Realment els docents volem treballar en equip?

Durant una part important de la nostra història pedagògica recent, les agrupacions flexibles han estat una de les eines més ben valorades del treball a les nostres escoles. El fet de poder treballar amb agrupacions d’alumnes aleaòries,  per nivells o per interessos ha donat resposta a moltes de les necessitats educatives del moment.

Aquest model parteix d’una herència molt arrelada al nostre país, basada en un suposat treball en equip dels docents que s’individualitza però, en el moment del tu a tu amb la pròpia aula. Mentre que l’evolució en aquest sentit en altres professions ha estat extarordinària, el docent encara avui té un concepció molt individualista de la tasca educativa. Sorprenement encara avui se sol viure amb recel la entrada d’altres mestres en l’aula pròpia.

Des de fa uns anys la pràctica reflexiva, que consisteix en reconèixer la pròpia pràctica docent, mira de fer-se un lloc en el dia a dia del món educatiu. Malauradament  aquesta pràctica té un índex de consolidació extremadament baix, en gran mesura degut a aquesta concepció individualista de la docència.

Per a l’ educacio del segle 21, ineludiblement calen canvis significatius en la metodologia educativa i també en la pròpia gestió educativa. I és en aquest sentit on em sembla es poden fer passes gegants en el camí cap al teamteaching. A l’escola ja fa uns anys vam fer un pas endavant cap a la codocència. Vam optar per deixar de comptar amb les agrupacions flexibles i concentrar les hores que s’hi dedicaven en una sola persona (membre del departament psicopedagògic) que es va anar convertint en un co-tutor/a del curs.

Òbviament, el simple fet de compartir la docència en una mateixa aula, no necessàriament ha de comportar una millora pedagògica. Però si es defineixen rols clars i flexibles, amb la presència sistemàtica de dos mestres a l’aula es poden millorar alguns aspectes de forma notable:

– Es multiplica l’atenció a la diversitat en un model d’escola inclusiva. Sovint un/a mestre/a sol dur la dinàmica de la classe i l’altre/a atén als alumnes que ho requereixen, tant aquells que tenen dificultats com el que han acabat la tasca encomanada, com qui ho necessiti en qualsevol moment amb independència del seu nivell acadèmic.

– És una eina extraordinària per reconèixer estils educatius. El simple fet de poder observar la gestió d’aula d’altres docents és un punt de partida per l’autoconeixement. La consciència d’un mateix sobre el propi procés d’aprenentatge (awareness) és una de les bases per a la millora professional de qualsevol docent.

– Si s’estableixen pautes d’observació recíproques ens pot conduir cap a un debat molt ric de la gestió i metodologia d’aula compartint en maneres de fer, gestionar, comunicar i en definitiva educar.

– En compartir dos mestres la mateixa aula s’obra la porta a oferir activitats diversificades (un/a mestre pot fer una representació oral i l’altre/a un treball escrit), agrupar i atendre alumnes determinats segons necessitats o donar un suport específic a un alumne davant un comportament disrubtiu puntual.

Un dels fets més destacats de la codocència és que inciten als debats pedagògics informals sobre els nostres alumnes, la cerca d’atencions individuals eficients o el disseny de propostes noves o renovades.

Amb un treball corporatiu ben dissenyat, basat en educar les competències i amb metodologies que promoguin l’implicació de l’alumne/a en el procés d’aprenentatge, el teamteaching ofereix a l’alumnat un aprenentatge més estimulant i significatiu, alhora que s’incrementa la qualitat de l’atenció individual que reben aquests alumnes.

• Posted in: REFLEXIONS DOCENTS
• Tagged: codocència, teamteaching, treball en equip