Saber estar bé, un dret o un deure?

En el primer punt del llibre d’estil que vàrem elaborar a l’escola fa 3 cursos diu, referint-se al perfil d’un/a docent a la nostra escola:

GESTIÓ EMOCIONAL PERSONAL
És important i desitjable, que tots disposem d’un alt nivell de satisfacció personal, que ens permeti gaudir de l’exercici de la nostra professió. Aquest estat emocional, és encara més imprescindible per totes i tots aquells que ens dediquem a la docència. El/la docent que gaudeixi del seu treball ho transmetrà als seus alumnes. És convenient que el to habitual de l’aula sigui relaxat i acompanyat d’optimisme i pensaments positius. Tot docent ha de ser capaç de transmetre i contagiar il·lusió, gust per aprendre i actitud positiva pel propi benestar, i per descomptar el dels infants i joves amb qui compartim experiències d’aprenentatge i de vida cada dia.

Fer de mestre/a és una tasca apassionant però també exigent i complexa, en la que conflueixen moltes vivències i no totes elles satisfactòries. La gestió de conflictes entre alumnes, amb les famílies o fins i tot amb els propis docents, és un àmbit pel qual sovint no hem estat preparats, i de la gestió del qual, en gran part en dependrà la nostra eficàcia com a docents. Estudis recents realitzats a Finlàndia, demostren que l’empatia del docent amb els seus alumnes és clau per què aquests estiguin motivats i desenvolupin les seves capacitats. És més important que les metodologies, els materials o la mida de les aules. Som miralls permanents en els que els infants s’hi reflecteixen a diari. Encara que sembli òbvi, en el procés de transformació educativa actual sovint es prioritzen les metodologies per davant dels rols docents o els climes i cultures de centre amb efectes poc idonis a mig i llarg termini.

Viure, conviure i aprendre en una escola és un exercici exigent que tot docent ha de saber gestionar per poder disposar d’una salut emocional adequada. Més enllà de que la institució procuri també el benestar de tots els que en formem part, és també responsabilitat de cadascú, aprendre a gestionar els seus propis neguits, incerteses i preocupacions compartides.
Sovint la conducta humana ens condueix a buscar la resposta al nostres propis malestars fora de nosaltres mateixos, i segur que de motius n’hi ha més dels que es poden escriure, però de la gestió de les nostres realitats personals en dependrà la vivència i el desenvolupament dels nostres infants, i en gran mesura de tots els que ens envolten.

Aquest fet sempre ha estat rellevant, però com diu Dolores Álvarez, encara pren més rellevància en un moment exigent de transformació educativa:

“Es fa necessari la figura d’un nou mestre/a, amb un perfil diferent al que estàvem acostumats, que sàpiga abordar el procés d’alfabetització emocional” de manera eficaç per ell mateix i pels seus alumnes. Per fer-ho possible és necessari que ell/a es converteixi en un model d’equilibri de la gestió de les emocions, de les habilitats empàtiques, de la resolució serena, reflexiva, creativa i justa dels conflictes interpersonals, com a font d’aprenentatge exemplar pels seus alumnes. Aquest nou/va docent ha de saber transmetre models d’abordatge emocional adequats a les diferents interaccions que els infants tenen entre sí.”

Avui, amb els mateixos recursos, amb el mateix temps, o més ben dit amb menys del que teníem abans, hem d’abordar noves metodologies, noves organitzacions, nous alumnes, nous rols i noves eines. Si no ens preparem emocionalment per assaltar aquest nova era educativa que estem construint, podem perdre l’essència humanista de l’educació, tot i disposar dels millors instruments per aconseguir-ho, i acabar oferir una educació de baixa qualitat. I reitero que el sistema educatiu hauria de millorar l’escenari laboral, que les propis institucions hem de mirar d’oferir d’espais de formació i reflexió adients, però també que tots i cadascun de nosaltres hem d’aprendre a conèixer-nos, a descobrir les nostres virtuts i trobar en el treball en equip la compensació emocional i professional de les nostres mancances.

Sempre he envejat aquells docents que disposen d’una pau interior que saben transmetre a qui els acompanyen, o aquells que sempre exterioritzen un esperit positiu i alegra, o aquells que acullen amb un amor i respecte envejable als seus alumnes. Jo no sé com serà l’educació del futur, però intueixo que de la mateixa manera que la gestió emocional i personal de l’alumnat possiblement prendrà més presència a les aules, també caldrà una major formació continua en l’exercici de la professió docent en l’àmbit emocional. Qui sap si ben aviat, no hi haurà un psicòleg, un coach o un acompanyant del benestar dels docents a les nostres escoles, per tal que ens acompanyi en la reeducació del nostre benestar emocional.

Avui la pràctica reflexiva, la codocència i la multidocència, o dissenys varis de projectes educatius, són estructures que poden contribuir a l’autoconeixement i la millora de la gestió emocional docent. Els centres educatius que vulguin ser innovadors també hauran de saber innovar en el disseny emocional dels seus equips docents establint pràctiques que posin en valor el valor del benestar.

Si us sentiu en sintonia amb el que s’ha exposat en aquesta entrada, sinó l’heu vist ja, no us podeu perdre aquest vídeo. 6 minuts deliciosos per aprendre una mica més sobre les relacions professionals, les relacions tòxiques i les carícies positives en les relacions interpersonals tan imporants en la construcció del nostre ben estar:

• Posted in: ARTICLES PERSONALS ♦ INFORMACIONS PEDAGÒGIQUES ♦ REFLEXIONS DOCENTS
• Tagged: educació emocional, estar bé, relacions tòxiques