el que pots aportar als altres: We can all be geniuses if we have the opportunity, let’s give our students that chance!
Per acabar només remarcar l’ampli ventall competencial que es pot desplegar amb una activitat d’aquest estil, que admet un nombre molt significatiu de rúbriques d’avaluació, co-avaluació o d’avaluació entre iguals. La incorporació dels tutorials dins l’aula permeten:
Incorporar llenguatge audiovisual
Afavorir l’atenció a la diversitat
Millorar el treball competencial i interdisciplinar
Incrementar la motivació i autoestima
Consolidar aprenentatges
Segons el nostre entendre la creació i elaboració és una eina interessant que incrementa l’empoderament del propi alumnat, els docents i les famílies en el procés educatiu que despleguem entorn de l’alumne/a i que sense cap mena de dubte convergeixen en modalitats d’aprenentatge a cavall entre informal i no formal que ja utilitzen els infants de forma natural.
Per acabar voldríem compartir un fragment molt entranyable fet per tots els alumnes de P4 de la classe del circ que expliquen, a qui en vulgui aprendre, com fer pilotes de malabars. El més important és que hi han participat tots els alumnes de la classe en el context del projecte que estan duent a terme, que han hagut d’elaborar un guió estructurat i saber-lo expressar davant una càmera. I potser el més important ho han compartit a la xarxa on les famílies han pogut comprendre millor el procés educatiu en el que estan immersos els seus fills i filles alhora que l’han posat en volar quan la visionat conjuntament.
Aquest escrit és una síntesi de la presentació que en vàrem fer fa uns dies en @jimmybcn2 i jo mateix a les jornades d’ItWorldEdu 7.
Aquests darrers dies he tingut la fortuna de compartir converses amb nombrosos experts en educació. En tots els casos convergeix un comú denominador alhora de decantar el pèndol de l’educació cap a l’aprenentatge d’habilitats i competències per davant dels continguts. D’una forma especial m’agrada com la Montserrat del Pozo planteja no renunciar a l’ensenyament dels continguts sinó de convertir-los en un instrument per generar aprenentatge. Ho subscric absolutament. Avui ja som molts els que coincidim en que l’èmfasi ja no ha de recaure en el què sinó en el com. Més determinant que els aprenentatges que considerem indispensables és com s’ensenyen aquests aprenentatges, o més encara com els alumnes els aprenen. No hi ha pitjor error que pensar que per què un contingut ha estat ensenyat ja s’ha après.
Sense cap mena de dubte aquesta premissa és la que avui posa en primer pla metodologies com el treball en grups cooperatius, les flipped classes, el treball per projectes o el Learning by doing per citar alguns exemples. És en aquesta darrera metodologia en el que em voldria estendre una mica més. Dissenyar propostes educatives que transportin a l’alumnat al centre del procés d’aprenentatge i li deleguin autonomia, responsabilitat i capacitat d’acció és una estratègia educativa veritablement generadora d’aprenentatge. Un aprenentatge possiblement força més perdurable i comprensiu.
Són molts els models de pedagogia activa basats en models de renovació pedagògica que ja al segle passat eren en boca de valuosos pedagogs de l’època. Avui aquesta mirada centrada en l’alumnat reprèn una vigència extraordinària. Cal fer aflorar propostes d’aprenentatge servei, d’emprenedoria, activitats de complicitat i aprenentatge internivells o propostes educatives basades en l’elaboració de productes, projectes o accions dins i fora del propi centre. Cal promoure activitats que provoquin la implicació i el compromís de l’alumnat en la construcció del propi coneixement.
Avui he pogut compartir amb els alumnes de sisè de l’escola la presentació a l’itworldedu7 d’un projecte que crec recull molt bé el Learning by doing anomenat #habilitatsambtutorial. Una estratègia educativa molt competencial on a partir de l’elaboració d’un tutorial es potencia allò que sap fer o li agrada a cada nen/a de cicle superior compartint-lo després amb tota la comunitat educativa.
Les escoles hem de ser imaginatives per desenvolupar propostes com aquesta, que estimulin la curiositat i la motivació. Com explica el Dr Matias Gurber, quan s’estimula la curiositat, s’activa el circuït de recompensa en el cervell i també augmenta l’activitat de l’hipocamp, una estructura molt rellevant per l’aprenentatge i la memòria. Així doncs és l’hora de ser creatius i portar a les nostres aules propostes educatives que activin l’hipocamp i en definitiva que activin tot el nostre alumnat.
La Fundació Bofill ha editat un document que pot ser d’interès per a totes aquelles famílies que estan en procés de triar escola pels seus fills i filles pel proper curs: 8 Orientacions per TRIAR ESCOLA
Aquesta entrada està especialment dirigida a l’equip de mestres de l’escola, i a totes i tots aquells docents que vulguin introduir-se en el treball amb Seqüències didàctiques. A l’escola treballem amb aquestes eines des de 3r de Primària amb la voluntat de promoure un aprenentatge notablement més competencial i col.laboratiu, on l’alumnat incrementa el nivell de protagonisme i implicació en el procés d’aprenentatge i conseqüentment en la construcció del seu propi coneixement.
Aquesta presentació aporta nombrosos recursos i enllaços que em sembla poden ser interessants per enriquir l’actual construcció de seqüències didàctiques en la que estem immersos.
Aquesta guia per elaborar una seqüència didàctica l’ha elaborat l’ Ana Basterra i una vegada més la Silvia Cavalleria (@sicafe) l’ha trobat a la xarxa i la volgut compartir amb nosaltres al Bloc de Recursos didàctics i d’informació per a la innovació educativa del Col.legi Sant Miquel dels Sants de VIC
Recentment a La Vanguardia es va publicar aquest interessant article sobre els deures, “Dedicar més de 4h setmanals als deures és inútil”. Els deures és un tema força controvertit a casa nostra, però una vegada més les dades apunten cap a la poca correlació entre deures i aprenentatges. És clar que des del punt de vista de l’escola els deures són una molt bona eina per donar més continuïtat al treball escolar. Però des d’una concepció educativa més holística, que contempla que l’alumne creix a partir de la suma de múltiples experiències més enllà de les estrictament acadèmiques, desenvoupar-se personalment implica tenir temps per poder conreuar l’experimentació, l’enginy, el joc o la creativitat.
El temps és un bé escàs a la nostra societat. Sovint els adults en som els més privats i de retruc els nostres fills i filles s’hi veuen arrossegats. La necessitat de tenir espais oberts, no dirigits, és una font infinita d’aprenentatges que hem de promoure. I és clar que l’escola pot contribuir-hi. Possiblement els deures han de continuar essent presents a l’escola però si més no cal contribuir a generar espais de treball que portin als alumnes a fer-se preguntes, investigar, experimentar o a voler saber més deixant de banda deures anacrònics repetitius que poden fins i tot provocar la desmotivació dels que els han de fer.
I en la mesura del possible els deures han de deixar espais notables al joc. Tal com recull Peter Gray, en aquest TED que em va fer arribar el meu company @jimmybcn2 “The decline of play”, el joc és un espai fonalmental de desenvolupament dels infants. Jugant és on realment els infants aprenen a controlar la seva vida, és el lloc on aprenen a resoldre els seus conflictes, on són feliços, on aprenen a relacionar-se amb els altres, on aprenen a practicar l’ampatia i superar el narcisisme. Per descomptat el joc per definició és creatiu i innovador. Els deures i moltes vegades la mateixa escola no té prou capacitat per generar els rang d’aprenentatges intrínsecs al joc. Tal com diu Peter Grau pot ser sí que els nostres infants estan perdent l’oportunitat de jugar. No estic segur que sigui així per sí que crec que l’escola ha de posar els màxims mecanismes per incloure el joc a les seves programacions i ha de garantir que els seus alumnes gaudeixin d’espais el més rics possibles per exericir el dret i deure de jugar dels infants.
Us recomano tan l’article de La Vanguardia com el TED d’en Peter Gray per reflexionar sobre el paper dels deures i el joc en la vida dels nostres infants.
L'educació és una de les professions més estimulants que conec. La possibilitat de creació i innovació diària fa de la nostra professió un espai permanent d'aprenentatge.
A més, els docents compartim el privilegi de viure un procés de joventud eterna. Tot i el pas innexorable del temps sempre ens mantenim envoltats d'infants i joves de la mtaeixa edat.
Amb la intenció d'aportar un granet més de sorra en la reflexió conjunta de l'apassionant procés de construcció del coneixement és com neix aquest blog, Sadako vol viure, en referència al llibre de Karl Bruckner tan arrelat a la nostra escola.
suma de moltes gotes és el mar.
No us revelaré res de nou si us dic que els nostres fills i filles, i els nostres alumnes, són fruit de la societat de la informació i la comunicació, en el sentit de què és dins d’ella que estan creixent i on s’estan educant. Ja he parlat en altres posts sobre com l’ambient condiciona algunes o moltes de les connexions neurals que es fan al cervell, especialment durant la infantesa i l’adolescència (post del 30/01/2014), i també com afecta, sovint de manera permanent, la funció d’alguns gens d’actuació cerebral, a través de modificacions epigenètiques (post del 27/02/2014). Tanmateix, hi ha dades sobre la quantitat d’informació que acumulem i comuniquem que fan feredat. Segons un estudi realitzat fa uns anys, a principis del segle XXI cada tres dies acumulàvem el mateix volum de coneixements que entre l’inici de l’escriptura i el segle XX. I el ritme, lluny d’alentir-se, s’ha anat accelerant. Això comporta que, si es fa una anàlisi de tots els continguts informatius que rep un infant, un nen o una nena de 10 anys hagi rebut molta més informació que cap adult nascut abans del segle XX, incloent els grans filòsofs i savis de totes les èpoques i cultures. No parlo tant sols d’informació acadèmica, sinó també, o sobre tot, de la que de forma preconscient va entrant pels seus sentits cada cop que miren la tele, veuen les lleixes del súper plenes de productes diversos, lleigen un llibre, surten al camp, van de viatge, etc., i es troben amb situacions molt diferents a les que estan acostumat.
Els tutorials elaborats pel propi docent estimulen per empatia l’aprenentatge. I permeten també que les famílies vegin les destreses del mestre/a i la seva implicació en el projecte de l’escola.
La Fundació Bofill ha editat un 
L'educació és una de les professions més estimulants que conec. La possibilitat de creació i innovació diària fa de la nostra professió un espai permanent d'aprenentatge.
jordimusons.wordpress.com 