REGULACIÓ O EDUCACIÓ: Els efectes d’una nova regulació en la protecció de dades a les escoles

En el moment actual de redefinició dels propòsit educatius de l’escola, em sembla imprescindible aprofundir en el paper que l’escola, i també la societat, han de tenir en la formació de l’alumnat en l’ús de les pròpies dades i de la pròpia intimitat. Aprofitant la meva participació en una taula rodona sobre aquesta temàtica en la Jornada sobre els efectes de la nova regulació de protecció de dades a les escoles, organitzada per ApdCAT, voldria compartir algunes reflexions:

En el camp de la protecció de dades, com en molts altres àmbits, mantenim sempre en un equilibri complexa entre la REGULACIÓ i l’EDUCACIÓ. Malauradament, en aquest cas, com en molts dels grans reptes del nostre planeta sembla que cap dels dos són suficients.

Deixeu-me que posi un exemple, que encara que sembli molt allunyat, crec que connecta perfectament amb el tema que estem debatem. Aquests dies les notícies no han parat de mostrar-nos com el primer huracà que arriba a Europa, el Leslie, ha entrar per l’oest de la Península, i com les tempestes s’estan incrementat exponencialment en el nostre territori. En fi evidències del creixent canvi climàtic. Però a part de posar-nos les mans al cap, amb un victimisme d’aparador, en què hem canviat els nostres comportaments individuals, els de les nostres empreses o el de les nostres organitzacions? Possiblement en res. Possiblement la nostra resposta, si la temperatura mitjana al planeta augmenta, es reduirà a incorporar més aires condicionats per estar ben frescos Lluny d’abordar la problemàtica del canvi climàtic aquest actitud contribuirà a incrementar encara més l’escalfament global. En definitiva, un despropòsit.

Malauradament l’educació no sempre té prou impacte en la conscienciació en els bons usos, en la cura del planeta o de les persones. No soc sociòleg però no soc capaç de trobar molts indicis de millora en la societat del segle XXI, i menys encara identificar com l’escola ha pogut tenir un paper actiu en la seva transformació.

Som més lliures que al segle XIX o  el segle XX? Som més feliços que al segle XIX o el XX? O, estem més protegits que al segle XIX o el XX?

Sí que he d’admetre que la millora de la sanitat ha duplicat la nostra longevitat i això no és menor. O com a societat, hem canviat els nostres hàbits alhora de fer un bon triatge de les escombraries per possibilitat el seu futur reciclatge. Aquests podrien ser uns bons exemples de transformació forjada des de la conscienciació i educació dels infants a l’escola, tot i que caldria matisar-ho.
El cert però, és que els canvis més rellevants en molts casos han estat possibles arran de l’aplicació de normatives i sobretot la penalització corresponent pel seu incompliment. El cas del tabac i fumar en llocs públics n’és un exemple ben clar. En aquest cas una política restrictiva sobre els propietaris dels espais ha estat efectiva per canviar els hàbits del subjectes, en aquest cas els fumadors.

Amb la recent normativa europea de protecció de dades, s’augmenta notablement la pressió normativa sobre les escoles i organitzacions que no afecta en absolut el comportament dels seus subjectes, els infants, joves i col·lateralment les seves famílies i els propis docents. La normativa topa de ple amb una societat més basada en la cultura de la picaresca que en la conscienciació. Tampoc en aquest àmbit l’educació estat guanyant la partida.

Sabeu Quina és l’edat mínima per utilitzar whatsApp?
Des del maig del 2018 a la Unió Europea va passar dels 14 als 16 anys. Però qui es llegeix la lletra petita.
Quants alumnes de primer de primer d’ESO avui tenen mòbil, i quants d’aquests ja tenen whatsApp?
El 90- 100% de l’alumnat?

De què serveix una normativa quan tothom la incompleix?

Els que sou de l’entorn educatiu o teniu fills adolescents sabeu l’impacte que tenen les xarxes socials com instagram, sanapchat o whatsapp en el comportament dels joves  i les seves relacions efectives, emocionals o d’autoestima. Quants conflictes hem d’abordar les escoles per la seva utilització fora de l’escola? Sens dubte dediquem molt més temps a la resolució de conflictes que a la seva prevenció.
Mentre els joves ja estan utilitzant una nova xarxa social, nosaltres encara estem valorant quin és el nostre paper davant d’aquesta dinàmica i dels conflictes que se’n generen.
Però no perdem de vista que quan intervenim sobre un problema generat per un ús indegut de whatsapp l’arrel d’aquest problema en molt casos s’inicia en que quan el jove comença a utilitzar aquesta eina, ho fa cometent una il·legalitat.

Per què jo no puc conduir un cotxe falsificant la meva documentació dient que sóc una noia de 25 anys nascuda a Siberia i el meu fill que té 8 anys pot mentir impunement a la xarxa dient que en té 62 i viu als estats units, per a donar-se d’alta a qualsevol xarxa social?  I el pitjor, ho pot fer davant de la seva família qui normalitza el fet de cometre una il·legalitat ja què majoritàriament no es percep com una il·legalitat.

Per accedir a la majoria de les xarxes socials s’exigeix una edat mínima de 14 anys. Però la realitat és una altra. El 21,3% dels menors catalans ingressa en les xarxes socials abans dels 10 anys. Un altre 20% ho fa  als 10 anys. Un 16% s’hi apunta als 11; i un 21%, als 12. Això significa que més les dues terceres parts dels joves amb 12 anys ja accedeixen a les xarxes socials.

L’educació, o la regulació no han de fer alguna cosa per revertir aquestes situació? Ens planyem pel canvi climàtic i pensem com posar més aires acondicionats enlloc de treballar amb tots els esforços possibles per reduir el canvi climàtic. Regulem els centres educatius però no intervenim sobre els seus usuaris.

De què serveix que avui una família hagi de signar una autorització en que ha de marcar 60 caselles concretant si el seu fill o filla pot sortir a la banda esquerra de la web però no li podem fer fotografies en blanc i negre. Perdoneu que ho ridiculitzi, però marcant totes aquestes caselles es fa impossible la gestió de les imatges de l’alumnat però per no altera per res la percepció social sobre la protecció de les dades o la gestió de la pròpia intimitat. Res atura la dinàmica de clicar i acceptar una pantalla rere l’altra cedint totes les nostres dades a l’univers Big data. Com un amic em comentava, avui moltes empreses venen el que sigui i al preu que sigui per què el más valuós, és el que venen a tercers, les nostres dades.

La normativa diu: A l’escola No!, però pel contrari, el sistema no estableix sistemes d’acompanyament eficients per acompanyar a les famílies en un bon modelatge familiar en aquest àmbit.

Per què acceptem com a normal que una família pengi fotografies del seu fill/a a la xarxa nu quan acaba de néixer? Som els adults en la majoria de casos qui ja els etiquetem en el que serà el seu rastre digital permanent a la xarxa.

Algú s’imagina que una família li compri un cotxe al seu fill/a quan fa 10 anys per què pugui anar sol fins a l’escola? Per què no? Aleshores per què és acceptem com a normalitat comprar-li un mòbil per què pugui anar sol, amb accés il·limitat a la xarxa i a totes les eines que hi pot trobar? L’escola no té prou capacitat, si més no des de la perspectiva actual, per impactar suficientment en canvis de comportament en àmbits massa arrelats fora de l’escola

Des del punt de vista educatiu estem vivim una de les majors contradiccions de la història: Possiblement la generació de famílies actuals és una de les generacions més controladores, o més ben dit més protectores dels infants de la nostra història, però alhora hem acceptat com a normal donar als infants unes eines que els obren les portes a un món apassionant però també prohibit i incontrolable. Mentre els protegim enormement del món real els abandonem en el món virtual.

Sovint l’escola educa i la societat deseduca. Això no és nou però avui la seducció de la tecnologia supera en escreix a altres inputs d’altres generacions. La mateixa l’ONU alerta que el món digital ha exposat als nens a nous perills que no han vingut acompanyats de mesures de protecció.

Quins són els patrons de comportaments dels adults, dels mateixos mestres i les famílies en l’ús de la nostra intimitat i de les nostres dades? Què passa en un restaurant? Què passa a les sales d’espera dels metges o dentistes o al metro? Què fem els adults. Què fem amb els infants, sovint per què literalment no molestin? Quantes vegades mirem el mòbil al mig d’una conversa amb els nostres fills/es? Com són els infants, sinó una rèplica exponencial del que fem els seus principals referents?

Tinc la sensació que les normatives de protecció de dades és com posar portes al camp. Aquest tipus de lleis sinó s’afinen bé poden emmascarar el problema, dissimula’l però en cap cas el solucionen. Fins i tot el poden incentivar, ja què corroboren la idea de que per una banda hi ha les normatives i per altra la realitat.

Jo sóc dels que pensa que l’escola ha de ser transformadora, però per ser-ho no podem mantenir un model obsolet que no sigui capaç d’abordar aquest grans reptes de la nostra societat. I la protecció de la intimitat i de les nostres dades n’és i possiblement, i en serà, un dels rellevants.

Per abordar aquesta problemàtica, al meu entendre calen 3 nivells d’actuació:

ALS CENTRES EDUCATIUS

• Calen nous models educatius que sàpiguen identificar allò que és important en el procés de formació de l’alumnat. Quina és la prioritat, distingir una cèl·lula procariota d’una eucariota o treballar la meva autoestima, la gestió de la meva intimitat i la relació digital o presencial amb els altres? Què és més important saber les capes que hi ha a l’atmosfera o disposar d’hàbit personals i familiars sostenibles?

Apostem per les aptituds o per les actituds? Com trobem l’equilibri?

• Calen models educatius que s’impliquin en la formació de l’ús digital. Alguns països han optat per la prohibició mòbil a les escoles, jo també prohibiria parlar de política, religió i futbol. Segur que tot seria més senzill. Però l’escola ha de ser un lloc fàcil per treballar o un espai per abordar situacions complexes en el procés de formació dels nostres infants?
• Ara estan entrant moltes eines i apps control parental. Jo puc bloquejar la tauleta o el mòbil del fill/a, però no seria més fàcil acordar usos sostenibles a casa i a l’escola en espais compartits i horaris pactats? La repressió podrà més que l’educació?

Quants sabeu què és FORNITE?

L’escola sovint viu aliena a la realitat dels nostres infants. La majoria dels docents o no en saben res o no han vist mai el joc. Busqueu informació a la xarxa i trobareu coses tan interessants com “Trucos para matar a más gente: A parte de puntuar lo que más nos gusta és matar más gente” Però tot molt legal eh! No s’infringeix cap llei.

En la creació d’aquest joc hi han participat psicòlegs que han estudiat en quins moments els infant que hi juguen segreguen més dopamina i alhora s’assessoren amb juristes que modifiquen el joc per què legalment arribi a l’edat mínima d’ús.

Sabeu quina és l’edat mínima recomanada?
13 anys Sabeu quants alumnes menors de 13 anys juguen aquest joc a casa amb el coneixement o no de les seves famílies.

• Lògicament les escoles hem de ser un bon referent en els usos de les dades, les imatges, les músiques que utilitzem o les pel·lícules que veiem o descarreguem. Complim sempre la legalitat?
• Sincerament crec que hem de dedicar temps a fer una lectura d’allò que acceptem a la xarxa. És una prioritat. No val només el clic d’acceptar. Calen exercicis de comprensió lectora d’allò que els fem acceptar dins les dinàmiques d’aula.

LES FAMÍLIES

Qui aborda l’educació de les famílies?  L’escola? Els mitjans? Una nova política educativa?… Algú ho ha de fer. Hem de crear espais o rols que cohesionin models familiars.  Una de les millors coses que tenia la generació dels meus pares  era la homogeneïtat de models educatius. “El mestre sempre té raó” i el “totes les famílies pensem més o menys el mateix”

Oi que actualment hem aconseguit, que com a societat, tinguem una nova visió del que ha de ser un bon model educatiu? Com podem canviar els comportaments dels adults per què realment es transmetin en els infants? Sinó com volem que els alumnes creuin en verd sinó ho fa ningú, ni pràcticament els seus mestres? No n’hi ha prou en que s’ensenyi a l’escola. Sense una societat coherent amb el seu modelatge poc hi pot fer l’escola.

I sobretot cal una societat que vulgui educar. Que eduqui en MAJÚSCULES. Si del canvi climàtic, la violència de gènere o el ciberassetjament només en fem exhibicionisme res no canviarà a part del progressiu alarmisme col·lectiu. Parlem de ciberassetjament i bullying amb massa frivolitat i alarmisme, però dediquem poc temps a la seva prevenció.
Cal una societat que es bolqui en voler educar i en voler transformar la societat. I una escola alineada amb els mateixos propòsits de la seva societat.

LES NORMATIVES

Com he dit en començar, no soc un entès per dir com han de ser les normatives, però sí que aconsellaria que aquestes fossin el més divulgatives possibles i es fessin arribar als docents per ser-ne còmplices i conscients i no simples aplicadors. Molt sovint les organitzacions acabem contractant una empresa que els fa la feina burocràtica per no incomplir normatives, saltant-nos la part més important, la de conscienciació dels intermediaris en la seva aplicació i els subjectes de qui protegim les seves dades.

Amb aquesta presentació només volia compartir alguns interrogants i reflexions que crec avui ens hem de plantejar en un sentit ampli per a donar instruments a l’escola, les famílies i la societat i poder avançar en un tema tan complexa com el que estem abordant.

• Posted in: PARTICIPACIÓ EN CONFERÈNCIES
• Tagged: ApdCat, Protecció dades