Alfons Cornella a l’Escola Sadako

En el marc de les conferències organitzades per l’escola de pares i mares de l’escola, l’Alfons Cornella ens va presentar algunes de les seves idees referents a l’impacte de la tecnologia en tots els àmbits de la vida dels nostres infants inclòs l’aprenentatge. A continuació podeu trobar algunes de les reflexions que podem trobar de l’Alfons Cornella en diferents publicacions:

Per què als nens (ni a ningú) no els agrada l’escola?

Més enllà dels canvis en processos, organització i recursos que s’estan produint en l’educació, queda cada vegada més clar que cal modificar l’arrel del sistema: cal crear una educació que estigui més d’acord amb com aprèn l’ésser humà. Però, com aprèn? La ciència de la cognició ha fet en els últims vint anys més  avenços que en la resta de la seva història (curta, de per si).

Ens han fet creure que som “éssers racionals”, però la realitat és que el nostre cervell no ha evolucionat per “pensar”, sinó tot el contrari. La memòria serveix justament per “recordar” allò que ens ha d’ajudar a no haver de pensar sempre, perquè això esgotaria les nostres reserves energètiques. La combinació entre la memòria de curta i llarga durada és essencial en el procés d’aprenentatge. La memòria de llarga durada conserva el que hem “pensat”, i la de curta hi recorre
quan s’enfronta a nous estímuls, a través dels nostres “sensors” cap a l’entorn.

Així, com més “sabem”, més podem aprendre. I només aprenem el que pensem. L’impacte que tot això tindrà en l’educació, en tots els nivells, serà de llarg abast. No només la memòria té una importància crucial en el procés d’aprenentatge, sinó que la motivació a utilitzar-la, la seva estimulació i la combinació de les seves possibilitats amb les noves formes de respondre als estímuls poden canviar radicalment la forma amb què els humans aprenen.

Cada persona, una història d’aprenentatge. La fi de l’educació industrialitzada

Tots som conscients de l’anacronisme de la nostra educació actual: “Una educació del segle XIX, amb professors del XX i alumnes del XXI”. El disseny de les nostres aules sembla idèntic al del principi de la democratització de l’educació, a la fi del segle XIX, per no dir a les aules dels monestirs medievals.

La revolució industrial va reclamar una massa de ciutadans amb una formació bàsica idèntica per a tots ells. La solució: una organització estructurada, programàtica, del coneixement, aparentment fàcil de transmetre pels professors, i d’absorbir pels alumnes.

Amb l’avanç de les ciències (naturals i socials) durant el segle XX, la sofisticació de la síntesi de coneixement ha fet que el que abans exigia tota una vida per comprendre, s’expliqui ara a un alumne de secundària en un sol curs (cas, per exemple, dels principis de l’anàlisi matemàtica).

Som cada vegada “millors” en sintetitzar coneixements, en “empaquetar-los” per tal que la seva transmissió requereixi menys energia humana. Però la relació de cada persona amb el coneixement és única i singular.

Cadascú té la seva pròpia manera d’aprendre. La tecnologia digital està permetent un nou plantejament més “personalitzat” de l’educació: noves formes d’estructurar el coneixement però, sobretot, noves formes d’interactuar amb ell. L’“escola d’un” ja és tècnicament possible.

PBL, Problem-Based Learning: el futur?

Qualsevol persona que hagi observat el procés d’aprenentatge dels nostres escolars, adolescents i universitaris deu estar d’acord que quan més (i millor) aprenen és quan, per resoldre un repte concret, han de trobar el coneixement necessari, processar-lo convenientment i aplicar-lo per trobar la solució.

Desconèixer és, doncs, una bona forma de veure’s estimulat a conèixer més. El model de PBL (Problem-Based Learning), que es va iniciar en el camp de la medicina a causa de la ingent (immanejable) quantitat d’informació necessària per realitzar un diagnòstic, es podria convertir en una inspiració per al conjunt de l’educació.

Una “classe” del futur més proper podria consistir en plantejar un problema, entendre’l, auditar el coneixement existent, localitzar amb criteri nou coneixement i combinar-lo de forma col·laborativa, augmentant així la memòria de cada individu i la del grup.La idea és simple: davant d’un problema, cal determinar què sabem, què no sabem, qui ha de trobar quin coneixement, com s’aplica al problema, o com tot això augmenta el patrimoni de coneixement del grup implicat en el procés.

La complexitat de les situacions que hem de resoldre avui dia comporten nivells de col·laboració insòlits en altres moments de la història. L’existència del gran “magatzem” d’informació “bruta” que és Internet afavoreix pensar en el PBL com
una bona forma d’atacar processos d’aprenentatge.

Si voleu seguir la presentació realitzada, clica aquí

• Posted in: ARTICLES INTERESSANTS
• Tagged: Alfons Cornella, Innovació, TAC, TIC